La Mussara, Baix Camp (9 Desembre 2022)
Torno a Tarragona, un dels llocs de Catalunya amb més pobles abandonats. De fet, és un poble que ja havia visitat un parell de vegades, de manera similar a Selma, abans de la fal.lera de visitar aquests pobles. D'alguna manera és com tornar a reviure aquestes visites anteriors. Per altra banda, és un dels despoblats més bonics i amb més història i històries, motiu pel qual val la pena dedicar-li aquesta entrada, que ja veureu que és extensa.
La Mussara, amb una imatge feta perl meu germá Gabriel l'any 1993.
L'any 2012 ja estava la església apuntalada i la bassa amb una tanca.
Sembla més un parc d'una ciutat. No calia posar-la en absolut.
Es pot arribar per 4 carreteres diferents, totes molt boniques. No sé dir quina m'agrada més. La primera és sortint de la N-420, agafant la C-242 per les Borges del Camp i Alforja fins al Coll d'Alforja, a on girem a la dreta per la TV-7012 i després la TV-7092 en direcció a Mont-Ral i Prades. Passem pel campament militar abandonat de Los Castillejos i agafem la T-704 en direcció Mont-Ral. De seguida trobem un trencall a la dreta a La Mussara. La segona és agafar la mateixa T-704 a Vilaplana, que puja directament a la Mussara. La tercera optar per la TV-7041 a Alcover, per després tomar la TV-7045 a Mont-Ral fins a La Mussara. L'última seria seguir la TV-7046 que passa per l'Albiol per més tard agafar la T-704 que puja des de Vilaplana. Pot ser el mes fàcil és utilitzar Google Maps i no aquests batibull de sigles de carreteres.
Com arribar a La Mussara.
La Mussara pertany al municipi de Vilaplana, situat uns 600 m per sota. Està a dalt de la cinglera de les Airasses, a uns 1000 m d'altitud, aproximadament, amb unes vistes fantàstiques sobre la Plana de Tarragona. Tenim coneixement del poble des de 1173, sembla que el topònim és d'origen àrab i depenia del valí de Siurana. En àrab musâra vol dir lloc per passejar. A prop hi ha les restes d'un enclavament de l'Edat del Bronze. La seva església està documentada des de 1194, en una butlla de Celestí III. El 1533 la seva parròquia va passar a dependre de Vilaplana. Formava part del comtat de Prades des de 1324.
Els seus habitants es coneixien com a granotes, ja que quan plovia s'omplia la bassa que servia d'abeurador pel bestiar, sortint aquests batracis. Un altre expressió era baixar de la Mussara, que era l'equivalent a estar en la figuera, és a dir, ignorar el que tothom sabia. I encara hi ha altra dita en referència a la boira que deia:
Mare, si marit em dau
No me l'ha dau de La Mussara
Que la boira sempre hi jau
I la terra no m'agrada
Tot això ens dóna idea de com es vivia en aquest lloc, fred, pobre, ple de boires i amb poca aigua, sense d'altres serveis, que estaven a Vilaplana, molt per sota de La Mussara. Tanmateix, hi ha una certa auréola fantasmagòrica, ja que es diu que la gent desapareix. Segurament la boira té molt a veure amb aquestes històries. També es parla d'una porta a altre dimensió, rituals satànics... Si voleu més informació mireu aquest enllaç.
El poble tenia 8 cases al voltant de l'església i 7 més als Cinglallons, amb vista a la plana, totes en runes. Tenia molts masos i masies als voltants, destacant el Mas del Mestret, el Mas de l'Abelló, el Mas del Pou de Gel i el Mas del Peiró, a on s'ha trobat ceràmica neolítica. L'any 1961 va passar a dependre administrativament de Vilaplana, de la que ja depenia eclesiásticament. D'altres autors parlen d'una vintena de cases en el nucli del poble. La màxima població fou al Segle XIX, amb fluctuacions a causa de les Guerres Carlines. De fet, el guerriller Crecós sembla que està enterrat a la Mussara. El nombre màxim d'habitants fou de 313 habitants el 1860. El 1900 tenia 291 habitants, 169 el 1920, 94 el 1940 i 12 el 1960. Pocs anys després es va abandonar completament.
Tenia un refugi de muntanya (Xalet de les Airasses) del Centre Excursionista de Catalunya al cingle de les Airasses, ara en runes, construït l'any 1926. Hi ha un nou refugi poc abans d'arribar al poble, fet l'any 1989, amb una esplanada per aparcar-hi. Al cingle de les Airasses una placa en un monòlit ens recorda la figura d'en Josep Iglèsies, que tant estimava aquests petits pobles tarragonins.
Inauguració del Xalet de les Airasses.
Estat actual del xalet. Les parets encara aguanten.
Fotografia feta des de la cinglera. Estava en un lloc magnífic.
Per la finestra es veia l'església de Sant Salvador.
Monòlit dedicat a Josep Iglésies, gran excursionista
i escriptor d'una sensibilitat poc habitual.
Com sempre, val la pena consultar l'entrada dedicada a La Mussara del blog de Faustino Calderón. Faré un petit resum. Ens explica que vivien del blat i la civada. Tenien ramats d'ovelles i un o dos porcs per cada casa. Caçaven conills i perdius. També feien carbó vegetal. L'electricitat va arribar el 1919. Tenien poca aigua i lluny del poble, a 20 minuts. La resta dels queviures els compraven a Vilaplana, una bona baixada de més de 600 m de desnivell. Tenia dos tavernes: Cal Cassoles i Cal l'Estudiant.
Va tenir mossén i escola i el metge pujava des d'Alforja o Vilaplana. La Festa Major era el 6 d'Agost per Sant Salvador però després es va canviar a Sant Isidre el 15 de Maig, perquè a l'agost hi havia molta feina al camp. Es plantava un pi a la plaça el 15 de Maig, tradició també d'altres municipis com Centelles. El despoblament progressiu es va deure a la manca d'aigua, la pobresa de la terra i, segons Josep Iglésies, a la duresa i solitud del lloc, poc amable amb les seves paraules. La majoria va emigrar a Vilaplana i Reus i al voltant del 1960 van sortir els del Mas de l'Abelló, l'ultims en viure al poble.
Començarem amb algunes imatges antigues, de principis de Segle XX, que he recuperat per internet. Ens mostren un poble viu, al voltant de la bassa origen de l'apelatiu de granotes dels seus habitants, malgrat la duresa de les seves condicions de vida. El carrer Major tenia una filera de pollancres i les cases s'alineaven a continuació de l'església, amb la rectoria i la Casa de la Vila al seu costat. L'última imatge sembla una mena de processió, amb el mossén al capdavant.
Començarem la visita a La Mussara amb una descripció del lloc. Ja he comentat que està en un pla a dalt del cingle de les Airasses, que baixa suau fins a una petita depressió a on hi ha una bassa. Al voltant hi ha camps i boscos d'alzines i pins, entre la cinglera que cau a la plana del Camp de Tarragona y el cim de la Mussara, una mica més al Nord. El relleu és més suau cap a Mont-Ral i Prades. Abans estava més cultivat amb cereals, però ara hi ha extenses pinedes. Val la pena pujar al Xalet de les Airasses i contemplar les vistes.
Des de dalt del poble es veu la bassa i al fons la cinglera, amb el barri
dels Cinglallons a l'esquerra i el xalet de les Airasses al mig.
La bassa i el nucli de La Mussara. Al fons els cims de La Mussara (1056 m).
Imatge de Gabriel Baena de l'any 2017. Hi havia uns bancs fets amb fustes i carreus de les cases.
En direcció Est, en primer terme, una casa del barri dels Cinglallons, coberta
per l'heura. Al fons els repetidors i el relleu més suau que porta cap a Mont-Ral.
Detall de dues de les cingleres. En Josep Iglésies descriu tres cingles: el roig, el blanc i el groguenc.
Si mirem a l'Oest al fons el Puig de Gallicant (1009 m), que té un altre poble abandonat
amb el mateix nom als seus peus i la muntanya santa de Tarragona, el Montsant (1163 m).
En direcció Sud-Oest les muntanyes de Tivissa i Vandellòs i al fons el Mont Caro.
Vilaplana als peus de La Mussara. Baixar i pujar més de 600 m havia de ser molt dur.
L'església de Sant Salvador era en origen romànica i després gòtica, malgrat que ja no queda quasi res. El campanar octogonal és de 1859. Tenia una imatge del segle XIV de la Verge del Patrocini que es conserva a Reus. El sostre està enfonsat i s'ha apuntalat el campanar i les parets amb bigues de ferro perquè no s'esfonsin. El campanar té una petita inclinació a la part superior, com una mena de Torre de Pisa tarragonina. Hi ha un petit cementiri al seu costat i tenia una rectoria o abadia al seu costat, que es va utilitzar com a escola.
Vista de l'església baixant del Xalet de les Airasses.
Està apuntalada i no és pot entrar per la perillositat del lloc.
Interior de l'església quan es podia entrar-hi. Foto cortesia de Gabriel Baena, any 2017.
Quin lloc tan bonic per l'últim repòs.
La part més elevada del campanar s'inclina una mica cap a l'esquerra.
Foto del campanar el 2012.
Visió artística del campanar, reflectit en un bassal.
Continuem la visita al poble pel vessant que dóna al Nord de l'església. Està netejat, malgrat que l'heura és incontenible. Val la pena després resseguir la filera de cases que hi ha al costat de la bassa. Tenen una posta que indica en nom de cada casa. Totes estan en la runa més absoluta: les teulades enfonsades i quatre parets i només la posta ajuda a identificar-les, amb dificultat: Ca l'Estevenet, Cal Pere Rafael, Cal Febrorenc, Cal Sendret, Ca l'Agustí, Cal Gendret, la Casa de la Vila, la Rectoria... Res a veure amb les antigues imatges que he posat abans. Un lloc totalment irrecuperable, per desgràcia.
Església de Sant Salvador, amb el cementiri en primer terme.
Pel darrere de les cases la sensació de ruïna és encara més gran.
Cal Corraló, que no donava al carrer principal.
Sobre Cal Corraló sobresurt el campanar.
Només en queden les parets i, miraculosament, alguna biga.
La bassa, aquest any seca, amb les cases derruïdes a continuació de l'església.
Es veu que quasi tota l'estructura està apuntalada.
Les sempre fotogèniques espadanyes.
La resta d'imatges d'aquesta part del poble són runes, bardisses i heures. Poc queda d'aquella renglera de cases, pulcrament alineades, netes, amb església, rectoria i Casa de la Vila. Aquesta filera de cases em va recordar una mica a Gallicant, poble del qual Josep Iglésies deia que era un estol de set tórtores blanques, en aquest cas sense església, rectoria ni ajuntament.
Després de visitar la part principal del poble, val la pena apropar-se a l'altre nucli, anomenat els Cinglallons, nom molt adient, ja que està a dalt de les cingles, just per sota del cingle de les Airasses. Les vistes a la Plana de Tarragona haurien de ser molt boniques pels seus habitants. Tanmateix, tenia fins i tot una de les dues tavernes, Ca l'Estudiant.
Cal Po, a l'entrada del barri dels Cinglallons.
Ca L'Estudiant, seu d'una de les dues tavernes del poble.
Costa pensar que aquí hi havia un lloc per prendre un got de vi després de la dura feina del camp.
A on abans hi havia companyia, rialles i converses només queden parets amb heures.
Vista de Ca l'Estudiant des de la cinglera de les Airasses.
S'arriba a una petita placeta amb Can Cassoles a l'esquerra i Ca la Tiana a la dreta.
Els murs de Ca la Tiana encara aguanten.
Les seves teulades no. Es el primer que cau quasi sempre. Quan l'aigua
ja no és continguda per les teules, s'infiltra com un tumor i fa caure les parets.
Tenia una vista magnífica. El sol sortia al fons, espavilant els seus habitants.
Així es veu des de dalt de la cinglera.
Enfront està Can Cassoles, també una casa bastant gran.
Aquestes bigues resisteixen i no volen caure.
Possiblement. la propera visita estaran a terra.
És una herba perseverant, que s'infiltra per tots els racons.
Malgrat tot, he de reconèixer que és molt fotogènica.
Ja he comentat que el nombre de cases de La Mussara és difícil de precisar. Madoz l'any 1845 parla de 40, amb les masies i masos al voltant. De fet, tornant al pàrquing, es veuen les runes d'algunes d'elles. D'altres estaven disseminades pels camps que portaven a Prades i a Mont-Ral. Les més conegudes eren el Mas d'en Grau i en Mas d'en Abelló.
Els pins i bardisses han envaït les feixes a on abans hi havia cases.
Com aquesta, anomenada Ca la Tiana.
D'altres no sé si eren cases o corrals.
Josep Iglésies i Fort
Reus 1902, Barcelona 1986
Abans d'acabar aquesta entrada del blog, voldria recordar la figura d'en Josep Iglésies, geògraf i gran coneixedor i amant de les muntanyes tarragonines. Te diverses guies, malauradament exhaurides, d'aquestes muntanyes i un llibre que és més poesia que una guia, dedicat al que ell anomenava "Les Ciutats del Món", metàfora dels petits pobles i llogarets de la seva terra que tant estimava. Té una placa a la cinglera de les Airasses. Acabaré aquest petit record d'aquest home bo, savi, excursionista i escriptor, com deia Josep M. Sala i Albareda (ja en parlaré alguna vegada d'ell) amb un resum de la seva descripció de La Mussara. Segur que els seus hereus em perdonaran l'atreviment, com ja he fet d'altres vegades.
Josep Iglésies i Fort
Monòlit dedicat a Josep Iglésies, reusenc il.lustre.
Les Ciutats del Món
Bonus
Una de les meves aficions és la natura i la seva fotografia. En especial dels ocells, degut al meu fill, Oriol. Amb aquest nom no és d'estranyar. Com que és difícil que faci una entrada específica, em permeto posar-hi unes imatges a La Mussara de l'any 2012, d'un curiós ocell, anomenat trencapinyes (Loxia curvirostra). En castellà el nom és també molt expressiu: piquituerto. El seu aliment són els pinyons i per això té el bec així, per obrir les pinyes. Hi voltaven a la bassa de la Mussara per beure aigua, malgrat que ja veureu que estava mig glaçada. Es tracta d'un mascle i en les dues últimes fotos sembla caminar sobre el gel.
.jpeg)
