Albarells

Albarells, Anoia (1 Gener 2025)

Albarells pertany a la comarca de l'Anoia, malgrat que també, pel seu paisatge, està inclòs en l'anomenada Baixa Segarra, a cavall entre la Conca de Barberà, l'Anoia i la Segarra propiament dita. Si mireu d'altres entrades del meu blog que parlen de La Segarra entendreu que aquest despoblat es pugui considerar dintre d'aquesta comarca inexistent, per ara. No es tracta d'un poble abandonat del qual es parli massa, malgrat que té església i, fins i tot, castell, desaparegut,  però que va existir.  Hi ha una casa que sembla nova, però no hi viu ningú de manera permanent. 

Vista d'Albarells des de l'església de Sant Martí. Es veu a l'esquerra l'edifici nou. 

Arribar a Albarells en cotxe no té cap dificultat. THem d'agafar l'autovia A-2 i passat Jorba sortirem per agafar la carretera que va a Porquerisses. Una mica abans d'arribar s'agafa una pista que baixa, travessa un barranc i remunta fins l'allargat tossal en què està Albarells. Primer trobem l'església de Sant Martí, continuem fins a la filera de cases que dona als camps i continua fins a una granja. El millor és aparcar al costat de l'església. 

Com arribar a Albarells. 

El poble d'Albarells pertany a Argençola, situat a l'Oest de la Riera del Molí i al Sud de Santa Maria del Camí, a uns 600 m d'altitud. Ja estava documentat l'any 986. Té una casa que mes que recuperada sembla nova i 14 cases enderrocades o en mal estat. Va arribar a tenir electricitat. Tenia 6 fonts i quatre opus. Del castell no queda cap vestigi i l'any 1233 fou venut al prior de Montserrat. També tenia un molí paperer, el més antic de Catalunya, documentat des de 1113. Té una casa nova (Cal Parada), destinada a ús agrícola, una amb un estat acceptable, però abandonada (Can Morera) i la resta estan enrunades: Cal Chaco, Cal Tricus, Ca l'Arsis, Cal Llop, Cal Torralba, Ca La Griseta, Cal Sec...

La seva església, consagrada a Sant Martí, data del Segle XI i fou reformada el 1615. A la seva entrada hi ha una inscripció de 1590: Domus Dei et Porta Caeli, que significa Casa de Déu i Porta al Cel. Fou restaurada després de la Guerra Civil. Consta d'una nau central i dues capelles laterals i ara està en una completa ruïna. Té un campanar que encara aguanta ferm, les runes de la rectoria i un petit cementiri, abandonat i en desús. Ara depèn de Santa Maria del Camí. 

Albarells tenia 16 focs al fogatge de 1365-70 i pertanyia al prior de Montserrat. Madoz explica que tenia 49 habitants, que el clima era tan saludable que "su clima es tan sano que sólo se acostumbra a padecer algunos costipados" i que s'hi produïa blat, ordi i llegums. També tenia vinyes i oliveres. L'any 1964 tenia 34 habitants. A partir dels anys 70 es va començar a despoblar a causa de la manca de serveis i la proximitat a altres nuclis. L'última família va marxar l'any 1972. De fet, tot el poble és propietat d'un forner, Lluís Rovira, que cultiva blat ecològic a la finca i que va intentar recuperar el poble. Comencem per la visita al poble. 

Entrem a Albarells pel vessant Oest. 

Les cases estan sòlidament ancorades a la roca. 

Aquest gran edifici es diu el Casalot. 

 Entrem al Casalot. 

 Encara conserva aquesta magnífica arcada. 

 Per dintre està completament enrunat. 

 Tornem a la pista i veiem Cal Morera. La de l'esquerra és una construcció nova. 

 Es veu que encara s'utilitza per enmagatzemar. 

 Arcades a la tercera planta de Cal Morera. 

Enfront un paisatge que podríem qualificar de segarroide. 

 Deixem al darrere Cal Morera per pujar al poble per l'extrem Est del tossal. 

 El fanal encara aguanta el pas del temps. 

 Cal Morera des de dalt del tossal a on està Albarells. 

 La resta de cases estan en un estat deplorable, irrecuperable. 

 Es fa difícil caminar entre les runes, l'herba i les bardisses. 

Part del darrere de Cal Morera. 

L'església de Sant Martí des de dalt. En primer terme el cementiri. 

Baixo de nou a la pista per visitar l'església de Sant Martí, que ara per ara és el que millor es conserva, malgrat el seu deteriorament. Té un petit cementiri, abandonat, però encara es veuen algunes flors velles, de plàstic. Els arbres han envaït el recinte i costa identificar les tombes. Dono tota la volta pels camps, amb les runes de la rectoria. Només aguanta dempeus el campanar. 

Campanar octogonal de Sant Martí, amb bona pedra i arcs de maons. 

Vista de la façana principal. 

Domus Dei et Porta Caeli: Casa de Déu i Porta al Cel.

No podien faltar unes textures. Sembla la porta del cementiri. 

A l'entrada del cementiri algú ha posat una mena de betlem. 

Vista del campanar des del cementiri. 

Una senzilla però duradora creu de ferro. 

Algú encara es recorda dels seus. 

L'església està molt deteriorada. Ha caigut l'absis i el cor. 

 Una de les piles baptismals. 

Aquesta és l'altre. És curiós que en tingui dues. 

 Detall de l'altar. 

 Vista des de l'altar, amb el cor enfonsat. 

 A l'esquerra es veu l'entrada del cementiri. A la dreta la enfonsada rectoria. 

 Vista posterior, amb la rectoria caiguda i plena d'heures. 

 Jugant una mica amb la composició. 

 El campanar és el més bonic de l'església de Sant Martí. 

 Com és habitual, aguanten més els campanars que les rectories. 

 Detall d'una prestatgeria de la rectoria. 

 A sota hi ha una magnífica arcada gòtica. 

 Aquesta també està apuntalada. 

 Aquesta arcada de la rectoria sembla romànica. 

Camps de cereal des de l'església. 

 Al fons la silueta de Montserrat, propietària de l'església de Sant Miquel. 

Una notícia curiosa és que Albarells fou objecte d'una inocentada l'any 2024. Es va difondre la notícia de què una coneguda cantant catalana, la Rosalia, havia comprat tot el poble per connectar 13 cases i fer un gran estudi de gravació. Fins i tot es deia que estaven negociant amb el bisbat de Vic per comprar també l'església de Sant Martí. Una broma de poc gust segons la meva opinió. 

La Garranxa

La Garranxa, Priorat (6 Desembre 2024)

Es tracta d'un agregat que pertany a Porrera, poble del Priorat, molt conegut pels seus vins i per ser el poble on viu el conegut cantautor Lluís Llach. Crec que la seva mare era filla de Porrera. Amb personatges famosos o sense, Porrera y La Garranxa es mereixen una visita. Passejar per les seves vinyes, gaudir del so del seu rierol, travessar el seu pont, caminar pels seus carrerons i fer una visita a La Garranxa, a la capçalera de la vall, són una activitat absolutament recomanable. 

Vista de La Garranxa. 

Arribar a La Garranxa no té cap dificultat. De fet, amb un cotxe una mica alt es pot arribar sense problemes, però val la pena, quan s'acaba la pista de ciment, fer un passeig de poc més de mitja hora.  Des de Porrera surt una pista que segueix el Barranc de la Garranxa, amb el riu de Cortiella. Per agafar-la cal travessar el riu el per al pont al mig del poble. Només cal seguir sempre el trencall a l'esquerra, però a prop sempre de la llera del barranc.

Com arribar a La Garranxa. 

Ja he comentat que és preferible fer a peu el final del camí a La Garranxa, especialment a la primavera o la tardor, sense calor i amb les vinyes vermelles i marrons, omplint de color el camí. A sota nostre un rierol, d'aigües netes i transparents, el riu de Cortiella.  Seguim les marques del GR 174, que recorre El Priorat. A banda i banda els minúsculs bancals de les vinyes, coberts de llicorella, productors dels vins pot ser més apreciats de Catalunya i la península, sembla que pels minerals d'aquestes pissarres.  

Sembla mentida que uns vins que fa 40 o 50 anys eren un vi de batalla, un "vino peleón" en castellà, m'agrada aquesta expressió, ara siguin la delícia dels gurmets. El mèrit és d'uns visionaris, com el René Barbier, el Josep Lluís Pérez o el Ricardo Palacios (que va vindre de La Rioja), que van veure el potencial d'aquesta comarca, que va passar de perdre a guanyar població. Després ja es van instal.lar més cellers, com el del mateix Lluís Llach (Vall Llach). Fins i tot Joan Manel Serrat té un celler (Mas Perinet). Malauradament, aquest boom va arribar tard a La Garranxa. 

Passem per sota d'una gran masia, el Mas d'en Pubill. 

Pugem suaument per la pista. Al fons la Serra del Molló (915 m). 

A sota el Barranc de la Garranxa. Em va sorprendre l'aigua que portava. 

El riu de Cortiella se'n va una mica abans, a l'est, amb el GR 174.  

Restes del Mas dels Rocals. 

Només hi queden les parets. La porta també aguanta amb tossudesa. 

Ja veiem La Garranxa, entre dos barrancs, el de La Garranxa i el del Mas del Licor. 

Travessem un petit pont i arribem a La Garranxa. 

La Garranxa és un poble petit. Tan petit que no té ni església ni ermita, possiblement per estar tan a prop de Porrera. Ja apareix documentat el 1378 al Manual Notarial de Cornudella. Està ben situat, entre dos barrancs, el de La Garranxa i el del Mas del Licor, amb aigua a prop i una sínia a sota mateix del poble. Està situat a 420 m d'altitud. als peus de la Serra del Molló. No va tenir mai electricitat.  Tenia 7 cases i masies i masos al seu voltant. 

Ja no queda ningú viu nascut al poble, abandonat la dècada dels anys vint del segle passat. A partir d'aquesta data  només s'ocupava a la temporada de la vinya i els seus habitants ja vivien a Porrera. Com sempre, us aconsello la magnífica descripció de la vida del poble que fa Faustino Calderón.  També he trobat una informació molt interessant al blog Muntanyes i Camins, sobre tot relativa al nom de les cases i la vall de Cortiella, que era el camí de Porrera a Alforja. 

Farem un petit resum del que ens explica. La base de la seva economia era la vinya. També es van plantar avellaners als inicis del segle XX. Les avellanes les venien a Reus, que és el centre neuràlgic de la fruita seca a Catalunya.  Algunes cases tenien alguns ramats (ovelles i cabres). No tenia escola i els nens o baixaven a Porrera o es quedaven al poble el curs escolar amb els familiars. El metge pujava si algú estava malalt. 

Per la resta d'activitats, com comprar, anar a ballar o la Festa Major, baixaven a Porrera. Als anys 50 es va fer la pista i ja ni es quedaven la temporada de la vinya, uns tres mesos fins la verema. Sorprenentment, la majoria les cases es conserven força bé. El clima, no gaire extremat, pot ser explicaria en part aquesta bona conservació, però sens dubte els antics habitants o els seus descendents tenen alguna cosa a veure. De fet, una ala de Cal Ros sembla rehabilitada, amb plaques solars al sostre. 

Passat el pont un camí porta pel Barranc de la Garranxa al Mas del Quico de la Rosa. 

Les falgueres cobreixen els vells murs. 

La Garranxa des de l'era. Es veuen els dos carrers: El Carrer Major a l'esquerra i el Carrer 

dels Afores a la dreta. Des de la visita d'en Faustino es veu més net i han plantat xiprers.

Enfilem el Carrer Major, a la posta de sol, amb una llum canviant, màgica. 

Enmig Cal Ros, la casa més gran i pudent de La Garranxa. 

La porta, tancada, amb un pal al costat, sembla indicar que es guarden estris. 

Sembla una mica més atrotinada que en la visita d'en Faustino. 

Detall del bonic pany de la porta. 

Textures de la porta. 

Carrer Major en sentit ascendent. Hi han dues cases a l'esquerre, enrunades. 

A la dreta hi han dos o tres cases. No he esbrinat el seu nom. 

La porta oberta i una cadira infantil ens inviten a passar. 

Està molt deteriorada. Suposo que al soterrani hi havia tines pel vi. 

Primera casa de l'esquerra del Carrer Major, enrunada. 

Segona casa de l'esquerra del Carrer Major, també en runes. 

Contrallums al Carrer Major. 

Es tracta d'un om, que ha resistit la plaga que va afectar aquests arbres, sobretot a Castella. 

Tornem pel Carrer Major en direcció a l'entrada on està l'era. 

En primer terme l'edifici de la sínia que donava aigua als horts i al fons Cal Figuerola. 

Continuem la visita pel Carrer dels Afores. Destaca Cal Ros, amb tres pisos i golfes. 

La llum torna de nou a ser màgica a Cal Ros. 

Aquesta banda de Cal Ros està cuidada i té plaques solars al sostre. 

Els dos pisos superiors i les golfes de Cal Ros. Semblen per assecar, pot ser blat de moro. 

Es veu net i cuidat: vidres sencers, cortines, testos amb plantes...

Vista de Cal Ros. La part arreglada és la de la dreta. A sota els horts. 

La pista puja en direcció al molí i al Mas del Licor, en runes.  

Cal Figuerola, gran masia a uns 200 metres del poble. 

Té un magnífic pi i una atzavara i està bastant neta de bardisses. 

Baixem de nou al nucli del poble. Baixo a veure els horts, però la llum se'n va i aprofito per fotografiar les vinyes i les falgueres a l'entrada del poble. Sempre m'han encantat els colors de les vinyes a la tardor. Arribant al pont em sorprenen els esporangis de les falgueres, tot un portent de persistència evolutiva, d'aquestes primitives plantes que ens acompanyes des del temps dels dinosaures. Sens dubte aquest sistema reproductiu funciona. Si no l'evolució ho hauria descartat fa milions d'anys. 

La visita a La Garranxa ha estat ràpida, però profitosa. M'hauria agradat visitar els masos vall amunt, però es fa de nit i baixo de pressa a reunir-me amb l'Assumpta, que mentrestant ha recopilat la història del poble. Malgrat tot, encara tinc temps de fotografiar  el poble i els camps amb els últims raigs del sol. Si es recuperen els bancals el poble podria tenir un cert futur, però està massa a prop de Porrera. Com segona residència sí que el veig un cert futur. 

Cal Ros. Sembla que sigui l'única casa de La Garranxa. 

Ens acomiadem dels bancals de La Garranxa i de la Serra de Molló. 

Els avellaners estan raquítics. Valdria més plantar vinya. 

Són un cultiu que necessita aigua, al contrari que aquest pi, que creix ufanós. 

Amb aquesta posta de sol cal tornar a La Garranxa.