Rocabertí de Sant Salvador

Rocabertí de Sant Salvador, Urgell (28 Desembre 2025)

Continuem amb les sorpreses de La Segarra i l'Urgell. Pensàvem que no quedaven pobles abandonats per visitar i rebuscant trobem aquest petit poble que pertany a Agramunt, a dalt d'un turó, amb església i cementiri, cosa que, malgrat la petita mida del poble, li dona una certa categoria. El dia era trist, ennuvolat, amenaçant pluja, que finalment no va caure.

Vista aéria de Rocabertí de Sant Salvador.  

Arribar a Rocabertí de Sant Salvador no té dificultats, per una pista de terra de 5 km en bon estat que surt d'Agramunt mateix en direcció nord. La pista passa entre cultius de cereal i algun bosquet d'alzines de petita mida. De seguida veiem Rocabertí a dalt  d'un turó. Es pot aparcar entre el nucli del poble i l'església i el cementiri. Es pot tornar direcció Oest per una pista que porta a La Donzell per visitar els voltants del poble. 

Com arribar a Rocabertí de Sant Salvador. 

Rocabertí de Sant Salvador està a dalt d'un turó a una altitud de 443 m. Té unes 7 cases entre el nucli i els voltants, un parell d'elles en bon estat. Sembla que viu algú a Cal Planoi, malgrat que no hi ha cap persona censada. Al poble hi arriba aigua i llum. El nucli habitat més proper es La Donzell, a menys de 2 km. De fet, Rocabertí va pertànyer a La Donzell i la seva baronia des del 1857 fins al 1970. Abans era un municipi independent. No he trobat informació des de quan existeix com a poble. 

El nucli del poble té 5 ó 6 cases, apinyades. Les més importants són Cal Bepo (en bon estat), Cal Piulats i Cal Amigó, la més antiga, documentada des del Segle XVIII. Hi ha una masia a prop, Cal Planoi, habitada fins a l'any 1981. A mitjans del Segle XIX tenia 46 habitants. La seva església pertany a la parròquia d'Oliola i està dedicada a Sant Salvador.  És d'estil romànic i datada els segles XVI-XVII. És de planta rectangular, té un absis semicircular i campanar d'espadanya, amb un cementiri al seu costat. El seu estat de conservació és precari. Té al seu voltant dos coberts en runes que semblaven magatzems pel bestiar o per la palla.   

Apareix a l'indispensable Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz de 1849. Es descriu com un poble "de posición alegre por descubirse muchos pueblos, con clima sano y bien ventilado". La base de la seva economia era "trigo, centeno, cebada, aceite y vino, con cria de ganado lanar y caza de perdices". Aquest Pascual Madoz es mereix un monument, o almenys un carrer, perquè va fer una feina extraordinària. 

Com ja he comentat, una bona pista de terra ens porta des d'Agramunt fins a Rocabertí, entre camps de cereal i alguns bosquets d'alzines, molt esquifides. La pista puja progressivament fins que veiem Rocabertí i l'església de Sant Salvador en dos turons bessons. La pista arriba al collet entre els dos turons, a on està la plaça de Rocabertí i l'únic carrer, sense sortida, del poble. Hi ha un edifici modern, que sembla que tingui les instal.lacions elèctriques i diversos coberts moderns d'ús agrícola. 

La pista puja entre camps de cereals i bosquets d'alzines. 

Sembla un abeurador per perdius i guatlles. 

Al final dels murs que ens recorden a La Segarra veiem Rocabertí de Sant Salvador. 

D'esquerra a dreta un cobert, el nucli del poble, l'església de Sant Salvador i Cal Planoi. 

Hi ha una petita bassa a l'entrada del poble. 

Vista al Sud. En primer terme, el camí a La Donzell i Cal Planoi. 

Vista al Nord. Al fons, el Montsec. La pista també porta a La Donzell. 

Comencem a veure el poble per l'església de Sant Salvador. Està envoltada per dos antics coberts de pedra, amb els sostres caiguts. Té un petit cementiri, tancat i ben conservat, amb les tombes dels antics veins de Rocabertí. La nau té algunes esquerdes i si no es fa alguna cosa, no durarà gaire. L'arc de l'entrada és molt bonic, malgrat que no es pot accedir, ja que la tanca del cementiri ho impedeix. Aquí van les imatges. 

Vista del cementiri i l'església, amb una tanca perimetral. 

Absis semicircular posterior. 

L'església està sòlidament assentada en la roca. 

Entre els barrots de l'entrada veiem alguna tomba i la plaça de Rocabertí. 

Detall de l'entrada i el campanar. 

Un dels coberts en runes. 

Sembla que l'era estava aquí. 

L'altre cobert està en pitjor estat. 

Baixem en direcció a la plaça de Rocabertí i l'únic carrer del poble, que acaba en un mur i obliga a recular per visitar el vessant Oest del poble.  Fa pinta també d'estar damunt d'un roc, per l'estructura esglaonada de les cases. De fet, pel vessant Nord ho sembla, com veurem en una estona. Potser d'aquí deriva el nom de Rocabertí. 

Vista de l'església i el cementiri. 

Plaça i carrer de Rocabertí. 

Cal Bepo, la casa més ben conservada. 

Restes d'un passat agrícola. 

Porta de Cal Amigó. 

L'únic carrer de Rocabertí. 

Per visitar la part Oest de Rocabertí hem de donar la volta pel Sud, agafant el camí de La Donzell. Hi ha un cobert, tancat, i només podem veure el poble des de a fora. Les vistes en direcció Nord són magnífiques, malgrat el dia gris que ens acompanya. 

Pista que porta a La Donzell. 

Vista de Cal Planoi, amb fum a la xemeneia. 

Vista de Rocabertí des de l'Oest. 

És potser la vista més bonica del poble. 

La tornada la fem per una pista en direcció Nord i, de seguida Oest, que porta també fins a La Donzell. Val la pena per veure un antic forn i les restes d'un gran tancat amb una edificació i unes arcades magnífiques.  

Hi ha una cabana de pedra seca i l'antic forn. 

Rocabertí des de la cabana. 

El sostre s'aguantava pedra sobre pedra, sense ciment ni cal. 

Ens acomiadem de Rocabertí de Sant Salvador. 

Vista de les cases, amuntegades. 

Tancat pel bestiar als afores, amb una edificació annexa. 

La Donzell al fons. 

Detall del tancat. 

Té unes arcades magnífiques, amb una part que estava coberta. 

Tenia uns bons murs, amb el poble al fons, 

Detall de l'edifici, en una cantonada del cercat. 

Vista posterior. Per la porta es llançava la palla. 

Senyús

Senyús, Alt Urgell (27 Octubre 2024)

Visitant l'Alt Urgell vam trobar una petita meravella en una vall lateral de la Vall de Cabó, anomenada vall de Senyús.  Abans d'arribar al poble abandonat, que potser ja no ho és, val la pena recorre la vall principal, amb el poble de Cabó, la magnífica església de Sant Serni als afores del poble de Cabó i l'ermita de Sant Bartomeu de Favà, pujant per una estreta pista en direcció a la capçalera de la vall, en un lloc d'aquesta comarca absolutament recomanable per fer una visita. 

Vista de Senyús poc abans d'arribar. 

Arribar a Senyús no és fàcil, ja que hi ha un tram de la pista descarnat i en pujada que és complicat si no tenim un vehicle 4X4. Malgrat tot, es pot anar en cotxe fins al lloc on es creua el riu i després caminant trigarem al voltant d'una hora. Hem de deixar la carretera de Lleida a la Seu d'Urgell a Organyà i agafar la carretera que va a Cabó. Una pista en bon estat remunta en direcció a la vall de Senyús. Deixem el cotxe a l'arribar al riu. La pista continua fins a Senyús, al principi amb una forta pujada. Després puja pel bosc suaument, en mig d'un passeig deliciós. 

Com arribar a Senyús. 

Assumpta es va quedar al l'arribar al barranc d'Inglada, buscant bolets, és clar. Diu que es fia de les fotografies. La pujada més forta de la pista és a l'inici, en què remunta quasi 200 metres. Després la pista puja a poc a poc, per acabar en una petita baixada fins a arribar al safareig, als afores de Senyús. Començava la tardor, l'estació més bonica de l'any, pels colors, el clima i els bolets. Anem amb algunes imatges de la vall de Cabó i de la pujada a Senyús. 

El Vilar de Cabó. 

Al solà hi ha vinyes. Amb el canvi climàtic ja arribaran més. 

Cabó, un poble molt bonic. 

Part alta de la vall de Cabó. Al fons la Serra de Boumort. 

Sant Serni de Cabó. Hi ha moltes ermites a aquestes comarques amb aquest nom. 

Vall de Senyús, amb el Serrat del Capellà i a la dreta la Roca de Senyús (1896 m). 

Textures a la pista que puja a Senyús. 

Al fons la vall de Cabó i en primer terme la vall de Senyús. 

Ja hem fet la pujada. Al fons la Muntanya de Santa Fe. 

Arribem a un lloc amb bancals. Han plantat alguna cosa. 

De cop i volta entre els pins veiem Senyús, a sota de Sobre-Roca (1490 m). 

La pista inicia un suau descens. Comença la tardor. 

Senyús està molt ben situat, a dalt d'un turó allargat. Darrere la collada d'Anell. 

Els aurons tenien uns colors espectaculars. 

Veiem perfectament el poble, amb les cases ben orientades al Sud i l'església a l'esquerra. 

El poble està ben conservat malgrat els anys d'abandonament. En primer terme Cal Joanet. 

Arribem al safareig i la font del poble. 

Està ben conservada i raja una bona quantitat d'aigua. 

Senyús es troba a 1134 m, a dalt d'un turó, amb l'església a un extrem i les cases orientades al sud. Pertany al municipi de Cabó.  Està despoblat, però sembla que hi ha alguna casa amb ocupació estacional o ús agrícola. Té deu cases, set en runes o en mal estat, dues recuperades i una (Cal Joanet) que des de fa poc està ocupada per una parella jove, malgrat que no hi ha cap persona censada. El poble està documentat des de l'any 1162 i el seu nom deriva de poble dels senyors. L'any 1867 tenia 105 habitants. 

Senyús està en una zona de pas i ha estat habitat des de fa molt temps. Hi ha vestigis del neolitic i de l'edat del bronze a la vall de Cabó. Va tenir escola des de l'any 1919 fins a 1961, coincidint amb el despoblament progressiu del poble. La decadència del poble va començar acabada la Guerra Civil, per les males condicions de vida i l'atractiu de la creixent industrialització. L'aïllament (sobretot a l'hivern per la neu), la mala accessibilitat i la pèrdua de les activitats agrícoles i ramaderes van influir també. 

L'any 1940 la família de Cal Boix fou la primera a abandonar el poble. El 1941 els habitants de Ca l'Ermengol foren els següents en abandonar Senyús, Ca La Mestra el 1959, Cal Boixet el 1961, Cal Joanet el 1963, Cal Putxet el 1964, Cal Peret d'en Torn el 1965, Cal Morgó el 1968 i Cal Moliner el 1969, els últims en abandonar Senyús. Des del 2012 sembla que hi viu una parella jove i hi ha dues cases amb ocupació estacional. 

L'església, dedicada a Sant Iscle, està en un estat lamentable. És d'estil romànic i es va construir al Segle XI. Té una sola nau amb volta de canó, un absis semicircular i un campanar d'espadanya de tres arcs, el del mig central i més petit.  El mossèn venia els últims anys des de Cabó, amb moltes dificultats. Hi ha un interessant article sobre l'església i el poble que es pot consultar a la web de pobles abandonats.  Comencem amb la visita al poble, primer per la banda de l'església. 

El lloc és idíl.lic. 

Hort a Cal Joanet, ben cuidat. Avui no hi havia ningú, però sembla que hi viu una parella.  

Panoràmica del poble. 

Hi ha alguna casa enfonsada, però la majoria tenen bon aspecte. 

L'església de Sant Iscle em va recordar molt a la de Sant Bartomeu de Favà, a la Vall de Cabó. Quasi segur que són de la mateixa època, però la de Senyús està en un estat lamentable. Em continua sorprenent la nul.la sensibilitat dels propietaris, es a dir, l'església catòlica, en relació amb la conservació d'un patrimoni que és de tots en realitat. Si els ajuntaments o les diputacions no posen diners poca cosa fan. Seria millor que tot això fos propietat dels ajuntaments o les Diputacions Provincials. Una pena. 

Anem a l'església de Sant Iscle. 

La façana està ben conservada encara, però al voltant està ple de bardisses. 

La porta sembla que donava accés a la rectoria. 

Un lloc meravellós, als peus de la Serra de Boumort. 

A la façana hi ha un ull de bou per il.luminar l'interior. 

Porta de Sant Iscle de Senyús. 

L'escala que pujava al cor estava desplomada. 

Imatge del deteriorat altar. 

Des de l'església un carrer recorre la part alta del poble, amb unes vistes magnífiques. Després es pot baixar per un carreró fins l'entrada del poble i la resta de cases de Senyús. Com es pot veure, només una o dues cases tenen el sostre enfonsat. Tres o quatre estan en bon estat i la resta serien perfectament recuperables. Si es millorés l'accés per la pista Senyús podria ser un poble amb un cert futur. Té aigua i l'electricitat no seria difícil de portar des de Cabó a menys de 5 km.  

L'edifici amb el sostre ja enfonsat era l'escola del poble. 

Agafem un carreró pel vessant nord del turó. Algú ha tret les bardisses. 

No sabia que l'aigua de Cabó era tan coneguda...

Aquesta casa estava a dalt de tot i té un aspecte magnífic. 

Vista des de la part alta del poble. 

Sens dubte el poble està cuidat, sense la ruïna que caldria esperar després de més de 50 anys. 

Baixem i veiem dues construccions en pitjor estat, que semblen corrals. 

En aquest cas el sostre ha caigut del tot. 

Carrers nets, assolellats. Un buf d'esperança. 

Baixant a Cal Joanet veiem una casa amb la teulada nova. 

No m'atreveixo a profanar aquestes cases, buides però no abandonades. 

Fins i tot trobem una figuera. 

Hi ha uns filats elèctrics perquè les vaques no es fiquin al mig del poble. 

D'altra casa perfectament recuperable. 

Cal Joanet, on viu una jove parella. Llàstima que no hi eren. 

Vista frontal del poble, ja tornant. 

Tornarè, perque a prop hi ha d'altre poble totalment abandonat, Montellà. 

Jo també vaig trobar bolets. Es tracta de camagrogs (Cantharellus spp).