La Goda

La Goda, Anoia (18 Abril 2025)

És d'aquells despoblats que trobes per casualitat, mentre navegues pels mapes, com deia el Manolo Garcia a una de les seves cançons. Tan desconegut que costa reunir informació, excepte en la web Pobles Abandonats.. Pertany a la comarca de l'Anoia, malgrat que cada vegada es parla més de la subcomarca de la Baixa Segarra, a cavall entre la Conca de Barberà, l'Anoia i la mateixa Segarra. 

La gran masia de Can Teuler i al fons La Goda, tapat pels pins. 

Arribar a La Goda no és gaire complicat. Si venim per la A2 sortim a l'altura de La Panadella per agafar la T221 en direcció a Santa Coloma de Queralt. A l'arribar a Aguiló prenem la C241e en direcció a Sant Martí de Tous. Al km 5 surt una pista en bon estat que baixa a la Riera de la Goda i ens porta a Can Teuler i La Goda. El cotxe ho deixem a Cal Teuler perquè la pista que puja a La Goda està tancada pels ruscos. Hi ha un camí desdibuixat que marco al mapa.  

Com arribar a La Goda. 

Fotografia de la Goda quan encara estava habitat. 

La Goda està situada en un turó a 682 m d'altitud, entre Santa Coloma de Queralt i Sant Martí de Tous, al voltant de la Riera de La Goda.  Està documentat des del Segle X. Abans hi havia un castell, esmentat ja l'any 960, del que ja no queda res. Com altres llocs, segurament els seus carreus es van utilitzar per construir les cases, al voltant del castell.  Pertanyia des del Segle XII a la família Queralt. Al Segle XIV consta com a "Segoda" en el testament de l'infant Joan. 

El més destacat del poble es l'església de Sant Pere, d'estil romànic tardà (Segles XII-XIII). Té una sola nau i un campanar d'espadanya, reconstruït. Les parets i els voltants, com la resta del poble, estan envaïts per la vegetació. Només és accesible l'entrada  i curiosament pujar al sostre. Al seu voltant hi ha 6 cases, totes en runes. Només resta dempeus Can Teuler, una masia al peu del nucli de La Goda. La resta de masies al voltant també estan enrunades. 

La Goda va arribar a ser un municipi independent al Segle XIX, conjuntament amb Clariana. Ara pertanyen a Argençola. El poble es va abandonar als anys 50 i 60 del Segle XX, emigrant els seus habitants a Santa Coloma de Queralt i la Conca d'Òdena, a causa de la manca de serveis (mai va tenir aigua corrent ni electricitat) i la plaga de la fil.loxera, ja que la vinya era la base de l'economia de La Goda. Tenia moltes fonts i fruiters. 

Cal Teuler, Cal Pera, Cal Colomer, Cal Llorenç, Cal Quildo, Ca l'Alzinar eren alguns dels noms de les cases de La Goda. Als anys 60 encara ens feien dues misses al mes. Anaven la resta de dies a Aguiló i Fillol, a on anaven a ballar els diumenges per la tarda. Mai va tenir escola i els nens anaven als pobles dels voltants, sobretot a Argençola. Ara és un poble quasi totalment oblidat. Només Cal Tauler es conserva acceptablement. 

El poble queda amagat i costa de trobar. De fet, nosaltres vam travessar el pont de la Riera de la Goda i van passar de llarg Can Teuler. Accedir a l'església i el nucli del poble és complicat perquè la pista des de Cal Teuler esta tallada pels ruscos i les bardisses dificultes arribar-hi directament.  Pels camps a l'Est de Can Teuler puja un petit corriol que puja fins a l'església de Sant Pere. Ho vaig descobrir a la tornada i és el camí més recomanable per visitar el poble. 

Cap a Cal Tauler. Al fons es veu Sant Pere de la Goda. 

Cal Teuler. Damunt s'insinuen algunes construccions de La Goda. 

Cal Teuler és l'única casa en bon estat, malgrat que alguna casa té el sostre enfonsat. 

Camps de cereal davant de Cal Teuler, en aquesta ufanosa primavera. 

Pujo cap a La Goda deixant a sota Cal Teuler. 

La resta de cases estan totes enfonsades i només resten en peu algunes parets. 

La farigola o timó (Timus officinalis) omple d'olors els espais entre les cases. 

Entre arbres i bardisses apunta el campanar de Sant Pere de La Goda. 

Els murs, de bona pedra, encara aguanten. 

Al fons la carena per la qual passa la carretera d'Aguiló a Sant Martí de Tous. 

Costa de caminar entre les cases. Tot està ple d'arbres, matolls i bardisses. 

Amb dificultat arribem a l'església. 

És l'única part visible. La resta està ple de vegetació. 

Detall de la porta de Sant Pere de La Goda. 

Campanar d'espadanya doble, restaurat. 

Pugem a dalt de la teulada. 

Vista des de la teulada, plena de vegetació. 

En direcció Est la silueta inconfusible de Montserrat. 

El campanar des de la teulada, malgrat que no es veu ni una teula...

Detall del campanar. 

Sant Pere de La Goda en l'actualitat. Compareu amb la foto en blanc i negre. 

Pot ser caldria recuperar les façanes amb una mica de neteja...

Deixem enrere l'església i comencem a baixar pel corriol. 

Arribem a Cal Teuler, una gran masia amb 4 o 5 edificacions. 

Sembla ben conservada encara. 

Albarells

Albarells, Anoia (1 Gener 2025)

Albarells pertany a la comarca de l'Anoia, malgrat que també, pel seu paisatge, està inclòs en l'anomenada Baixa Segarra, a cavall entre la Conca de Barberà, l'Anoia i la Segarra propiament dita. Si mireu d'altres entrades del meu blog que parlen de La Segarra entendreu que aquest despoblat es pugui considerar dintre d'aquesta comarca inexistent, per ara. No es tracta d'un poble abandonat del qual es parli massa, malgrat que té església i, fins i tot, castell, desaparegut,  però que va existir.  Hi ha una casa que sembla nova, però no hi viu ningú de manera permanent. 

Vista d'Albarells des de l'església de Sant Martí. Es veu a l'esquerra l'edifici nou. 

Arribar a Albarells en cotxe no té cap dificultat. Hem d'agafar l'autovia A-2 i passat Jorba sortirem per agafar la carretera que va a Porquerisses. Una mica abans d'arribar s'agafa una pista que baixa, travessa un barranc i remunta fins l'allargat tossal en què està Albarells. Primer trobem l'església de Sant Martí, continuem fins a la filera de cases que dona als camps i continua fins a una granja. El millor és aparcar al costat de l'església. 

Com arribar a Albarells. 

El poble d'Albarells pertany a Argençola, situat a l'Oest de la Riera del Molí i al Sud de Santa Maria del Camí, a uns 600 m d'altitud. Ja estava documentat l'any 986. Té una casa que mes que recuperada sembla nova i 14 cases enderrocades o en mal estat. Va arribar a tenir electricitat. Tenia 6 fonts i quatre opus. Del castell no queda cap vestigi i l'any 1233 fou venut al prior de Montserrat. També tenia un molí paperer, el més antic de Catalunya, documentat des de 1113. Té una casa nova (Cal Parada), destinada a ús agrícola, una amb un estat acceptable, però abandonada (Can Morera) i la resta estan enrunades: Cal Chaco, Cal Tricus, Ca l'Arsis, Cal Llop, Cal Torralba, Ca La Griseta, Cal Sec...

La seva església, consagrada a Sant Martí, data del Segle XI i fou reformada el 1615. A la seva entrada hi ha una inscripció de 1590: Domus Dei et Porta Caeli, que significa Casa de Déu i Porta al Cel. Fou restaurada després de la Guerra Civil. Consta d'una nau central i dues capelles laterals i ara està en una completa ruïna. Té un campanar que encara aguanta ferm, les runes de la rectoria i un petit cementiri, abandonat i en desús. Ara depèn de Santa Maria del Camí. 

Albarells tenia 16 focs al fogatge de 1365-70 i pertanyia al prior de Montserrat. Madoz explica que tenia 49 habitants, que el clima era tan saludable que "su clima es tan sano que sólo se acostumbra a padecer algunos costipados" i que s'hi produïa blat, ordi i llegums. També tenia vinyes i oliveres. L'any 1964 tenia 34 habitants. A partir dels anys 70 es va començar a despoblar a causa de la manca de serveis i la proximitat a altres nuclis. L'última família va marxar l'any 1972. De fet, tot el poble és propietat d'un forner, Lluís Rovira, que cultiva blat ecològic a la finca i que va intentar recuperar el poble. Comencem per la visita al poble. 

Entrem a Albarells pel vessant Oest. 

Les cases estan sòlidament ancorades a la roca. 

Aquest gran edifici es diu el Casalot. 

 Entrem al Casalot. 

 Encara conserva aquesta magnífica arcada. 

 Per dintre està completament enrunat. 

 Tornem a la pista i veiem Cal Morera. La de l'esquerra és una construcció nova. 

 Es veu que encara s'utilitza per enmagatzemar. 

 Arcades a la tercera planta de Cal Morera. 

Enfront un paisatge que podríem qualificar de segarroide. 

 Deixem al darrere Cal Morera per pujar al poble per l'extrem Est del tossal. 

 El fanal encara aguanta el pas del temps. 

 Cal Morera des de dalt del tossal a on està Albarells. 

 La resta de cases estan en un estat deplorable, irrecuperable. 

 Es fa difícil caminar entre les runes, l'herba i les bardisses. 

Part del darrere de Cal Morera. 

L'església de Sant Martí des de dalt. En primer terme el cementiri. 

Baixo de nou a la pista per visitar l'església de Sant Martí, que ara per ara és el que millor es conserva, malgrat el seu deteriorament. Té un petit cementiri, abandonat, però encara es veuen algunes flors velles, de plàstic. Els arbres han envaït el recinte i costa identificar les tombes. Dono tota la volta pels camps, amb les runes de la rectoria. Només aguanta dempeus el campanar. 

Campanar octogonal de Sant Martí, amb bona pedra i arcs de maons. 

Vista de la façana principal. 

Domus Dei et Porta Caeli: Casa de Déu i Porta al Cel.

No podien faltar unes textures. Sembla la porta del cementiri. 

A l'entrada del cementiri algú ha posat una mena de betlem. 

Vista del campanar des del cementiri. 

Una senzilla però duradora creu de ferro. 

Algú encara es recorda dels seus. 

L'església està molt deteriorada. Ha caigut l'absis i el cor. 

 Una de les piles baptismals. 

Aquesta és l'altre. És curiós que en tingui dues. 

 Detall de l'altar. 

 Vista des de l'altar, amb el cor enfonsat. 

 A l'esquerra es veu l'entrada del cementiri. A la dreta la enfonsada rectoria. 

 Vista posterior, amb la rectoria caiguda i plena d'heures. 

 Jugant una mica amb la composició. 

 El campanar és el més bonic de l'església de Sant Martí. 

 Com és habitual, aguanten més els campanars que les rectories. 

 Detall d'una prestatgeria de la rectoria. 

 A sota hi ha una magnífica arcada gòtica. 

 Aquesta també està apuntalada. 

 Aquesta arcada de la rectoria sembla romànica. 

Camps de cereal des de l'església. 

 Al fons la silueta de Montserrat, propietària de l'església de Sant Miquel. 

Una notícia curiosa és que Albarells fou objecte d'una inocentada l'any 2024. Es va difondre la notícia de què una coneguda cantant catalana, la Rosalia, havia comprat tot el poble per connectar 13 cases i fer un gran estudi de gravació. Fins i tot es deia que estaven negociant amb el bisbat de Vic per comprar també l'església de Sant Martí. Una broma de poc gust segons la meva opinió.