Gallicant, Baix Camp (6 Desembre 2021)
És un poble abandonat que em va impactar per la bellesa del seu entorn i per la sensació de soledat i abandonament que transmet. Pot ser perquè totes les cases hi són en runes o per l'aïllament del lloc, en un turonet al peu del Puig de Gallicant, en una contrada freda, hostil i ventejada. Sense aigua corrent ni llum, sense escola ni església, la vida tenia que ser molt feixuga pels seus habitants.
Gallicant, poble abandonat.
Per arribar-hi, el millor és agafar la carretera C-242 que va des de l'Alforja a Poboleda. Al mateix coll d'Alforja surt una carretera (TV-7022) que es dirigeix a l'Arbolí i la Serra de la Mussara. Deixem el trencall a l'Arbolí a l'esquerra i continuem pujant cap a la Mussara. Una mica abans, com mig Km, d'arribar al campament militar abandonat de Los Castillejos surt una pista que condueix al peu del Puig de Gallicant. Hi ha una cadena. Millor respectar-la i deixar aquí el vehicle. Continuem caminant uns 10 minuts i arribarem a Gallicant.
Ruta seguida, des del coll d'Alforja.
Poc abans d'arribar a Los Castillejos, a sota el Mas d'en Bruno i al fons la Mussara.
També es pot arribar des de Prades i la Febró per la T-704. Aquesta ruta és també molt bonica, amb unes vistes impressionants sobre les gorgues del riu de Siurana. És un trajecte que permet veure el poble de lluny, a sota del Puig de Gallicant, sobre les cingleres del riu de Siurana i el mateix poble de Siurana, un del més bonics de Catalunya, ara paradís de l'escalada esportiva.
La profunda escletxa oberta pel riu de Siurana des de la Febró. Al fons el Montsant.
Al fons a l'esquerra s'insinua Gallicant, minúscul entre les cingleres.
Gallicant pertany al municipi de l'Arbolí, a la comarca del Baix Camp. Està situat a 881 m, al peu del Puig de Gallicant (1009 m), magnífic mirador de la comarca. Com moltes vegades passa, des del punt de vista eclesiàstic depenia d'altre poble, en concret de Siurana. Dubto que anessin a missa a Siurana, perquè el barranc del riu de Siurana és molt profund. El nom del poble deriva d'una masia (Gallicantum) que estava en el camí romà cap a Vic i està documentada l'any 1159.
És per aquesta data quan es va reconquerir Siurana, que fou l'últim poble àrab de Catalunya. La llegenda diu que la reina mora se'n va suïcidar amb el seu cavall al lloc que avui es coneix com el Salt de la Reina Mora, abans de fer-se cristiana. Es va tirar al buit. Hi ha una marca a dalt de la cinglera que correspondria a la petjada del seu cavall. Pot ser és veritat: seria una escena de pel.lícula.
Estava constituït per nou cases, totes en filera, en un petit turonet. Tenia una font, ara perduda. Mai va tenir electricitat, escola o església. Per anar a missa anaven a l'Arbolí i el metge pujava des de l'Alforja en mula quan feia falta. Va arribar a tenir uns 60 habitants. El poble es va anar despoblant passada la Guerra Civil y als anys cinquanta ja estava quasi buit, malgrat que les terres del voltant encara es conreaven. La majoria de les seus veïns se'n van anar a viure a l'Arbolí.
La fotografia següent està feta l'any 1962 i pertany a l'arxiu de Manel Casademunt, veí de Siurana. Totes les 9 cases estaven en peu. D'esquerra a dreta son: Cal Sargantana, que tenia al seu costat l'era; Cal Matillo, que també tenia era i una bassa; Ca l'Anyep; Cal Bodro, que tenia un bosc i una font a Les Pinedes; Cal Casat, que tenia l'era més gran i un bosc al Solà, propietat de Joan Martorell; Cal Manuel, amb una magnífica porta del 1884; Ca l'Estudiantó; Cal Joanet, també amb la seva era y Ca l'Estudiant.
Gallicant l'any 1962.
Imatge del poble amb els camps de cereals. És l'era de Cal Manuel el 1930.
Com és habitual, al blog de
Faustino Calderón hi ha una ressenya magnífica de Gallicant. Val la pena entrar al seu blog pels detalls que ens dóna. En Faustino ens explica de qué vivien (cereals, cigrons, vinyes, algun ramat) y de les penúries per la manca d'electricitat i aigua. També narra molt bé que la construcció del campament militar de Los Castillejos no va aturar l'agonia del poble. Fins i tot un coronal va viure a una de les cases del poble. L'última casa (Cal Joanet) es va tancar a principis dels anys seixanta.
Sembla que el poble ha estat comprat amb la idea de recuperar-lo. Em va sorprendre veure una
yurta en una cantonada del poble, tancada i sobre una plataforma de fusta. Vaig pensar que seria d'un pastor. Si fructifica el projecte hi molta feina per fer, perquè malauradament totes les teulades estan caigudes i només queden algunes parets en peu.
Com ja sabeu, el meu és un blog més fotogràfic i el poble val molt la pena en aquest sentit. Només arribar-hi voltejant el Puig de Gallicant, les vistes de poble, desolat, amb les teulades caigudes, en mig d'un gran prat i amb les cingleres del Montsant al fons ens deixa bocabadats. El lloc és d'una bellesa difícil d'explicar. Val la pena apropar-se pels camps i no per la pista. Com diu en Faustino, és una soledat bonica però trista, que ens obliga a quedar-nos una bona estona.
El poble està en un turonet. Es veu la pista a la dreta, amb un grup d'excursionistes.
Es veuen totes les cases en fila, en un únic carrer.
Començo a recórrer les cases per Ca l'Estudiant, per acabar en Cal Sargantana. Millor per costat de poble que dóna al Sud, a on abans estaven les eres, on es batien els cereals i els llegums. Sembla que el poble estigui una mica més viu per aquesta banda. Una magnífica noguera continua en peu, igual que a les fotografies de quasi fa cent anys. Al final del poble hi ha una construcció més moderna, per guardar eines o maquinària. Comencem per Ca l'Estudiant.
A continuació venen un grup de cases en un estat de ruïna total, amb sostres i parets a terra. Entre d'elles Can Joanet, que fou l'última casa que va habitar a Gallicant. Van anar a viure a Reus. La resta de cases suposo que són Cal Manuel i Cal l'Estudiantó, segons ens indica la fotografia del arxiu de Manel Casademunt. Els esbarzers i les heures hi han envaït les parets i l'interior de les cases.
Arribem a la meitat del poble, amb una magnífica noguera que divideix en dues parts la filera de cases. La casa més alta, que es conserva en millor estat i que tenia l'era més gran, és Cal Casat, que encara conserva el balcó de la tercera planta. Era la casa més rica del poble i se'n van anar a viure a l'Arbolí. La resta (Ca l'Anyep y Cal Bodro) semblen el producte d'un bombardeig. Em va recordar molt a Corbera d'Ebre.
Al final del poble, al costat Oest, estàn Cal Sargantana (Cal Salvador Manuel en el blog de
Faustino Calderón) y Cal Matillo. Per les dades que hi dóna, em fio més de la nomenclatura d'en Faustino, que proporciona dades molt precises sobre qui vivia allí. Fou precisament a aquestes cases a on es va instal.lar un coronel del campament de Los Castillejos els anys cinquanta, que anava cada dia, a un parell de kilòmetres.
A l'arribar a la punta Oest del poble val la pena apropar-se a uns rocs. Hi ha una vista espectacular sobre el Montsant al fons i sobre la cinglera i el poble de Siurana. Fa uns anys és volia fer un par eòlic al Montsant, que per la gent de Tarragona és com Montserrat pels de Barcelona. Sortosament, el projecte no va prosperar. La vista sobre Siurana, l'últim poble àrab de Catalunya es inigualable.
Per completar el recorregut vaig resseguir el vessant Nord del poble. La sensació d'abandonament, ruïna, soledat i tristesa és absoluta. Només la bellesa del lloc ens ajuda a compensar la malenconia que ens inunda. Arribem finalment a la pista, per agafar el camí de tornada. Crec que és aquí a on estava el pou del poble. Ara està cobert d'heures i matolls.
La tornada per la pista quasi ens obliga a parar als afores per contemplar de nou Gallicant, amb el Montsant al fons. Quasi sempre que anem a passejar trobem alguna cosa material, per dir-lo d'alguna manera, ja que el record a les nostres retines i a la càmera resten per sempre. En aquest cas foren flors seques i mitja cistella de fredolics, amb un rovelló, que ens va alegrar la jornada.
Aprofito per afegir la poètica descripció del poble que fa Josep Iglésies al seu llibre "Les Ciutats del Món":
"Set cases ben arrenglerades talment un estol de set tórtores blanques, desiguals d'alçada i de gruix, miren l'ample solitud d'uns sembrats, de cara al puig erm, tità gris, atarterat i disgraciós. Són d'esquena a l'inmensitat, al caire del solc profund que rella el riu Siurana. No formen ni carrer ni carreró. Sense església, sense cementiri, posades a un dit del cel, son igual a set criatures en nuditat, abandonades a la gropa roguenca d'un gegant ceoser de pedra, "
