domingo, 27 de abril de 2025

Remullà

Remullà, Baix Camp (2 Gener 2025)

Acabem amb l'últim dels despoblats de Vandellòs, després de Fatxes, Gavadà i Castelló, malgrat que encara es podria considerar algun nucli més. Vandellòs sembla la població de Catalunya amb més despoblats, si les meves informacions són correctes, almenys 5, ja que el Mas de Genessies és en realitat una gran masía, com podeu veure a aquesta entrada del mateix ajuntament. Remullà és el que està més a prop, a poc més d'1,5 km per una pista asfaltada. No és estrany que cap d'ells tingués església, pel fet que la tenien a prop a Vandellòs, excepte Gavadà que està certament més allunyat. 

Rètol a l'entrada de Remullà. 

Com ja he comentat, arribar a Remullà és ben fàcil, tant a peu com en cotxe, malgrat que la pista és estreta. Quasi millor fer una caminada des de Vandellòs, per conèixer l'entorn de Remullà. Arribem a Vandellòs per la C-44 després de deixar l'AP-7 a l'Hospitalet de l'Infant. Just abans d'arribar al cementiri una pista baixa per travessar el Barranc de Remullà. En poc més d'1,5 Km arribem a l'entrada del poble, amb un bon lloc per aparcar el cotxe. 

Com arribar a Remullà des de Vandellòs. 

Remullà es troba a 315 m d'altitud, per sobre del barranc del mateix nom, a sota de la Serra de Santa Marina, a una vall ampla, cultivada i amb molta aigua. De fet, Remullà vol dir lloc a on l'aigua està en calma. Hi ha constància des del segle XIII, malgrat que la documentació és escassa. El 1787 tenia nou focs, el 1818 tenia 71 habitants, al 1850 eren 130 habitants, al 1900 vivien al poble 142  i 83 el 1920 i el 1930. A partir dels anys vint comença a perdre població, que es recupera una mica amb la Guerra Civil, ja que alguns veïns de Vandellòs van anar a viure a Remullà, suposo que per seguretat.  El 1950 ja només vivien 20 persones, al 1960 només una persona i queda despoblat l'any 1962. Quasi tots van anar a viure a Vandellòs, que estava a prop i tenia més serveis. 

El poble està al voltant del  mateix carrer i tenia unes 20 cases, quasi totes alineades al carrer.  Els últims anys s'han rehabilitat 3 de les habitatges, s'ha asfaltat la pista i l'Ajuntament de Vandellòs ha recuperat una casa com Alberg Rural. Una de les cases és de Turisme Rural. També s'ha recuperat la Festa Major, dedicada a Sant Miquel, gràcies a una Comissió creada l'any 2000. El dia de la nostra visita hi havia obres per la conducció d'aigua. La base de l'economia era l'agricultura, de fet els camps continuen ben conreats, amb cereals, fruiters, oliveres i vinyes. També força avellaners. L'economia es completava amb bestiar i aprofitaven els boscos dels voltants per fer carbó vegetal. 

Remullà sembla que té un cert futur. Vàries cases estaven en procés de rehabilitació. Val la pena comparar les imatges amb les visites prèvies d'en Faustino Calderón, que ha visitat el poble en tres ocasions. Remullà no té problemes d'aigua (té tres fonts) i electricitat i la resta de serveis estan molt a prop. Els veïns de Remullà compraven el pa, anaven a missa i a l'escola a Vandellòs. El metge, Alfredo Simón, venia al poble quan calia i els joves festejaven a Vandellòs, per ballar i anar-hi al cinema. La Festa Major era el 8 de Maig per Sant Miquel, amb misa a Vandellòs i processió amb el sant fins al poble, a on es feia un menjar. Per a més informació us aconsello el blog d'en Faustino Calderón i un interessant article de La Vanguardia.  Us deixo també un video de la Festa Major i un altre amb la processió. 

Comencem amb la visita a Remullà una assolellada i magnífica tarda de Gener.  Hi ha un espai per aparcar al costat d'un rètol del poble. No cal continuar en cotxe, ja que gaudirem més de la visita a peu. El primer que trobem són dues cases, amb els sostres enfonsats i amb molta vegetació a dins, abans d'arribar al nucli principal del poble. Sembla difícil que es recuperin, malgrat que els seus murs aguanten bé, amb arcades de maons a les portes i finestres. 

Les dues primeres cases a l'entrada del poble. 

L'Assumpta enfilant el camí. 

Detall de les arcades amb maons.

Els murs encara aguanten. Tenien 3 pisos, amb una bona orientació al Sud. 

O els pins creixen molt ràpid o la casa fa molts anys que està abandonada. 

Vista mirant al darrere. Al fons el lloc per aparcar. 

Agulles a la Serra de Santa Marina. 

Continuem pujant i després de dues corbes arribem al nucli principal de Remullà, al voltant del Carrer Major, malgrat que hi ha un carrer lateral que porta a dues edificacions més, les dues enrunades. La primera casa està, almenys una part d'ella, en rehabilitació i es veu moviment i estris a l'entrada de la casa, amb un cordill perquè no passi la gent. Abans de visitar la part principal del poble, al Carrer Major, m'endinso en el carrer lateral a tafanejar una mica. 

Ja veiem les primeres cases del nucli de Remullà. Al fons la Mola de la Viuda (593 m). 

La pista està asfaltada i en bon estat. 

La primera casa que veiem està en procés de rehabilitació. És molt gran. 

Detall d'una de les seves parets. 

Aquesta part està enfonsada, però sembla que han reforçat les parets. 

Com es veu a aquesta imatge. 

En aquest cas s'ha tapiat la finestra perquè no s'enfonsi. 

Part posterior de la casa. 

Carrer lateral, amb dues construccions a banda i banda. Suposo que Faustino no el va visitar
perquè estaria ple de runa i bardisses, ara netejades per les obres de la primera casa. 

Sembla més un corral que un habitatge. 

Torno pel carreró en direcció al Carrer Major. Es veu que les parets s'han reforçat. 

Malgrat que l'interir, de tres plantes, està enfonsat. 
Es veuen les restes de la llar de foc. 

Una magnífica porta. Esperem que es pugui restaurar. 

De seguida trobem dues cases més, que em van semblar rehabilitades. 

La pista baixa una mica per enfilar el Carrer Major. Mirant al darrere veiem
aquestes tres cases i el carreró lateral que acabem de visitar. 

Ja s'insinua el Carrer Major. 

Aquesta és la primera casa de la filera de habitatges. 

Per sota camps 'avellaners i oliveres. Al fons  les muntanyes que voregen la Mola de Genessies. 

De tornada al Carrer Major enfilem una pujadeta, amb una filera de cases a l'esquerra, algunes en mal estat i d'altres rehabilitades o en procés. Acaba en una mena de placeta amb magnífiques vistes als camps de cultiu. A la dreta un talús de pedra seca, amb horts. És una delícia passejar per aquest carrer. No és d'estranyar que el bo d'en Faustino hagi visitat el poble tres vegades i que no descarti tornar-hi una altra vegada. Potser jo també ho faré, ja que encara em queda un despoblat de Vandellòs. 

Carrer Major. Algunes cases s'han enfonsat i es recuperen sense 
el tercer pis, com amb molta agudesa ha notat en Faustino. 

Detall d'una arcada recuperada. 

Hi ha almenys 8 cases en aquesta part del carrer. 

Aquesta està enfonsada, però la porta ens deixa aquest detall tan bonic. 

Aquesta també. Es veu que estaven magníficament orientades. 

Acabem de recorrer el Carrer Major, amb una placeta on també es pot aparcar. Cal Domenech a la dreta. 
A l'esquerra una construcció que sembla totalment nova. Suposo que és la de Turisme Rural. 

La pista continua un bon tros, passant per altra casa, que sembla més una segona residència que una casa original de Remullà. El camí és molt agradable i la pista continua cap als camps i la carretera T-311 que va del Coll de Fatxes a Pratdip. La tornada és per gaudir dels paisatges de la Serra de Santa Marina i de la vegetació dels marges, ufanosa després de la llarga sequera del 2022 i 2023. 

Com a segona residència no està malament. 

Fruit de les heures. 

Aquesta enfiladissa amb fulles en forma de cor és especialment difícil de treure dels jardins. 

Vista dels bancals, amb avellaners, oliveres i vinyes. 

Canyissar al Barranc de Remullà. Es nota que hi ha aigua. 

Torno sobre els meus passos, de tornada al cotxe, passant de nou pel Carrer Major. Espero que la pròxima visita hi hagi més cases recuperades, encara que siguin només per segona residència. A diferència d'altres pobles, que ja són impossibles de recuperar, la visita ens deixa amb un record dolç. La proximitat a Vandellòs, la Comissió de Remullà i el moviment al poble és possible que siguin el presagi d'un futur millor que el de la majoria dels pobles abandonats. 









Altres despoblats de Vandellòs: 








viernes, 28 de marzo de 2025

Albarells

Albarells, Anoia (1 Gener 2025)

Albarells pertany a la comarca de l'Anoia, malgrat que també, pel seu paisatge, està inclòs en l'anomenada Baixa Segarra, a cavall entre la Conca de Barberà, l'Anoia i la Segarra propiament dita. Si mireu d'altres entrades del meu blog que parlen de La Segarra entendreu que aquest despoblat es pugui considerar dintre d'aquesta comarca inexistent, per ara. No es tracta d'un poble abandonat del qual es parli massa, malgrat que té església i, fins i tot, castell, desaparegut,  però que va existir.  Hi ha una casa que sembla nova, però no hi viu ningú de manera permanent. 

Vista d'Albarells des de l'església de Sant Martí. Es veu a l'esquerra l'edifici nou. 

Arribar a Albarells en cotxe no té cap dificultat. THem d'agafar l'autovia A-2 i passat Jorba sortirem per agafar la carretera que va a Porquerisses. Una mica abans d'arribar s'agafa una pista que baixa, travessa un barranc i remunta fins l'allargat tossal en què està Albarells. Primer trobem l'església de Sant Martí, continuem fins a la filera de cases que dona als camps i continua fins a una granja. El millor és aparcar al costat de l'església. 

Com arribar a Albarells. 

El poble d'Albarells pertany a Argençola, situat a l'Oest de la Riera del Molí i al Sud de Santa Maria del Camí, a uns 600 m d'altitud. Ja estava documentat l'any 986. Té una casa que mes que recuperada sembla nova i 14 cases enderrocades o en mal estat. Va arribar a tenir electricitat. Tenia 6 fonts i quatre opus. Del castell no queda cap vestigi i l'any 1233 fou venut al prior de Montserrat. També tenia un molí paperer, el més antic de Catalunya, documentat des de 1113. Té una casa nova (Cal Parada), destinada a ús agrícola, una amb un estat acceptable, però abandonada (Can Morera) i la resta estan enrunades: Cal Chaco, Cal Tricus, Ca l'Arsis, Cal Llop, Cal Torralba, Ca La Griseta, Cal Sec...

La seva església, consagrada a Sant Martí, data del Segle XI i fou reformada el 1615. A la seva entrada hi ha una inscripció de 1590: Domus Dei et Porta Caeli, que significa Casa de Déu i Porta al Cel. Fou restaurada després de la Guerra Civil. Consta d'una nau central i dues capelles laterals i ara està en una completa ruïna. Té un campanar que encara aguanta ferm, les runes de la rectoria i un petit cementiri, abandonat i en desús. Ara depèn de Santa Maria del Camí. 

Albarells tenia 16 focs al fogatge de 1365-70 i pertanyia al prior de Montserrat. Madoz explica que tenia 49 habitants, que el clima era tan saludable que "su clima es tan sano que sólo se acostumbra a padecer algunos costipados" i que s'hi produïa blat, ordi i llegums. També tenia vinyes i oliveres. L'any 1964 tenia 34 habitants. A partir dels anys 70 es va començar a despoblar a causa de la manca de serveis i la proximitat a altres nuclis. L'última família va marxar l'any 1972. De fet, tot el poble és propietat d'un forner, Lluís Rovira, que cultiva blat ecològic a la finca i que va intentar recuperar el poble. Comencem per la visita al poble. 

Entrem a Albarells pel vessant Oest. 

Les cases estan sòlidament ancorades a la roca. 

Aquest gran edifici es diu el Casalot. 

 Entrem al Casalot. 

 Encara conserva aquesta magnífica arcada. 

 Per dintre està completament enrunat. 

 Tornem a la pista i veiem Cal Morera. La de l'esquerra és una construcció nova. 

 Es veu que encara s'utilitza per enmagatzemar. 

 Arcades a la tercera planta de Cal Morera. 

Enfront un paisatge que podríem qualificar de segarroide. 

 Deixem al darrere Cal Morera per pujar al poble per l'extrem Est del tossal. 

 El fanal encara aguanta el pas del temps. 

 Cal Morera des de dalt del tossal a on està Albarells. 

 La resta de cases estan en un estat deplorable, irrecuperable. 

 Es fa difícil caminar entre les runes, l'herba i les bardisses. 

Part del darrere de Cal Morera. 

L'església de Sant Martí des de dalt. En primer terme el cementiri. 

Baixo de nou a la pista per visitar l'església de Sant Martí, que ara per ara és el que millor es conserva, malgrat el seu deteriorament. Té un petit cementiri, abandonat, però encara es veuen algunes flors velles, de plàstic. Els arbres han envaït el recinte i costa identificar les tombes. Dono tota la volta pels camps, amb les runes de la rectoria. Només aguanta dempeus el campanar. 

Campanar octogonal de Sant Martí, amb bona pedra i arcs de maons. 

Vista de la façana principal. 

Domus Dei et Porta Caeli: Casa de Déu i Porta al Cel.

No podien faltar unes textures. Sembla la porta del cementiri. 

A l'entrada del cementiri algú ha posat una mena de betlem. 

Vista del campanar des del cementiri. 

Una senzilla però duradora creu de ferro. 

Algú encara es recorda dels seus. 

L'església està molt deteriorada. Ha caigut l'absis i el cor. 

 Una de les piles baptismals. 

Aquesta és l'altre. És curiós que en tingui dues. 

 Detall de l'altar. 

 Vista des de l'altar, amb el cor enfonsat. 

 A l'esquerra es veu l'entrada del cementiri. A la dreta la enfonsada rectoria. 

 Vista posterior, amb la rectoria caiguda i plena d'heures. 

 Jugant una mica amb la composició. 

 El campanar és el més bonic de l'església de Sant Martí. 

 Com és habitual, aguanten més els campanars que les rectories. 

 Detall d'una prestatgeria de la rectoria. 

 A sota hi ha una magnífica arcada gòtica. 

 Aquesta també està apuntalada. 

 Aquesta arcada de la rectoria sembla romànica. 

Camps de cereal des de l'església. 

 Al fons la silueta de Montserrat, propietària de l'església de Sant Miquel. 

Una notícia curiosa és que Albarells fou objecte d'una inocentada l'any 2024. Es va difondre la notícia de què una coneguda cantant catalana, la Rosalia, havia comprat tot el poble per connectar 13 cases i fer un gran estudi de gravació. Fins i tot es deia que estaven negociant amb el bisbat de Vic per comprar també l'església de Sant Martí. Una broma de poc gust segons la meva opinió.