Sauvanyà, Alt Urgell (28 Agost 2023)
Continuo amb els pobles abandonats de l'Alt Urgell, en les valls de Tost, subcomarca de l'Alt Urgell a l'Oest del Segre, sempre amb la presència del mític Arnau Mir de Tost, vescomte d'Àger amb la seva dona, Ersenda. Tota la comarca està plena del topònim Tost, ja que va néixer a Tost. A l'entrada del blog dedicada a Tost trobareu un petit resum de tan curiós i poc conegut personatge, amb una història que té un cert paral.lelisme amb el conegut Cid Campeador, però a Lleida.
Sauvanyà, a la capçalera de la vall homònima.
Arribar a Sauvanyà no té cap dificultat. De fet, vam visitar Tost i Sauvanyà el mateix dia, malgrat que la carretera, asfaltada fins a Torà de Tost, és estreta. Deixem la C14 que hem agafat a La Seu d'Urgell direcció Organyà a Els Hostalets de Tost i agafem la carretera a l'esquerra direcció Torà de Tost i Tost. Per arribar a Sauvanyà la pista és de terra des de Torà de Tost, però en bon estat. Pot ser la pujada final és una mica més descarnada, ja a la vista del poble.
Com arribar a Tost i Sauvanyà.
La pujada des de la vall del Segre és molt bonica. Es tracta d'una vall amb poca turistificació, que ha mantingut el seu encant. Fins a Torà de Tost arribem per carretera, estreta com ja he comentat. A Sauvanyà per una pista forestal, en bon estat en general, que surt a l'entrada de Torà de Tost. Després parlarem d'aquest poble. La pista es fa molt poc feixuga perquè el lloc és molt bonic, ple de racons amb encant. Hi havia treballs forestals.
Torà de Tost. Poble de segones residències.
Als afores trobem l'indicador a Sauvanyà.
Des de Torà de Tost mirant a l'oest, a la vall del Segre.
Per aquesta zona es volia fer una guixera.
Pomera plena a vessar de tan muntanyenca fruita.
Masia als afores de Torà de Tost.
La pista continua en direcció a la capçalera de la vall. Hi havia arbres talats.
De cop i volta des de la pista veiem Sauvanyà.
Destaca el vermell de l'arenisca dels seus carreus. Ho fa un poble diferent de la resta.
Sauvanyà està a la capçalera del riu de Tost, a 1081 metres d'altitud. Tambè anomenat Salvanyà, té una ermita romànica, dedicada a Sant Esteve. Tenia un castell, del que només queden runes. Mai va arribar l'electricitat ni l'aigua corrent, malgrat que el riu Tost està uns metres per sota del poble. L'aigua l'agafaven de la Font Freda, més bona que la del riu. Anaven a l'escola de Torà de Tost, a peu, uns 6 Km. Per anar al metge tenien que anar a La Seu d'Urgell. Va arribar a tenir uns 30 habitants el 1868. El meu germá Gabriel m'ha enviat dues fotos de Sauvanyà des de la serralada del Montsec de Tost, una de la vall i d'altra del poble.
Vista de la vall de Sauvanyà.
Al Gabriel també li va cridar l'atenció el color vermell de les cases.
Joan Obiols, en "La Cucota, cròniques de la muntanya", 2007, diu que el segons la veu popular el nom de Sauvanyà deriva de "selva enllà". També podria vindre del romà Sabinus o Silvanus. Hi ha una dita que diu: "Com que de gent ja no n'hi ha, s'ha acabat Sauvanyà". Li va impressionar també el vermell de les parets i el silenci del seu abandonament. Silenci només trencat pel record de la guerra:
"Ressonen entre les parets de les cases els noms de la padrina de Cal Miquel, a qui els soldats van lligar al balcó perquè no els va voler dir on eren amagats els seus fills. I entre tanta pau, el riu de Saunvanyà, el riu roig, baixa vermell. Acostumat a la soledat, se'l menja la timidesa i s'amaga de les passes dels homes pels racons discrets del país".
El poble vivia del conreu del blat i del bestiar (vaques, ovelles i cabres). Quan es va abandonar a la segona meitat del Segle XX, només es podia arribar per un camí de carro. Les males comunicacions i la duresa de la vida foren les causes del seu abandonament. Les cases del poble, la majoria fora del nucli principal, eren Cal Ramon, Cal Besa, Cal Cortalé, Cal Mariner, Cal Jaume del Besa, Cal Peretona, Cal Miquel, Cal Giró, El Masanell, Cal Peirot, Cal Peirot d'Amunt, Cal Peirot de Davall i Cal Marroi.
Feien la Festa Major, arreplegant a més de 50 persones, i mataven un corder. Us deixo una bonica entrevista a Teresa Albós, una de les últimes persones que van viure al poble, a Cal Miquel. Al blog Salvem Tost hi han vàries entrades dedicades a Sauvanyà, amb fotografies antigues molt interessants. Us recomano que doneu una ullada perquè és un grup de gent que està mantenint viu els pobles i el paisatge de la Vall de Tost.
Sant Esteve de Sauvanyà té una sola nau, amb un absis semicircular, un campanar i teulada original de llicorella, ara restaurada amb teules. Es tenen noticies des de l'any 982, malgrat que no consta en el testament d'Arnau Mir de Tost el 1071. Al segle XIV consta la capella de Solvayano. Per tant, no està clar quan es va construir, però possiblement fou al segle XI-XII. Es va haver de reforçar amb contraforts. Té un petit cementiri a l'entrada.
A l'arribar al riu dubtem si deixar allí mateix el cotxe o pujar per la pista fins a Sauvanyà. Com que l'Assumpta està fotuda per la ciàtica pugem fins a un camp a l'entrada del poble, vorejats d'alzines, amb un terra vermell com les seves cases. De seguida arribem al nucli del poble, amb l'ermita a dalt i les cases per sota, amb unes vistes magnífiques de la capçalera de la vall. Comencem per l'església de Sant Esteve, amb el seu cementiri.
Entrada idíl.lica a Sauvanyà.
D'aquestes pedres està feta Sauvanyà.
Entrem a Sauvanyà per l'únic carrer del poble. Per dintre són carrerons.
Poderós contrafort a la fatxada de l'església. Sembla posterior.
Detall de l'absis semicircular.
Pel vessant Sud també hi ha d'altre contrafort.
Pujo als camps per damunt de Sant Esteve de Sauvanyà.
Vista cap al Montsec de Tost (1687 m).
Es veu la teulada original de llicorella de l'absis i la moderna de la nau.
Curiosa disposició dels carreus de la paret, en angle de 45 graus.
El campanar té un cobert per repicar les campanes, suposo.
Entrada de Sant Esteve de Sauvanyà.
Des del camp de dalt de l'església és difícil baixar per visitarla. Vaig refer el camí per entrar-hi per la porta que dóna al cementiri i l'església. Les tombes estan ben cuidades, sota un gran xiprer. Aquests petits cementiris tenen un encant especial. Ens recorden que el poble està abandonat, però els seus descendents encara recorden als seus avantpassats i tornen per deixar unes flors i treure les bardisses.
Tornem per les feixes. Al fons El Raubet, vermell, i al mig el Coll de Creus.
Entrem al cementiri i l'església, amb un acollidor xiprer.
Les tombes són a terra, com tindria que ser, amb unes senzilles creus, totes iguals.
L'entrada es mereix una porta en condicions.
Interior des de l'altar. L'escala puja al pis de dalt i al campanar.
L'altar, molt deteriorat. Les parets estaven enguixades i pintades.
Encara es conserva aquesta senzilla pila baptismal.
La porta està deteriorada, però té unes boniques textures.
Fins i tot tenia clau.
Es veu que s'ha arreglat enganxant fustes de manera grollera.
Tornem al carrer per visitar el poble, després de tancar la porta. Al fons l'Agulla (1429 m).
Sembla l'era d'una de les cases.
Suposo que era un magatzem per guardar palla o d'altres collites.
Rústica i simple finestra.
Arribem a una de les cases, amb més edificis al seu costat. Crec que es Cal Miquel.
Més llocs per guardar la palla.
Per sota d'altra casa totalment enrunada.
Sembla una ventadora pel cereal.
Enfront hi ha d'altre era, amb corrals i coberts.
La vista de Sant Esteve és magnífica, amb els seus contraforts.
Baixem per un carreró molt prometedor.
Arribem a un pati, amb una vista fantàstica.
Em sembla que es Cal Miquel, per sota.
Una parra encara s'enfila per les parets.
Quantes generacions hauran menjat aquest raim...
La porta sembla d'un corral. Suposo que tindrien gallines i conills.
Es veu com les bigues aguantaven les teules.
Per sota de Cal Miquel hi ha altra casa, amb una balconada caiguda.
La porta està oberta, al contrari que a Cal Miquel.
Hi havia una mica de tot, fins i tot un pot de pols de talco Ausonia...
Tornem pel carreró cap a Cal Miquel.
Llàstima no saber els noms de cada casa.
Pugem al carrer de l'església. Feia calor.
Carreró de baixada des del carrer de l'església.
Vam aprofitar per menjar a l'ombra, a l'entrada de Sauvanyà, a unes feixes. Abans d'arribar al riu agafem un trencall de la pista que condueix a Cal Marroi i Cal Peirot, que queda més lluny. La deixo per altra sortida perquè sembla que són vàries cases. Cal Marroi esta en un lloc idil.lic, amb una alzina monumental, que dóna ombra a la casa.
Cal Miquel a l'esquerra i a la dreta d'altra casa sense identificar.
Roure mort camí de Cal Marroi.
Veiem una casa per sota de Cal Marroi.
Cal Marroi, una mica apartat del nucli de Sauvanyà.
Té una alzina monumental, que dóna ombra a l'entrada.
Detall de les branques.
Vista de Cal Marroi, amb la seva alzina. Al fons el Montsec de Tost.
Tenia altre gran edifici al seu costat, suposo que per guardar la collita.
Detall de les seves parets.
Porta d'entrada a Cal Marroi.
Les enfiladisses heures.
Camps abans d'arribar a Sauvanyà.
Feixes de Cal Marroi. De segur que abans eren camps de cereals, ara ocupats per alzines.
Fruits de l'aranyoner. Amb els es fa el famós patxaran.
Ara són els fruits de l'arç blanc.
Aquesta és la moixera de fruits més grans que la de guilla.
Escola de Torà de Tost. Aquí venien els nens des de Sauvanyà. Quan
feia mal temps es quedaven a casa de familiars o coneguts de Torà de Tost.
Annex: Torà de Tost
Un deixo algunes imatges de Torà de Tost, un poble quasi totalment restaurat, sobretot per a segones residències. Fins i tot hi ha una casa rural. No sembla que ningú visqui permanentment. Té casa la Isabel Caselles, companya entranyable de feina. És tan bona persona que era impossible enfadar-se amb ella. Espero que gaudexi molts anys de la seva jubilació a aquest lloc tan bonic. Queda pendent una paella amb el Manel García.
