martes, 20 de agosto de 2024

Els Masos de Millà

Els Masos de Millà, La Noguera (2 Maig 2024)

Fou una descoberta a La Noguera, mentre recorrien carreteres sense un destí clar. De vegades te emportes les sorpreses més inesperades i agradables. Malgrat que pertany al municipi d'Àger, a l'altre costat dels Monts de Millà hi ha un petit nucli de població que es diu Millà, que per cert ens va agradar moltíssim. De fet, el municipi d'Àger inclou també els de Millà. Agulló, Corça i Règola. Parlarem del nucli principal de la població, que té església i una escola, que és el que està abandonat, ja que hi ha cases al voltant, poques,  que encara estan habitades. 

Els Masos de Millà, per sota de les muntanyes del mateix nom. Al fons el Montsec d'Ares. 

Arribar als Masos de Millà no té cap dificultat. Agafem la C-12 des de Balaguer direcció Àger. Passem Les Avellanes i a Vilamajor girem a l'esquerra per una petita carretera que passa pel llogaret de Montardit i continua, en direcció a l'embassament de Canelles, al que s'arriba per una pista a l'esquerra de la carretera. De seguida arribem, deixant masos a esquerra i dreta fins a una església, una escola i el nucli principal dels Masos de Millà. 

Com arribar als Masos de Millà. 

La ruta des de Vilamajor fins als Masos de Millà és molt agradable. Va pujant per una vall fins a arribar a una mena d'altiplà, plena de masos i granges, que a l'Oest baixa cap a l'embassament de Canelles. El paisatge és de mitja muntanya, amb camps de cereal. Val la pena fer un volt per les pistes al sud dels Masos de Millà per que el paisatge és magnífic. Tanmateix, permet veure els Masos des de lluny, per comprovar que no era una localitat petita. 

En primer terme Vilamajor i al mig el Mas de Montardit. La carretera es bifurca abans 
d'arribar al Mas: a l'esquerra cap a Tartareu i a la dreta cap els Massos de Millà. 

El Mas de Jaumet. 

Hem deixat la carretera als Masos de Millà girant a l'esquerre. Trobem
una bifurcació. Una porta a l'embassament de Canelles i l'altre a diverses 
cases: Casa Marco, Casa Treso, Casa Delfí i Casa Tresina. 

Torre dels Moros, d'origen islàmic, del Segle X. La foto és d'arxiu. 
No es veu des de la pista dels masos a Casa Treso, o nosaltres no la vam veure. 

L'embassament de Canelles i als fons les terres d'Aragó, amb el Pirineu nevat. 

Casa Treso. Al fons el Tossal dels Ossos. 

Fins i tot té una plaça: la plaça de Sant Antoni. 

Al fons em sembla el Turbón, ja a Osca (Huesca). 

Un dels masos abandonats. 

I un altre més.  De fet, la majoria estan en runes. 

Els Masos de Millà. Es veu que l'electricitat va arribar. No fou la causa del seu abandonament.

De dreta a esquerra el cementiri, la església de Sant Romà, l'escola, tapada per una alzina i el poble. 

Els Masos de Millà pertanyen al Municipi d'Àger Ja he comentat que el seu nom suggereix que eren part de Millà, poble a l'altre costat dels Monts de Millà. De fet, una pista comunica els dos municipis, passant per l'ermita de Sant Llobí. Nosaltres no la vam fer, però sí que vam visitar Millà i Sant Llobí des de la carretera que surt de'Agulló, al final de la baixada del coll d'Àger. És tan maco que deixo algunes imatges. 

Vista des del coll d'Àger. No és estrany que Arnau Mir de Tost 
reposi aquí, al costat de la seva estimada Ersenda. 

El montsec de Rúbies emergeix sobre els camps, ben ufanosos.  

Millà. Els Masos estan darrere d'aquestes muntanyes. 

El poble esta mig derruït, pero hi ha varies cases habitades. 

Ermita de Sant Llobí, anant cap als Masos de Millà. 
Ens vam quedar aquí. La pista és una mica delicada. 

Els Masos de Millà es troben a la capçalera del riu de Farfanya, entre les Serres de Millà, al nord i la de Blancafort al sud. Al nucli principal hi ha l'església de Sant Romà, l'escola i un cementiri. Al voltant 21 masos dispersos. Té només 7 habitants censats l'any 2023, cap al nucli principal. L'any 2009 tenia 24 habitants. Té aigua corrent i llum. Va tenir una escola nova, inaugurada l'any 1962, però va deixar de funcionar per manca d'alumnes l'any 1973. Ara està en mal estat. Els seus habitants es van traslladar a les localitats dels voltants. 

No es coneix des de quan existeix, però probablement el seu poblament és altmedieval. La Torre dels Moros és del segle X, quan el territori estava sota domini andalusí. L'any 1035 aquestes contrades foren conquerides per Arnau Mir de Tost. L'església actual està dedicada a Sant Romà i és del segle XVIII, però és probable que hi hagués una església medieval més antiga, de la que no queden restes, excepte un sarcòfag de pedra del mur oest a Sant Romà. 

Anem amb la visita dels Masos de Millà. Com ja he comentat s'arriba sense problemes per una estreta carretera, asfaltada l'any 2022. Es pot aparcar el cotxe a l'església o al petit cementiri. De seguida arribem al nucli del poble, que només té un carrer, amb cases y estables pel bestiar a banda i banda. No conec la data del seu despoblament definitiu però deu de ser recent, ja que alguna casa està en venda i el carrer és transitable, sense gaires bardisses. 

Cementiri dels Masos de Millà. És molt bonic. 

I esta ben cuidat. 

Església de Sant Romà.

Arribem al nucli del poble. L'Assumpta no pot evitar recollir floretes.

Una explosió de colors, sobretot grogs. 

La carretera baixa fins al poble. 

De seguida trobem l'escola. 

El seu estat és lamentable. Quina pena veure els bancs i la pissarra. 
Costa poc imaginar els nens i nenes i el mestre o la mestressa. 

Fins i tot el sostre ja esta enfonsat. 

Una alzina dona ombra, arrelada entre la pedra. 

Les seves arrels abracen la pedra. 

Té un aspecte magnífic. 

Trobem una primera casa. 

El carrer continua i fa una ziga-zaga. A la dreta una masia en venda. 

Quatre o cinc cases més a l'únic carrer del poble. 

Les cases són tancades i encara semblen cuidades. 

Malgrat tot, les heures es fan els amos del poble. 

No es pot negar que són fotogèniques. 

Fins i tot els vidres estan conservats. Bon senyal. 

Aquests colors m'encanten. 

Aquesta casa sembla mig arreglada després 
de l'esfondrament de part de la teulada. 

Al final del carrer camps en direcció a l'embasament de Canelles. 

Tornem pel mateix carrer. 

































sábado, 29 de junio de 2024

Boix

Boix,  La Noguera (1 Maig 2024)

Continuem amb els pobles abandonats de La Noguera, aprofitant una estada a la comarca més extensa de Catalunya i una de les menys conegudes.  En aquest cas parlarem d'un poble abandonat per la construcció d'un embassament, Santa Anna, que va inundar les seves terres, de manera similar a Tragó de Noguera. No es tracta d'un cas habitual a Catalunya, al contrari que a la veïna Osca, amb multitud de pobles negats. Només recordo Boix, Tragó de Noguera, Tiurana, Sau i Susqueda, malgrat que els embassaments sí que van influir en el despoblament, sobretot aigües amunt.  

Embassament de Santa Anna, amb Boix a l'esquerra. 

Com arribar a Boix. 

A Boix s'arriba sense cap dificultat per una pista en bon estat que surt d'Ivars de Noguera. Passem per un paisatge de mitja muntanya, amb camps de cereal i ametllers. Passarem després per un pas estret, amb un nom ben curiós, Tanca-li la Porta. Entre pinedes la pista guanya alçada fins a arribar a l'embassament de Santa Anna. Deixem el cotxe al trencall que baixa al poble. La pista continua en direcció a Tragó de Noguera, que deixem per altra entrada. 

Boix fou municipi independent fins al Segle XIX, en què es va integrar a Tragó de Noguera. Ara pertany a Ivars de Noguera, des de l'any 1964, amb la desaparició de Tragó de Noguera. Està situat a 397 m. El 1719 tenia 15 cases i 70 habitants. El màxim de població fou el 1887, amb 52 cases i 142 habitants. Va anar disminuint, de manera que el 1950 tenia només 51 habitants. L'any 1962 fou abandonat completament, després d' expropiar-se la totalitat del terme municipal. 

Ara només queden les restes de 7 cases i el nucli ha desaparescut totalment. Crida l'atenció que al voltant de l'església pràcticament no hi ha res, quan abans hi havia unes quantes cases. Sembla com si fos arrasat quan es va expropiar. Suposo que la ENHER va enderrocar totes les cases al voltant, però no es va atrevir amb l'església. Per cert, l'embassament fou inaugurat pel rei emèrit i l'ultim acte oficial de Boix fou el casament del seu alcalde, Francesc Polo Pallerol. El 2023 fou ocupat per una festa rave il.legal. Es una llastima perquè el lloc té un potencial turístic enorme, amb el pantà de Santa Anna i racons molt bonics al seu voltant. 

Sant Julià, amb el carrer vell del poble, envoltada de cases. Ara només queda l'església.

Tenia un castell, ara desaparegut a dalt d'un penya-segat, documentat l'any 1158.  El poble tenia 4 fonts i vivia sobretot del cultiu de cereals, vi i llegums, segons relata el diccionari de Madoz. La seva església és romànica, del Segle XIII, i està restaurada. Està consagrada a Sant Julià i té un absis semicircular. Pertanyia al Monestir de Poblet. Anem amb les poques imatges d'aquesta entrada. Comencem amb la baixada a l'església. Veureu que no sembla el poble de la foto anterior. 


Cementiri de Boix, per la pista en direcció a Tragó de Noguera. 

Interior del cementiri. Hi ha poques tombes, totes al terra. 

Baixem per una pista fins al nucli del poble. 

Poc queda ja d'aquesta casa. 

Aquest era el carrer principal del poble, el carrer vell.  Ja no queda cap casa.
 Tenia dos carrers més, el nou i el del raval, darrere l'església. 

Compareu la imatge amb la foto anterior. 

El campanar és ben curiós, asimètric. 

Interior de l'església. Sembla que cadascú ha portat la seva cadira. 

Hi ha una traça de camí que baixa a una llengua de l'embassament. Pensava que potser hi havia cases per sota del penya-segat del castell, però no és el cas. Només arriba a l'embassament. Fora del nucli principal hi ha les restes d'algunes cases, que suposo que no foren enderrocades com les que hi havien al voltant de l'església. El lloc és molt agradable, ple de flors. 

Restes de murs. Pot ser eren corrals pel bestiar. 

Les roselles ens alegren una mica la desolació d'un poble abandonat. 

El pantà estava totalment ple, amb els pollancres negats. 

Penya-segat del castell de Boix. 

Això sí que semblaven cases. 

Ple a vessar per fi, després de dos anys de sequera. 

Els lliris, quasi sempre associats a les construccions. 

Els magraners encara donen fruits. 

Davant de l'església queden una o dues cases, enganxades al penya-segat del castell. Són les úniques que conserven les parets i una estructura que ens recorda que fa seixanta anys encara hi vivia gent a Boix. En pocs anys poc quedarà, perquè els arbres i les bardisses van recuperant el seu territori. No vaig trobar cap camí per pujar a veure les restes del castell. 

Sant Julià des del peu del penya-segat. 

Aqueta casa conserva aquesta paret amb una tossudesa admirable. 

La porta ens invita a entrar-hi. 

A dintre veiem aquesta estructura, curosament enrajolada. Suposo que era una tina pel vi. 

No sé si eren una o dues cases. Últim reducte de Boix. 

Suposo que eren els murs del castell. 

Acabem la visita a Boix continuant per la pista que ens porta a Tragó de Noguera i el Monestir de Santa Maria de Vallverd, també abandonat. És un recorregut preciós, idilic, per la bellesa del lloc, la solitud i la poca gent que hi va. Les runes de Santa Maria de Vallverd impressionen. Es nota que el desaparegut Tragò de Noguera era un poble important. Ja ho veurem més endavant. 

Embassament de Santa Anna. Una passada de lloc. 

D'esquerra a dreta església de Sant Julià, les cases que hem vist abans i els murs del castell. 

Una altre casa als afores de Boix. 

I les runes d'altre, cap a Tragó de Noguera. 

Cua de l'embassament de Santa Anna, amb unes pastures magnífiques. 

A l'esquerra les restes de Santa Maria de Vallverd i al fons i a la dreta les de Tragó de Noguera.