Fa temps la gent vivia, creixia, s'estimava i descansava en aquests pobles. Aquest blog intentarà que no caiguin en l'oblit. El mèrit de trobar cadascú dels llogarets es de l'Assumpta. Jo momés poso les fotografies. Esperem que hi aneu i gaudiu del seu encant.
En aquest cas no hi ha cap història tenebrosa, rituals satànics o assassinats. Senzillament és un racó de la Terra Alta, abandonat per la manca d'unes comoditats mínimes, que ara, en ple Segle XXI són impensables, però que succeïen en la segona dècada del Segle passat. És possible que molts d'aquests pobles no s'haurien abandonat amb electricitat i aigua potable. La imatge de la capçalera del blog és, precisament, d'aquest bonic llogaret.
Pinyeres pertany al municipi de Batea, especialment estimat per mi, perquè és el poble d'un bon metge de família i millor persona, amb el que vaig tenir la sort de compartir deu anys de feina al CAP Dr. Carles Ribes. En Francesc Rams (va per tu) sempre diu que el que fa no té mèrit, ja que ell es...de Batea! Penso que algun mèrit tindrà , a més de ser fill del poble. De fet, l'església fou restaurada per un Rams. Sembla que és un cognom molt freqüent a Batea i ell mateix es diu Francesc Rams Rams.
Vista general de Pinyeres.
Per arribar hem d'agafar la comarcal C-221 que va de Batea a Maella. Creuat el pont que sobre el riu Algars hem de creuar de nou l'Algars pel pont de la carretara vella. Pocs metres després agafarem una pista a l'esquerra, la segona que trobem, que porta fins a Pinyeres sense pèrdua, travessant camps de fruiters. Està ben indicat. Millor aparcar a l'entrada del poble per no destruir la màgia del lloc.
Mapa i ruta per arribar-hi.
Riu Algars creuant pel pont vell. A la dreta el pont de la carretera nova.
Per la història del poble millor consultar el blog de Faustino Calderón, que té una entrada molt detallada i documentada, ja que va parlar amb un antic veí de Pinyeres. Un motiu important per explicar l'abandonament fou també l'aïllament del poble, a més de dues hores a peu o a cavall de Batea o Maella. Per això mai va tenir escola, servei de correus ni metge, però si mossén.
Malgrat tot faré un petit resum. La població està documentada des de el segle XIII, malgrat que hi han les restes d'un poblat iber. El comanador templer de Miravet li va atorgar la carta de població el 1280. Està al peu del Tossal del Moro i vorejada per un meandre del riu Algars. Al segle XIX fou annexionada a Batea. L'edifici més notable és l'església de la Transfiguració del Senyor, ara restaurada, d'estil romànic tardà o protogótic. Al Diari de Tarragona hi ha un magnífic article amb l'història del poble, que va tenir 900 habitants.
El poble va tenir fins a 18 cases. Moltes eren propietat de la familia Altès de Maella i un propietari de Barcelona. El cultiu principal eren les oliveres i els cereals. Tenien ramats d'ovelles i la caça i la pesca al riu eren abundants. La Festa Major era el 6 d'Agost i el patró Sant Salvador. Els antics veïns encara acudeixen. L'any 1954 una gebrada va matar moltes oliveres. El poble va quedar sense ànimes el 1973. La majoria van anar a Batea o a Barcelona.
Ja he comentat que es pot aparcar abans d'entrar al poble. Així tindrem també una visió global. Al mes de Maig, amb els camps florits, sembla que el poble no estigui tan abandonat. L'església restaurada, la conservació de les teulades i d'algunes cases ens donen una flaire d'alegria. Ens costa menys imaginar quan encara era un lloc poblat. Val la pena veure el poble des de aquí i des de el Tossal del Moro.
Vista de Pinyeres entre flors des de l'aparcament.
L'Assumpta entrant al poble a primera hora.
Església de la Transfiguració del Senyor.
Aquesta construcció semblava un pou.
De seguida trobem el carrer principal del poble, amb la majoria de les cases. Està bastant endreçat i es un plaer caminar per ell. De fet, la majoria de les cases conserven la teulada i és nota que no estan del tot abandonades, malgrat que hi ha un parell que estan bastant malament. Continua fins als camps propers i dues cases més que queden aïllades del nucli principal
Malgrat tot, les roselles creixen entre les runes.
Sempre m'ha encantat aquest to de blau.
Les velles bigues encara aguanten.
Carrer principal, que condueix a les vinyes.
Vista des del final del carrer, L'edifici de la dreta era un forn comunal.
Al final del carrer principal podem girar també a l'esquerra. Hi ha una casa, aïllada de la resta, que em va encantar. Les herbes altes es movien amb el vent i l'efecte era preciós. Vaig disfrutar una bona estona fotografiant-la. Vaig pujar fins a l'església entre les herbes per tenir una visió pel darrere de l'església de la Transfiguració del Senyor. Un nom ben curiós.
El vent movia l'herbassar, omplint de màgia el lloc.
El turonet estava ple de textures i colors.
Cap al Nord, altra casa i una construcció sota una balma.
Més textures entre les vinyes.
El color rogenc de l'herbassar era espectacular.
Arribem a dalt del poble, amb la casa del mossén adossada a l'església. Al fons el Tossal del Moro.
Un festival de textures vegetals.
Arribem a la part alta del poble, sota el Tossal del Moro. La visió de l'església de la Transfiguració del Senyor, sota el Tossal del Moro, amb l'herba ondulant, les textures i colors, l'era, i sobretot, veure l'edifici restaurat i ben conservat ens va omplir de goig. Sense dubte, un dels racons més macos i bucòlics de la Terra Alta. Per tornar-hi.
Part posterior de l'església, amb la casa del mossén.
Una de les imatges de les quals estic més content.
Aquesta és semblant, amb altra perspectiva.
Vista general de l'església Transfiguració del Senyor.
Entrada i campanar de l'església.
El 1999 aquestes persones van restaurar l'església. Crida l'atenció que hi ha un Altés, suposo que de
la familia propietària de vàries de les cases i un P. Rams, cognom molt habitual a Batea.
S'aprecia l'estil romànic tardà/protogòtic. L'interior te arcs d'estil gòtic
Darrere de la figuera hi ha un magnífic banc de pedra.
El cementiri del poble, a l'entrada. Al fons el lloc per aparcar.
Des de l'església el carrer principal i al fons dues cases més.
Val la pena pujar al Tossal del Moro per contemplar tots els edificis de Pinyeres i els voltants del poble. Un camí desdibuixat entre rocs puja sense dificultats. La vista és magnífica i és la millor manera de dir adèu a tan bonic lloc. Espero tornar, sobretot a la primavera o potser a la tardor, quant les vinyes canviïn de color.
Vista general de Pinyeres pujant al Tossal del Moro.
A la tardor segur que té un altre encant.
Versió en blanc i negre.
Acabo aquesta entrada amb la tornada al cotxe i les vistes desde els camps que voregen les afores del poble. Vam aprofitar per esmorçar. Per sort la cervesa encara estava fresca, perquè el sol començava a apretar. Emportem un record immaterial i d'altre més material, en forma d'un ram de flors seques. Pot ser tornarem per renovar-lo. De propina, unes textures.
Contemplant Pinyeres amb l'ànima i el cos satisfetes.
El dia que no facis un ram de flors em preocuparé molt...
Ara llueix a casa meva.
Curiosa i bonica planta.
Quan buscava informació sobre el poble vaig veure que en el blog de Faustino Calderón està el text del que el descriu com la més bonica cançó sobre el despoblament. Coincideixo totalment amb la seva opinió. I és del meu estimat J.A. Labordeta. Enyorem la teva veu alta i forta, pèro sensible i delicada, perquè, com el seu germà Miguel, ell era també un poeta, amb majúscules.
Es tracta d'un poble abandonat a la dècada del anys 70 que pertany al municipi de la Juncosa de Montmell, Tarragona, Baix Penedès. Està situat a 525 m d'altitud, al peu de la Serra de Cal Casanoves, entre els urbanitzacions de La Talaia i La Moixeta.
Vista del poble de Marmellar.
Malgrat que arriben pistes forestals, no son aptes per vehicles que no siguin 4X4. Tenim que agafar la carretera comarcal, a prop de Aiguaviva. Es pot arribar des de la riera de Marmellar o per 3 camins que surten de la urbanització de La Talaia, sempre a peu.
Mapa dels 4 possibles camins per arribar a Marmellar.
La seva història està documentada des de l'any 1023. El 1717 tenia 65 habitants, població que va anar minvant fins a 26 habitants el 1970. Després dels incendis de 1976 el poble fou abandonat definitivament. La manca d'aigua corrent i, sobretot, d'electricitat foren altres factors determinants. Les cases tenien cisternes i hi havia un pou a 10 minuts. La llum era per llampares de carbur. Tenia 10 cases i diverses masies al voltant.
Als bancals es plantava blat, civada, ordi i cigrons. La collita es portava als molins dels pobles veïns. També hi havia cabres i ovelles. La Festa Major era el ultim diumenge de Octubre i durava dos dies amb orquestra les dues jornades. Era tradició matar un xai. El 15 de Maig també era festa, pel patró del poble, Sant Isidre.
Tenia mossèn fins a la Guerra Civil. Despres venia mossèn Cucurull des de Aiguaviva. El metge venia del Pla de Manlleu, a peu i després a cavall (Dr Mateu). Jaume Palau era el carter i venia caminant des de Aiguaviva. Abans de la guerra tenia escola, en una aula a Cal Roc, malgrat que poc temps va tenir-la. Després hi anaven a Aiguaviva.
La majoria de les cases estan derruïdes (Cal Roc, Cal Jamoso, Cal Joan, Cal Jan Pau). L'església de Sant Miquel també té el sostre en mal estat i només el campanar aguanta dret. Es pot pujar, però cal anar amb molta cura ja que l'escala ses pot esfondrar. Es tindria que tapiar per evitar accidents. El ninxols del cementiri s'en van buidar fa anys.
La seva història està tacada per la troballa de dos cadàvers. El primer el 1993, una dona cremada i semienterrada a l'església. No es va identificar. El segon l'any 1996, que sí que es va identificar, fou una noia de 19 anys que treballava a una benzinera propera. Van atracar l'establiment i la van assassinar després. Pintades satàniques i visites per escoltar psicofonies van eixamplar la llegenda negra del poble.
Des de la Talaia es pot accedir abans d'arribar a les primeres cases per una pista que baixa a unes masies, tancada als cotxes. Altra pista baixa des de l'altre extrem, al Puig de l'Ullat. Està en mal estat, però és molt bonica, A l'arribar a la riera de Marmellar gira a la dreta per anar al Castell de Marmellar, però en teoria hi ha un corriol que arriba a Marmellar. La ruta més curta surt del mig de la urbanització, per un camí ample al final d'un dels carrers. Costa de trobar.
En el nostre cas primer van fer primer un passeig per la pista que baixa del Puig de l'Ullat. Es apta només per vehicles 4X4. Es molt agradable i permet veure el poble de Marmellar de lluny. Si es vol visitar també el castell de Marmellar és la ruta més adhient. Com que es feia tard només van fer la primera part del camí.
El campanar de l'església de Sant Miquel i al fons el Montmell (860 m).
Els lliris eran petits, però molt bonics.
Com sempre unes textures...
Sembla un Ranunculus aconitifolius.
Es tracta d'una Globularia, segurament G. vulgaris.
L'endemà vam fer la ruta que surt des de la riera de Marmellar. Des d'Aiguaviva agafem la pista asfaltada que va la urbanització de La Moixeta. Passat Cal Guineu agafem una pista en mal estat que baixa a la riera de Marmellar i després puja fins a Marmellar. Millor deixar el cotxe a l'inici de la pista, que es ample i permet aparcar. El 45 minuts arribarem a les primeres cases del poble per una pista molt agradable.
Deixem enrere Cal Guineu i pugem per la pista.
Arribem a un primer grup de cases en runes.
Quasi sempre podem trobar un punt de vista interessant.
Les textures sempre hi són als llocs vells i abandonats.
La pista gira a la dreta i ja veiem el nucli del poble, amb l'església de Sant Miquel a dalt del turó. Al fons la Serra de Cal Casanoves. Al seu darrere hi és la urbanització de La Talaia, que no es veu, afortunadament , des del poble de Marmellar. A la dreta els bancals, travessats per una línia elèctrica que va arribar tard al poble.
No se que assenyalava Assumpta. Al fons la Serra de Cal Casanoves.
Les primeres cases, envaïdes per les bardisses i les heures.
El cel amenaçava pluja. Van caure 4 gotes.
Detall d'aquestes quasi monumentals cases.
Anant cap a l'església, amb un bon manat d'espàrrecs.
El nucli principal del poble de Marmellar és al voltant de l'església, a dalt d'un turonet. Malauradament està ple de pintades satàniques, per posar un qualificatiu, ja que són bestieses escrites per eixerebrats. De l'església només queda el campanar. Vaig pujar, però s'ha d'anar amb cura. Al darrere estava el cementiri, ara abandonat.
La pista continua fins a arribar a l'església.
La visió és dramàtica.
Vista des de el vessant nord del poble, cap a La Talaia.
Tornem de nou cap a l'església de Sant Miquel.
El campanar encara aguanta el pas del temps.
La resta està tot derruït.
I els ninxols, afortunadament, buits. Qui sap quines destrosses
hi haurien fet aquesta colla de ximples fent rituals satànics...
Vista del primer grup de cases des del campanar, direcció Aiguaviva i el Montmell.
Un altre casa aïllada, per sota de l'església.
Finalitzo aquesta primera entrada del blog. Sempre que visito un poble abandonat em recordo de la cançó de JA Labordeta "Regresaré a la casa". Potser aquestes cases es tornaran a ocupar alguna vegada i de nou s'obrin les finestres i les netegi l'aire.
