Selma, Alt Camp (10 Octubre 2021)
Molt abans de començar de manera més o menys sistemàtica a visitar pobles abandonats, el primer nucli de població abandonada al que vaig anar-hi, pot ser fa més de 30 anys, fou la població de Selma, situat en un extrem de la comarca de l'Alt Camp. Ja per aquests anys em va impressionar la visita, i de fet he tornat algunes vegades més, sense avorrir-me mai. Aqui van algunes imatges de l'any 2012.
Per arribar hem d'agafar una pista de terra que surt de la localitat del Pla de Manlleu. De fet, els habitants de Selma es van traslladar majoritàriament després del seu despoblament a principis del segle XX a aquest poble. La pista puja pel Torrent de les Alberedes per boscos de pins fins a arribar a un collet. El paisatge s'obre i veurem, al fons d'uns camps de vinyes, les restes del poble i l'església, a sota d'un turó on hi ha les restes del castell de Selma.
Selma és troba a una altitut de 743 metres, sota el puig de les Forques. Pertany al municipi d'Aiguamúrcia, Alt Camp. El 1358 comptava amb 49 cases, incloses les del Pla de Manlleu. Hi havien molt més disseminades, al voltant d'una vintena. L'any 1921 només hi restaven 9 cases habitades. Fou abandonat uns anys més tard. Està presidit per les ruïnes del castell de Selma. La seva església, que és l'edifici millor conservat, està dedicada a Sant Cristòfol.
La història de Selma és molt interessant, més encara que del seu poble abandonat veí, Marmellar, amb un passat més macabre. Des de segle X (any 977) hi havia una torre de defensa, que després es va convertir en un castell. Aquest castell fou cedit a l'Orde del Temple el 1142 pel senyor de Selma, Guillem de Sant Martí, fins que l'església va suprimir i perseguir els templers el 1312. El 1317 va passar a formar part de l'Ordre de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
A l'època dels templers hi havien a Selma dues esglésies, documentades des de l'any 1030: l'església de Santa Maria de la Roca, ja desapareguda i la de Sant Cristòfol, que estava al poble i que era de petites dimensions. Sembla que fou remodelada al seu estat actual al segle XVI. Actualment, està en runes i només queden algunes parets i el campanar.
La població de Selma estava molt dispersa en masies. De fet el convent dels templers estava en un gran mas anomenat La Mesó de Selma, a un km del nucli del poble. Encara es conserva en bon estat i te diverses edificacions, inclosa una capella (Sant Pere de la Mesó) enfront de la casa. De fet, la reconquesta va impulsar el establiment de la població al municipi. Els masos més importants eren el de Galls Carnuts i Santa Agnès. També pertany a Selma la capella de Sant Miquel del Pla de Manlleu.
Abans d'arribar al poble anem trovant diversos masos i masies disperses, avui envaïts pel bosc. De fet, per anar-hi a Selma es pot aparcar al començament de les vinyes. ja que la pista que arriba al poble està en mal estat. També es pot anar per altra pista una mica més endavant, però es millor anar-hi a peu. La vinya està molt ben cuidada i és un plaer passejar entre els ceps. La primera imatge és de Selma des de la Talaia del Montmel.
L'església de Sant Cristòfol es l'edifici millor conservat, com és habitual a aquests pobles, en concret el campanar. Suposo que els feien més sòlids. Val la pena donar-hi tota la volta a les seves runes, malgrat que les bardisses i matolls van ocupant l'espai que abans eren cases i carrers. Fins i tot tenia un petit cementiri amb nínxols ara buits. No cal comentar les imatges.
La resta del poble està en mal estat i només hi restes alguns murs, ja en direcció al Castell, que està a dalt del turó. També està malmès i només hi queden alguns murs, restes de quan l'Orde del Temple era poderosa i influent, com es pot veure a la primera imatge. A internet fins i tot es pot trobar la llista dels comanadors templers de Selma.
Acabo l'entrada amb la descripció de Selma del llibre "Les Ciutats del Món", feta fa més de 75 anys, Després de tant de temps la impressió que fa la visita al poble és exactament la mateixa. Això sí, les paraules del llibre són més adients, exactes i precises.
"Tot és horriblement
obert. Portals i finestres, que donaven accés als interiors, ara es baden
inútils, amb l’espai lliure a cada banda. Semblen ulls esbatanats sense
pupil·la. Al ell mig de l’esmicolament prenen una nova gràcia les blanques
dovelles de saldó dels portals rodons o de les roges de pedra esmoladora de les
voltes gòtiques de qualque edifici. Travessar aquestes obertures produeix un
estrany respecte. Algunes pertanyen a murs prou alts per donar encara la
impressió de travessar un llindar i irrompre en l’expressió darrera d’un
domicili. Descobrir una simple anella o bé una estaca en un mur, un lleu gravat
a la pedra del llindar, les restes d’un faldar de xemeneia, en fi, quelcom que
servi un record precís de la vella utilitat domèstica”
