Rocabertí de Sant Salvador

Rocabertí de Sant Salvador, Urgell (28 Desembre 2025)

Continuem amb les sorpreses de La Segarra i l'Urgell. Pensàvem que no quedaven pobles abandonats per visitar i rebuscant trobem aquest petit poble que pertany a Agramunt, a dalt d'un turó, amb església i cementiri, cosa que, malgrat la petita mida del poble, li dona una certa categoria. El dia era trist, ennuvolat, amenaçant pluja, que finalment no va caure.

Vista aéria de Rocabertí de Sant Salvador.  

Arribar a Rocabertí de Sant Salvador no té dificultats, per una pista de terra de 5 km en bon estat que surt d'Agramunt mateix en direcció nord. La pista passa entre cultius de cereal i algun bosquet d'alzines de petita mida. De seguida veiem Rocabertí a dalt  d'un turó. Es pot aparcar entre el nucli del poble i l'església i el cementiri. Es pot tornar direcció Oest per una pista que porta a La Donzell per visitar els voltants del poble. 

Com arribar a Rocabertí de Sant Salvador. 

Rocabertí de Sant Salvador està a dalt d'un turó a una altitud de 443 m. Té unes 7 cases entre el nucli i els voltants, un parell d'elles en bon estat. Sembla que viu algú a Cal Planoi, malgrat que no hi ha cap persona censada. Al poble hi arriba aigua i llum. El nucli habitat més proper es La Donzell, a menys de 2 km. De fet, Rocabertí va pertànyer a La Donzell i la seva baronia des del 1857 fins al 1970. Abans era un municipi independent. No he trobat informació des de quan existeix com a poble. 

El nucli del poble té 5 ó 6 cases, apinyades. Les més importants són Cal Bepo (en bon estat), Cal Piulats i Cal Amigó, la més antiga, documentada des del Segle XVIII. Hi ha una masia a prop, Cal Planoi, habitada fins a l'any 1981. A mitjans del Segle XIX tenia 46 habitants. La seva església pertany a la parròquia d'Oliola i està dedicada a Sant Salvador.  És d'estil romànic i datada els segles XVI-XVII. És de planta rectangular, té un absis semicircular i campanar d'espadanya, amb un cementiri al seu costat. El seu estat de conservació és precari. Té al seu voltant dos coberts en runes que semblaven magatzems pel bestiar o per la palla.   

Apareix a l'indispensable Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz de 1849. Es descriu com un poble "de posición alegre por descubirse muchos pueblos, con clima sano y bien ventilado". La base de la seva economia era "trigo, centeno, cebada, aceite y vino, con cria de ganado lanar y caza de perdices". Aquest Pascual Madoz es mereix un monument, o almenys un carrer, perquè va fer una feina extraordinària. 

Com ja he comentat, una bona pista de terra ens porta des d'Agramunt fins a Rocabertí, entre camps de cereal i alguns bosquets d'alzines, molt esquifides. La pista puja progressivament fins que veiem Rocabertí i l'església de Sant Salvador en dos turons bessons. La pista arriba al collet entre els dos turons, a on està la plaça de Rocabertí i l'únic carrer, sense sortida, del poble. Hi ha un edifici modern, que sembla que tingui les instal.lacions elèctriques i diversos coberts moderns d'ús agrícola. 

La pista puja entre camps de cereals i bosquets d'alzines. 

Sembla un abeurador per perdius i guatlles. 

Al final dels murs que ens recorden a La Segarra veiem Rocabertí de Sant Salvador. 

D'esquerra a dreta un cobert, el nucli del poble, l'església de Sant Salvador i Cal Planoi. 

Hi ha una petita bassa a l'entrada del poble. 

Vista al Sud. En primer terme, el camí a La Donzell i Cal Planoi. 

Vista al Nord. Al fons, el Montsec. La pista també porta a La Donzell. 

Comencem a veure el poble per l'església de Sant Salvador. Està envoltada per dos antics coberts de pedra, amb els sostres caiguts. Té un petit cementiri, tancat i ben conservat, amb les tombes dels antics veins de Rocabertí. La nau té algunes esquerdes i si no es fa alguna cosa, no durarà gaire. L'arc de l'entrada és molt bonic, malgrat que no es pot accedir, ja que la tanca del cementiri ho impedeix. Aquí van les imatges. 

Vista del cementiri i l'església, amb una tanca perimetral. 

Absis semicircular posterior. 

L'església està sòlidament assentada en la roca. 

Entre els barrots de l'entrada veiem alguna tomba i la plaça de Rocabertí. 

Detall de l'entrada i el campanar. 

Un dels coberts en runes. 

Sembla que l'era estava aquí. 

L'altre cobert està en pitjor estat. 

Baixem en direcció a la plaça de Rocabertí i l'únic carrer del poble, que acaba en un mur i obliga a recular per visitar el vessant Oest del poble.  Fa pinta també d'estar damunt d'un roc, per l'estructura esglaonada de les cases. De fet, pel vessant Nord ho sembla, com veurem en una estona. Potser d'aquí deriva el nom de Rocabertí. 

Vista de l'església i el cementiri. 

Plaça i carrer de Rocabertí. 

Cal Bepo, la casa més ben conservada. 

Restes d'un passat agrícola. 

Porta de Cal Amigó. 

L'únic carrer de Rocabertí. 

Per visitar la part Oest de Rocabertí hem de donar la volta pel Sud, agafant el camí de La Donzell. Hi ha un cobert, tancat, i només podem veure el poble des de a fora. Les vistes en direcció Nord són magnífiques, malgrat el dia gris que ens acompanya. 

Pista que porta a La Donzell. 

Vista de Cal Planoi, amb fum a la xemeneia. 

Vista de Rocabertí des de l'Oest. 

És potser la vista més bonica del poble. 

La tornada la fem per una pista en direcció Nord i, de seguida Oest, que porta també fins a La Donzell. Val la pena per veure un antic forn i les restes d'un gran tancat amb una edificació i unes arcades magnífiques.  

Hi ha una cabana de pedra seca i l'antic forn. 

Rocabertí des de la cabana. 

El sostre s'aguantava pedra sobre pedra, sense ciment ni cal. 

Ens acomiadem de Rocabertí de Sant Salvador. 

Vista de les cases, amuntegades. 

Tancat pel bestiar als afores, amb una edificació annexa. 

La Donzell al fons. 

Detall del tancat. 

Té unes arcades magnífiques, amb una part que estava coberta. 

Tenia uns bons murs, amb el poble al fons, 

Detall de l'edifici, en una cantonada del cercat. 

Vista posterior. Per la porta es llançava la palla. 

Els Masos de Millà

Els Masos de Millà, La Noguera (2 Maig 2024)

Fou una descoberta a La Noguera, mentre recorrien carreteres sense un destí clar. De vegades te emportes les sorpreses més inesperades i agradables. Malgrat que pertany al municipi d'Àger, a l'altre costat dels Monts de Millà hi ha un petit nucli de població que es diu Millà, que per cert ens va agradar moltíssim. De fet, el municipi d'Àger inclou també els de Millà. Agulló, Corça i Règola. Parlarem del nucli principal de la població, que té església i una escola, que és el que està abandonat, ja que hi ha cases al voltant, poques,  que encara estan habitades. 

Els Masos de Millà, per sota de les muntanyes del mateix nom. Al fons el Montsec d'Ares. 

Arribar als Masos de Millà no té cap dificultat. Agafem la C-12 des de Balaguer direcció Àger. Passem Les Avellanes i a Vilamajor girem a l'esquerra per una petita carretera que passa pel llogaret de Montardit i continua, en direcció a l'embassament de Canelles, al que s'arriba per una pista a l'esquerra de la carretera. De seguida arribem, deixant masos a esquerra i dreta fins a una església, una escola i el nucli principal dels Masos de Millà. 

Com arribar als Masos de Millà. 

La ruta des de Vilamajor fins als Masos de Millà és molt agradable. Va pujant per una vall fins a arribar a una mena d'altiplà, plena de masos i granges, que a l'Oest baixa cap a l'embassament de Canelles. El paisatge és de mitja muntanya, amb camps de cereal. Val la pena fer un volt per les pistes al sud dels Masos de Millà per que el paisatge és magnífic. Tanmateix, permet veure els Masos des de lluny, per comprovar que no era una localitat petita. 

En primer terme Vilamajor i al mig el Mas de Montardit. La carretera es bifurca abans 

d'arribar al Mas: a l'esquerra cap a Tartareu i a la dreta cap els Massos de Millà. 

El Mas de Jaumet. 

Hem deixat la carretera als Masos de Millà girant a l'esquerre. Trobem

una bifurcació. Una porta a l'embassament de Canelles i l'altre a diverses 

cases: Casa Marco, Casa Treso, Casa Delfí i Casa Tresina. 

Torre dels Moros, d'origen islàmic, del Segle X. La foto és d'arxiu. 

No es veu des de la pista dels masos a Casa Treso, o nosaltres no la vam veure. 

L'embassament de Canelles i als fons les terres d'Aragó, amb el Pirineu nevat. 

Casa Treso. Al fons el Tossal dels Ossos. 

Fins i tot té una plaça: la plaça de Sant Antoni. 

Al fons em sembla el Turbón, ja a Osca (Huesca). 

Un dels masos abandonats. 

I un altre més.  De fet, la majoria estan en runes. 

Els Masos de Millà. Es veu que l'electricitat va arribar. No fou la causa del seu abandonament.

De dreta a esquerra el cementiri, la església de Sant Romà, l'escola, tapada per una alzina i el poble. 

Els Masos de Millà pertanyen al Municipi d'Àger Ja he comentat que el seu nom suggereix que eren part de Millà, poble a l'altre costat dels Monts de Millà. De fet, una pista comunica els dos municipis, passant per l'ermita de Sant Llobí. Nosaltres no la vam fer, però sí que vam visitar Millà i Sant Llobí des de la carretera que surt de'Agulló, al final de la baixada del coll d'Àger. És tan maco que deixo algunes imatges. 

Vista des del coll d'Àger. No és estrany que Arnau Mir de Tost 

reposi aquí, al costat de la seva estimada Ersenda. 

El montsec de Rúbies emergeix sobre els camps, ben ufanosos.  

Millà. Els Masos estan darrere d'aquestes muntanyes. 

El poble esta mig derruït, pero hi ha varies cases habitades. 

Ermita de Sant Llobí, anant cap als Masos de Millà. 

Ens vam quedar aquí. La pista és una mica delicada. 

Els Masos de Millà es troben a la capçalera del riu de Farfanya, entre les Serres de Millà, al nord i la de Blancafort al sud. Al nucli principal hi ha l'església de Sant Romà, l'escola i un cementiri. Al voltant 21 masos dispersos. Té només 7 habitants censats l'any 2023, cap al nucli principal. L'any 2009 tenia 24 habitants. Té aigua corrent i llum. Va tenir una escola nova, inaugurada l'any 1962, però va deixar de funcionar per manca d'alumnes l'any 1973. Ara està en mal estat. Els seus habitants es van traslladar a les localitats dels voltants. 

No es coneix des de quan existeix, però probablement el seu poblament és altmedieval. La Torre dels Moros és del segle X, quan el territori estava sota domini andalusí. L'any 1035 aquestes contrades foren conquerides per Arnau Mir de Tost. L'església actual està dedicada a Sant Romà i és del segle XVIII, però és probable que hi hagués una església medieval més antiga, de la que no queden restes, excepte un sarcòfag de pedra del mur oest a Sant Romà. 

Anem amb la visita dels Masos de Millà. Com ja he comentat s'arriba sense problemes per una estreta carretera, asfaltada l'any 2022. Es pot aparcar el cotxe a l'església o al petit cementiri. De seguida arribem al nucli del poble, que només té un carrer, amb cases y estables pel bestiar a banda i banda. No conec la data del seu despoblament definitiu però deu de ser recent, ja que alguna casa està en venda i el carrer és transitable, sense gaires bardisses. 

Cementiri dels Masos de Millà. És molt bonic. 

I esta ben cuidat. 

Església de Sant Romà.

Arribem al nucli del poble. L'Assumpta no pot evitar recollir floretes.

Una explosió de colors, sobretot grogs. 

La carretera baixa fins al poble. 

De seguida trobem l'escola. 

El seu estat és lamentable. Quina pena veure els bancs i la pissarra. 

Costa poc imaginar els nens i nenes i el mestre o la mestressa. 

Fins i tot el sostre ja esta enfonsat. 

Una alzina dona ombra, arrelada entre la pedra. 

Les seves arrels abracen la pedra. 

Té un aspecte magnífic. 

Trobem una primera casa. 

El carrer continua i fa una ziga-zaga. A la dreta una masia en venda. 

Quatre o cinc cases més a l'únic carrer del poble. 

Les cases són tancades i encara semblen cuidades. 

Malgrat tot, les heures es fan els amos del poble. 

No es pot negar que són fotogèniques. 

Fins i tot els vidres estan conservats. Bon senyal. 

Aquests colors m'encanten. 

Aquesta casa sembla mig arreglada després 

de l'esfondrament de part de la teulada. 

Al final del carrer camps en direcció a l'embasament de Canelles. 

Tornem pel mateix carrer.