La Garranxa, Priorat (6 Desembre 2024)
Es tracta d'un agregat que pertany a Porrera, poble del Priorat, molt conegut pels seus vins i per ser el poble on viu el conegut cantautor Lluís Llach. Crec que la seva mare era filla de Porrera. Amb personatges famosos o sense, Porrera y La Garranxa es mereixen una visita. Passejar per les seves vinyes, gaudir del so del seu rierol, travessar el seu pont, caminar pels seus carrerons i fer una visita a La Garranxa, a la capçalera de la vall, són una activitat absolutament recomanable.
Vista de La Garranxa.
Arribar a La Garranxa no té cap dificultat. De fet, amb un cotxe una mica alt es pot arribar sense problemes, però val la pena, quan s'acaba la pista de ciment, fer un passeig de poc més de mitja hora. Des de Porrera surt una pista que segueix el Barranc de la Garranxa, amb el riu de Cortiella. Per agafar-la cal travessar el riu el per al pont al mig del poble. Només cal seguir sempre el trencall a l'esquerra, però a prop sempre de la llera del barranc.
Com arribar a La Garranxa.
Sembla mentida que uns vins que fa 40 o 50 anys eren un vi de batalla, un "vino peleón" en castellà, m'agrada aquesta expressió, ara siguin la delícia dels gurmets. El mèrit és d'uns visionaris, com el René Barbier, el Josep Lluís Pérez o el Ricardo Palacios (que va vindre de La Rioja), que van veure el potencial d'aquesta comarca, que va passar de perdre a guanyar població. Després ja es van instal.lar més cellers, com el del mateix Lluís Llach (Vall Llach). Fins i tot Joan Manel Serrat té un celler (Mas Perinet). Malauradament, aquest boom va arribar tard a La Garranxa.
La Garranxa és un poble petit. Tan petit que no té ni església ni ermita, possiblement per estar tan a prop de Porrera. Ja apareix documentat el 1378 al Manual Notarial de Cornudella. Està ben situat, entre dos barrancs, el de La Garranxa i el del Mas del Licor, amb aigua a prop i una sínia a sota mateix del poble. Està situat a 420 m d'altitud. als peus de la Serra del Molló. No va tenir mai electricitat. Tenia 7 cases i masies i masos al seu voltant.
Passem per sota d'una gran masia, el Mas d'en Pubill.
Pugem suaument per la pista. Al fons la Serra del Molló (915 m).
A sota el Barranc de la Garranxa. Em va sorprendre l'aigua que portava.
El riu de Cortiella se'n va una mica abans, a l'est, amb el GR 174.
Restes del Mas dels Rocals.
Només hi queden les parets. La porta també aguanta amb tossudesa.
Ja veiem La Garranxa, entre dos barrancs, el de La Garranxa i el del Mas del Licor.
Travessem un petit pont i arribem a La Garranxa.
Ja no queda ningú viu nascut al poble, abandonat la dècada dels anys vint del segle passat. A partir d'aquesta data només s'ocupava a la temporada de la vinya i els seus habitants ja vivien a Porrera. Com sempre, us aconsello la magnífica descripció de la vida del poble que fa Faustino Calderón. També he trobat una informació molt interessant al blog Muntanyes i Camins, sobre tot relativa al nom de les cases i la vall de Cortiella, que era el camí de Porrera a Alforja.
Farem un petit resum del que ens explica. La base de la seva economia era la vinya. També es van plantar avellaners als inicis del segle XX. Les avellanes les venien a Reus, que és el centre neuràlgic de la fruita seca a Catalunya. Algunes cases tenien alguns ramats (ovelles i cabres). No tenia escola i els nens o baixaven a Porrera o es quedaven al poble el curs escolar amb els familiars. El metge pujava si algú estava malalt.
Per la resta d'activitats, com comprar, anar a ballar o la Festa Major, baixaven a Porrera. Als anys 50 es va fer la pista i ja ni es quedaven la temporada de la vinya, uns tres mesos fins la verema. Sorprenentment, la majoria les cases es conserven força bé. El clima, no gaire extremat, pot ser explicaria en part aquesta bona conservació, però sens dubte els antics habitants o els seus descendents tenen alguna cosa a veure. De fet, una ala de Cal Ros sembla rehabilitada, amb plaques solars al sostre.
Passat el pont un camí porta pel Barranc de la Garranxa al Mas del Quico de la Rosa.
Les falgueres cobreixen els vells murs.
La Garranxa des de l'era. Es veuen els dos carrers: El Carrer Major a l'esquerra i el Carrer
dels Afores a la dreta. Des de la visita d'en Faustino es veu més net i han plantat xiprers.
Enfilem el Carrer Major, a la posta de sol, amb una llum canviant, màgica.
Enmig Cal Ros, la casa més gran i pudent de La Garranxa.
La porta, tancada, amb un pal al costat, sembla indicar que es guarden estris.
Sembla una mica més atrotinada que en la visita d'en Faustino.
Detall del bonic pany de la porta.
Textures de la porta.
Carrer Major en sentit ascendent. Hi han dues cases a l'esquerre, enrunades.
A la dreta hi han dos o tres cases. No he esbrinat el seu nom.
La porta oberta i una cadira infantil ens inviten a passar.
Està molt deteriorada. Suposo que al soterrani hi havia tines pel vi.
Primera casa de l'esquerra del Carrer Major, enrunada.
Segona casa de l'esquerra del Carrer Major, també en runes.
Contrallums al Carrer Major.
Es tracta d'un om, que ha resistit la plaga que va afectar aquests arbres, sobretot a Castella.
Tornem pel Carrer Major en direcció a l'entrada on està l'era.
En primer terme l'edifici de la sínia que donava aigua als horts i al fons Cal Figuerola.
Continuem la visita pel Carrer dels Afores. Destaca Cal Ros, amb tres pisos i golfes.
La llum torna de nou a ser màgica a Cal Ros.
Aquesta banda de Cal Ros està cuidada i té plaques solars al sostre.
Els dos pisos superiors i les golfes de Cal Ros. Semblen per assecar, pot ser blat de moro.
Es veu net i cuidat: vidres sencers, cortines, testos amb plantes...
Vista de Cal Ros. La part arreglada és la de la dreta. A sota els horts.
La pista puja en direcció al molí i al Mas del Licor, en runes.
Cal Figuerola, gran masia a uns 200 metres del poble.
Té un magnífic pi i una atzavara i està bastant neta de bardisses.
Baixem de nou al nucli del poble. Baixo a veure els horts, però la llum se'n va i aprofito per fotografiar les vinyes i les falgueres a l'entrada del poble. Sempre m'han encantat els colors de les vinyes a la tardor. Arribant al pont em sorprenen els esporangis de les falgueres, tot un portent de persistència evolutiva, d'aquestes primitives plantes que ens acompanyes des del temps dels dinosaures. Sens dubte aquest sistema reproductiu funciona. Si no l'evolució ho hauria descartat fa milions d'anys.
La visita a La Garranxa ha estat ràpida, però profitosa. M'hauria agradat visitar els masos vall amunt, però es fa de nit i baixo de pressa a reunir-me amb l'Assumpta, que mentrestant ha recopilat la història del poble. Malgrat tot, encara tinc temps de fotografiar el poble i els camps amb els últims raigs del sol. Si es recuperen els bancals el poble podria tenir un cert futur, però està massa a prop de Porrera. Com segona residència sí que el veig un cert futur.
Cal Ros. Sembla que sigui l'única casa de La Garranxa.
Ens acomiadem dels bancals de La Garranxa i de la Serra de Molló.
Els avellaners estan raquítics. Valdria més plantar vinya.
Són un cultiu que necessita aigua, al contrari que aquest pi, que creix ufanós.
Amb aquesta posta de sol cal tornar a La Garranxa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario