La Rua, Pallars Jussà (18 Novembre 2022)
De visita al Pallars, i amb una bona llista de pobles abandonats per fer, la Rua fou una grata i inesperada sorpresa. No tenia controlat aquest poblet, però, amb aquesta insana mania de mirar als mapes ens va cridar l'atenció pel lloc tan isolat en què està. L'aïllament és un dels motius per abandonar un poble, malauradament. De fet, hauré de tornar, ja que l'església la vaig passar per alt i he tingut que recòrrer a imatges d'internet. De bon segur que més d'un amant dels pobles abandonats es portarà la mateixa sorpresa, perquè el lloc a on està situat és increïble, sobretot si anem a la tardor.
La Rua, al peu d'una cinglera, en la Roca de la Rua, com una mena de Castellfollit de la Roca.
Arribar a La Rua és un altre plaer. Des del coll de Comiols hem d'agafar la carretera (L-511) més bonica de Catalunya, la que va d'Isona a Coll de Nargó, passant pel coll de Bòixols. Deixem a la nostra esquerra aquesta titànica escletxa, el Forat d'Abella, de la Serra de Carrànima, amb el poble d'Abella de la Conca, enganxat al rocam, per pujar fins al Coll de Faidella. Girem a la dreta i baixem per una pista fins al Coll d'Espina. Aquí vam deixar el cotxe i vam baixar fins a La Rua, malgrat que la pista està en bon estat i espot arribar amb vehicle sense problemes.
Un lloc per escapar-se i recòrrer.
Com ja he dit, la carretera fins al coll de Faidella és una meravella. Val la pena parar, si venim de Ponts (heu de passar per Ponts i activar l'economia...), al coll de Comiols i gaudir de la panoràmica de la Conca Dellà. Si tenim sort i el Pirineu està nevat ens cridarà l'atenció una muntanya. Efectivament, són els Monts Maleïts, los Montes Malditos, La Maladeta, amb l'Aneto destacant en la llunyania. Més endavant, els nostres ulls aniran segur en direcció al Forat d'Abella. I si mirem amb atenció veurem el poble d'Abella de la Conca.
La Conca Dellà, amb el millor blat del món, segons els seus habitants.
La seva capital és Isona, que ja era una ciutat romana, Aeso. Encara té restes de les
muralles. No oblidem que per Comiols passava una via romana.
La Conca Dellà és coneguda també pels seus jaciments, sobretot petjades i ous fòssils de dinosaures.
Ja veiem perfectament una silueta familiar, malgrat que al principi costa identificar-la.
Efectivament, és l'Aneto, màxima altura dels Pirineus, amb 3404 metres.
L'escletxa del Forat d'Abella. De lluny costa de veure que hi ha un poble.
Es tracta d'Abella de la Conca, amb Sant Romà d'Abella, una joia del romànic.
Des del coll de Faidella, per sota del llogaret del mateix nom, ja veiem en la llunyania un minúscul poblet, entre les boires matineres de la vall alta del riu Rialb. Baixem fins al coll d'Espina, a on deixem el cotxe. La pista de la dreta ens portaria a Can Curt i a Siall, altre poble quasi abandonat, ja que hi ha una casa habitada en bon estat i amb activitat. El camí de baixada és molt agradable i ens permet veure La Rua de vegades, entre els roures, alzines i pins.
La capçalera del riu Rialb, entre boires.
Ja es veu La Rua. Hem de anar.
Emmarcat pels arbres i amb un penya-segat veiem el poble.
Els prats, els arbres groguencs i la cinglera augmenten l'atractiu.
A l'obaga de la pista passem per una petita fageda.
Altra escletxa formidable a la roca: el Forat de Bóixols.
Deixem l'obaga i uns prats entre rouredes ens saluden abans d'arribar al poble.
La Rua és un poble del qual tenim constància des del 997. Pertany al municipi d'Abella de la Conca. Està format per una renglera de cases a la part superior d'una cinglera, amb dues cases a l'entrada (Lo Notari i Lo Perot) i d'altres com Cal Curt i Can Miquel de la Borda als seus voltants. El seu nom segons Coromines és d'origen mossàrab i significava "arruga", però després esdevé un terme per designar "carrer", de manera similar al francès "rue". En tos cas és molt descriptiu del poble, amb un sol carrer.
Geogràficament pertany al Pallars Jussà i està a una altitud de 1076 m, enlairat a la Roca de la Rua, en la capçalera del riu Rialb. Va arribar a tenir un castell, del que ja no queda res i va tenir escola. Té una petita ermita romànica del Segle XI, consagrada a Sant Antoni Abat, amb un petit cementiri adossat. En un inici sembla que estava consagrada a Sant Pere. De vegades es diu erróniament que està consagrada a la Santíssima Trinitat, a la que sí estava dedicada l'església de La Faidella.
L'orografia del seu terme és complexa, plena de paratges com Rocablanca, els Trossos de la Rua, el coll d'Espina, amb extenses solanes (La Solana, La Solana del Mig, les Solanes de Cal Negre) i amples obagues, com l'Obac del Xut i l'Obaga de la Borda. Travessen el seu terme el camí de la Borda, el de Can Miquel de la Borda i el del Riu. Tenia molts camps de cultiu: els Camps de Cal Miquel, El Planell i el Tros Gran, entre d'altres (a prop de Cal Notari).
El 1900 es comptabilitzen a la Rua 38 habitants, en 13 cases habitades. Ara mateix al poble no hi ha cap casa habitada, malgrat que alguna com Cal Farràs está ben conservada, amb les teulades reparades, i es nota que no està abandonada. En el seu terme hi vivien fins fa poc 15 persones (2013), suposo que en les masies del voltant. El poble fou bombardejat a la Guerra Civil i sembla que fou l'inici del seu despoblament.
M'ha sorprès la poca informació que hi ha sobre aquest poble, malgrat que hi ha alguna casa ben conservada, en la que es nota que encara es guarda bestiar i que fins i tot sembla que algú podria passar temporades. La Núria Closa, amiga resident a prop, a Ponts, m'explica que hi ha gent que hi puja amb regularitat. Fins i tot vam veure un hort llaurat i sense bardisses. Haurem de tornar algun estiu, per conèixer la història d'aquest meravellós lloc. Si no aquesta entrada queda coixa, orfe, sense conèixer quina gent vivia, que cultivaven o quan era la Festa Major. En Faustino Calderón quedaria una mica decebut.
Al final de la pista, en un revolt abans d'arribar al nucli del poble ens trobem amb una casa enrunada. Es tracta de Lo Perot. Val la pena pujar una mica i buscar un forat al bosc per tenir una vista lateral i de conjunt del poble i la cinglera. La visió és espectacular i vaig gaudir una bona estona d'un paratge únic. De tornada a la pista per sota de Lo Perot està Lo Notari. Aquestes dues cases tenien uns assolellats prats enfront mateix. De segur que estaven ben conreuats.
Lo Perot, amb el sostre enfonsat.
Eren dues cases, aquesta encara conserva les bigues del sostre.
Pugem una mica entre plantes aromàtiques per veure enfront La Rua.
La vista és esplèndida, cabalgant sobre la cinglera del Roc de La Rua. Per sota la
capçalera del riu de Rialb. En primer terme veiem un hort, ben cuidat.
Un Castellfollit de la Roca en miniatura, amb pedra calcària en lloc de basalt.
Les primeres cases, unides totes entre si, possiblement són Cal Farràs.
La pista fa una corba i baixem a la següent casa.
Lo Notari, també enrunada i coberta per les heures.
La Rua, entre colors de tardor.
Entrem al poble per un ample camí, deixant un hort a la nostra dreta, que porta a una petita esplanada i a l'únic carrer del poble. Enfront tenim Cal Farràs, la casa més gran del poble. L'edifici principal té quatre plantes, està tancat i en bon estat. Té un dipòsit d'aigua, corrals pel bestiar, gàbies pels animals més petits per sota i tres o quatre cases més, totes enganxades. No sé si és la mateixa casa o són diferents. En conjunt estan ben conservades i amb les teulades reparades amb planxes metàl.liques substituint les lloses calcàries.
Tornen a veure La Rua amb una perspectiva semblant.
Cal Farràs. Veiem un hort ben cuidat a l'entrada del poble.
La casa és sòlida, està tancada i ben cuidada.
Té un gran dipòsit que canalitza l'aigua de la teulada.
Arribem a una mena de placeta que dóna a la casa i els corrals.
Les planxes metàl.liques hi han substituit a les lloses a dues teulades.
També les bigues s'han recollit i apilat.
En altres llocs comença el deteriorament.
Gran corral de Cal Farràs. Sembla per ovelles.
Es veuen també gàbies més petites, suposo que per conills.
Es veu la teulada ben reparada i unes menjadores.
Per sota de la casa hi ha més gàbies.
Encara hi ha estris al poble.
Continuem pel carrer, rocallós, en direcció a la part més alta del Roc de La Rua. A partir de Cal Farràs, les cases estan abandonades, amb les portes obertes i en pitjor estat de conservació. Malgrat tot, encara podem caminar entre les cases i no hi ha la sensació de ruïna absoluta d'altres pobles. Potser es va abandonar fa poc, no tenim dades de quan, o els propietaris encara tenen una certa cura de les seves cases.
Carrer principal i únic del poble.
Vista des d'altre corral.
Tornem de nou al carrer principal per una vella porta.
Al final del carreró hi ha altra casa, molt bonica.
Corrals i patis abandonats, a dalt del Roc de la Rua.
Aquesta casa és molt maca, malgrat que la teulada es comença a esfondrar i la xemeneia està torta.
La finestra tenia una bona vista sobre Cal Farràs.
Aquesta és la finestra d'aquesta casa. M'agradaria saber el seu nom.
Continuem pujant per un desdibuixat camí.
Els vells murs de pedra seca encara aguanten.
En aquesta casa bardisses, heures i arbres comencen a apropiar-se del que és seu, la terra.
L'ermita amb el seu petit cementiri. Sembla ben conservada.
L'absis està sòlidament ancorat a la roca.
.jpg)
El seu campanar té una petita campana que en realitat és un obús de la Guerra Civil.
Val la pena contemplar La Rua des de dalt del Roc homònim. És ben curiós que amb tant espai les cases es van construir majoritàriament al fil de la cinglera. Pot ser per tenir uns millors fonaments o pot ser per raons defensives, no oblidem que tenia un castell. Es veu molt bé el grup de cases de Cal Farràs, totes enganxades. La vista és excepcional. Les imatges es comenten sense necessitat de paraules. Potser solitud és la millor paraula per descriure el lloc.
Ben segur que algú ha netejat una mica el carrer.
Arribem de nou a Cal Farràs i els seus corrals.
Com ja he comentat, el poble està ple de raconets.
La sortida del poble és idil.lica.
Sembla que travessem un pont, que no ho és.
Acabem amb el que ja sabeu que m'agrada molt, les imatges amb textures. La Rua està plena d'elles.
