domingo, 12 de mayo de 2024

La Figuera

La Figuera, La Noguera (1 Maig 2024)

Després d'una llarga parada, deguda a l'operació de l'esquena de l'Assumpta, continuem amb els pobles abandonats, en aquest cas de La Noguera, aprofitant una breu estada a la part Oest d'aquesta comarca, la més extensa de Catalunya. De la part Est de la Noguera ja havien visitat els pobles abandonats de Claret, Maravella i Comiols. Molt queda encara per veure a aquesta comarca, poc coneguda, però amb racons molt bonics, com em recorda la Núria Closa, de Ponts. 

Vista aèria de La Figuera. Es veuen les runes del castell i l'església. 

Per arribar a La Figuera agafem la C-26 i abans d'arribar a Alfarràs entrem al poble d'Algerri. Costa de trobar al mig del poble una carretera asfaltada, estreta, que travessa camps de cereal fins a arribar a La Figuera. De seguida veiem el poble, amb les restes del castell i l'església a dalt d'un petit penya-segat. Una gran granja d'animals  queda al costat del poble. Una pista de terra puja fins al castell i l'església. El poble queda als nostres peus. 

Com arribar a La Figuera. 

La Figuera pertany al municipi d'Algerri. Fou municipi independent fins al Segle XIX. Es troba a una altitud de 450 metres, al peu de les serres de Santa Bàrbara i l'Àliga. Té aspecte de vila closa, amb diverses cases al peu del penya-segat i més cases disperses al voltant. Tenia un castell, documentat des del 1153.  L'església, dedicada a Sant Urbà, abans estada dedicada a Sant Antoni i depèn d'Os de Balaguer. Es troba en bon estat. El nucli del poble té set cases enrunades i dues recuperades, malgrat que ara no semblen habitades.Tenia altre església, dedicada a Sant Josep, ara en runes, al nucli del poble. TV3 va fer un documental del poble, molt interessant. 

El poble no tenia serveis i anaven a Algerri a comprar i a l'escola. Alguna casa tenia electricitat, des de l'any 1955, però això no va evitar el seu despoblament. L'economia del poble es basava en els cereals, la vinya, els ametllers i les oliveres. Al documental de TV3 es veu on s'emmagatzemava el vi. Fou abandonat definitivament l'any 1978, per l'aïllament i la manca de serveis. Una casa als afores té aigua, electricitat i internet. Dues cases foren comprades per una parella per fer un hotel-restaurant i estan recuperades, però el projecte encara no s'ha fet. Sense adonar-se, van comprar quasi tot el poble.  

Arribant al poble de La Figuera.  Es veuen les dues cases reconstruïdes a l'esquerra. 

Comencem amb les imatges del Castell de La Figuera. Ja he comentat que es té constància des del 1153, en un document que fa la donació del vescomte d'Ager, Guerau Ponç III de Cabrera a Pere de Claramunt i els seus fills. Sembla que en un inici era una torre de defensa que pertanyia al castell de Castelló de Farfanya. Tenia una torre i una edificació adossada, que sembla que es va construir al Segle XIII ó XIV, les dues enrunades. 

Vista del castell, amb la torre i l'edifici annex,  i l'església. 

La torre era rectangular. Poc queda d'ella. 

Ara la veiem darrere de la construcció annexa. 

A contrallum queda més fotogènica. 

Al seu costar està l'església de Sant Urbà, que és la que es conserva en bon estat. Estava tancada.  Té una balconada, amb unes vistes magnífiques de la plana en direcció a Algerri, ben cultivada amb fruiters, cereals i vinyes. Aquesta frondosa primavera encara resplendia més. Val la pena gaudir una bona estona des d'aquesta magnífica talaia que és el castell de la Figuera. La visió de les cases des de dalt augmenta la sensació de ruïna. 

L'església de Sant Urbà, dominant la plana. 

Té al costat un tancat, que suposo que seria el cementiri, però no vaig veure tombes. 

El campanar entre les runes del castell. 

La teulada està mil.limètricament restaurada. 

Vista cap al Sud-est. Hi ha una gran bassa, ara buida. 

Augmentant  la perspectiva veiem d'altra casa fora del nucli del poble. 

Un altre casa més als afores. 

Detall de la casa, entre els camps, ben cultivats. 

Ara mirem al Sud, amb la plana de La Noguera amb una verdor insultant. 

Cap al Sud-est topem amb el penya-segat. 

Hi ha un altre casa, mig derruïda, en aquesta direcció. 

Per sota de l'església està la part més enrunada. 

Algunes cases semblen difícils de recuperar. 

Aquestes són les cases restaurades per fer un hotel-restaurant, amb les teulades noves. 

Tornant al cotxe. Quin plaer poder caminar...

Vam baixar a l'entrada del poble. El carrer principal condueix a les dues cases reconstruïdes. No vam entrar per no envair la propietat.  Vam fer un volt per l'entrada del poble, al principi del camí que porta a d'altre casa reconstruïda, suposo que pels caps de setmana, ja que hi havia un vehicle a la porta. Hi ha una casa gran, fora del nucli al peu del penya-segat,  suposo que abandonada fa poc, ja que conserva les parets en bon estat. 

Agafant la pista pels afores de La Figuera. 

Es veuen molt bé les cases reconstruïdes, sota el castell i l'església. 

La esplaiada paret que dona al Sud.  

Entrada de la casa. 

M'encanten les parets pintades de "azulete". 

Aquesta vella porta ja no compleix la seva funció. 

Acabo la visita a La Figuera amb unes imatges de roselles, que adornen les voreres dels camins i de vegades els camps, cosa que vol dir que el pagès ha fet alguna cosa malament, com diu el nostre estimat Salvi de Gallecs: moltes roselles als camps és molt maco, però vol dir mala collita, en general. 




Dedico aquesta entrada a la meva tieta Maria, la Tita María, la més gran de les germanes de la meva mare, que ens ha deixat al cap de 99 anys. No sé si li agradaven les roselles. Pot ser no tenia temps, sempre treballant, de dia i nit, de modista. Aquells bols de Cola-Cao calent, els seus "roscos", amb anís i matafaluga i aquella copeta de "cazalla" que ens donava quan feia fred, són records de la meva infantesa que no oblidaré mai, malgrat l'abisme ideològic que hi havia entre nosaltres. Descansa en paz, Tita. 








martes, 28 de noviembre de 2023

Sauvanyà

Sauvanyà, Alt Urgell (28 Agost 2023)

Continuo amb els pobles abandonats de l'Alt Urgell, en les valls de Tost, subcomarca de l'Alt Urgell a l'Oest del Segre, sempre amb la presència del mític Arnau Mir de Tost, vescomte d'Àger amb la seva dona, Ersenda. Tota la comarca està plena del topònim Tost, ja que va néixer a Tost. A l'entrada del blog dedicada a Tost trobareu un petit resum de tan curiós i poc conegut personatge, amb una història que té un cert paral.lelisme amb el conegut Cid Campeador, però a Lleida.  

Sauvanyà, a la capçalera de la vall homònima. 

Arribar a Sauvanyà no té cap dificultat.  De fet, vam visitar Tost i Sauvanyà el mateix dia,  malgrat que la carretera, asfaltada fins  a Torà de Tost, és estreta. Deixem la C14 que hem agafat a La Seu d'Urgell direcció Organyà a Els Hostalets de Tost i agafem la carretera a l'esquerra direcció Torà de Tost i Tost.  Per arribar a Sauvanyà la pista és de terra des de Torà de Tost, però en bon estat. Pot ser la pujada final és una mica més descarnada, ja a la vista del poble. 

Com arribar a Tost i Sauvanyà. 

La pujada des de la vall del Segre és molt bonica. Es tracta d'una vall amb poca turistificació, que ha mantingut el seu encant. Fins a Torà de Tost arribem per carretera, estreta com ja he comentat. A Sauvanyà per una pista forestal, en bon estat en general, que surt a l'entrada de Torà de Tost. Després parlarem d'aquest poble. La pista es fa molt poc feixuga perquè el lloc és molt bonic, ple de racons amb encant. Hi havia treballs forestals. 

Torà de Tost. Poble de segones residències. 

Als afores trobem l'indicador a Sauvanyà. 

Des de Torà de Tost mirant a l'oest, a la vall del Segre. 

Per aquesta zona es volia fer una guixera. 

Pomera plena a vessar de tan muntanyenca fruita. 

Masia als afores de Torà de Tost. 

La pista continua en direcció a la capçalera de la vall. Hi havia arbres talats. 

De cop i volta des de la pista veiem Sauvanyà. 

Destaca el vermell de l'arenisca dels seus carreus. Ho fa un poble diferent de la resta. 

Sauvanyà està a la capçalera del riu de Tost, a 1081 metres d'altitud. Tambè anomenat Salvanyà, té una ermita romànica, dedicada a Sant Esteve.  Tenia un castell, del que només queden runes. Mai va arribar l'electricitat ni l'aigua corrent, malgrat que el riu Tost està uns metres per sota del poble. L'aigua l'agafaven de la Font Freda, més bona que la del riu. Anaven a l'escola de Torà de Tost, a peu, uns 6 Km.  Per anar al metge tenien que anar a La Seu d'Urgell. Va arribar a tenir uns 30 habitants el 1868. El meu germá Gabriel m'ha enviat dues fotos de Sauvanyà des de la serralada del Montsec de Tost, una de la vall i d'altra del poble. 

Vista de la vall de Sauvanyà. 

Al Gabriel també li va cridar l'atenció el color vermell de les cases. 

Joan Obiols, en "La Cucota, cròniques de la muntanya", 2007,  diu que el segons la veu popular el nom de Sauvanyà deriva de "selva enllà". També podria vindre del romà Sabinus o Silvanus. Hi ha una dita que diu: "Com que de gent ja no n'hi ha, s'ha acabat Sauvanyà". Li va impressionar també el vermell de les parets i el silenci del seu abandonament. Silenci només trencat pel record de la guerra: 

"Ressonen entre les parets de les cases els noms de la padrina de Cal Miquel, a qui els soldats van lligar al balcó perquè no els va voler dir on eren amagats els seus fills. I entre tanta pau, el riu de Saunvanyà, el riu roig, baixa vermell. Acostumat a la soledat, se'l menja la timidesa i s'amaga de les passes dels homes pels racons discrets del país". 

El poble vivia del conreu del blat i del bestiar (vaques, ovelles i cabres). Quan es va abandonar a la segona meitat del Segle XX, només es podia arribar per un camí de carro. Les males comunicacions i la duresa de la vida foren les causes del seu abandonament. Les cases del poble, la majoria fora del nucli principal, eren Cal Ramon, Cal Besa, Cal Cortalé, Cal Mariner, Cal Jaume del Besa, Cal Peretona, Cal Miquel, Cal Giró, El Masanell, Cal Peirot, Cal Peirot d'Amunt, Cal Peirot de Davall i Cal Marroi. 

Feien la Festa Major, arreplegant a més de 50 persones, i mataven un corder. Us deixo una bonica entrevista a Teresa Albós, una de les últimes persones que van viure al poble, a Cal Miquel. Al blog Salvem Tost hi han vàries entrades dedicades a Sauvanyà, amb fotografies  antigues molt interessants. Us recomano que doneu una ullada perquè és un grup de gent que està mantenint viu els pobles i el paisatge de la Vall de Tost. 

Sant Esteve de Sauvanyà té una sola nau, amb un absis semicircular, un campanar i teulada original de llicorella, ara restaurada amb teules. Es tenen noticies des de l'any 982, malgrat que no consta en el testament d'Arnau Mir de Tost el 1071. Al segle XIV consta la capella de Solvayano. Per tant, no està clar quan es va construir, però possiblement fou al segle XI-XII. Es va haver de reforçar amb contraforts. Té un petit cementiri a l'entrada. 

A l'arribar al riu dubtem si deixar allí mateix el cotxe o pujar per la pista fins a Sauvanyà. Com que l'Assumpta està fotuda per la ciàtica pugem fins a un camp a l'entrada del poble, vorejats d'alzines, amb un terra vermell com les seves cases. De seguida arribem al nucli del poble, amb l'ermita a dalt i les cases per sota, amb unes vistes magnífiques de la capçalera de la vall. Comencem per l'església de Sant Esteve, amb el seu cementiri. 

Entrada idíl.lica a Sauvanyà. 

D'aquestes pedres està feta Sauvanyà. 

Entrem a Sauvanyà per l'únic carrer del poble. Per dintre són carrerons. 

Poderós contrafort a la fatxada de l'església. Sembla posterior. 

Detall de l'absis semicircular. 

Pel vessant Sud també hi ha d'altre contrafort. 

Pujo als camps per damunt de Sant Esteve de Sauvanyà. 

Vista cap al Montsec de Tost (1687 m). 

Es veu la teulada original de llicorella de l'absis i la moderna de la nau. 

Curiosa disposició dels carreus de la paret, en angle de 45 graus. 
El campanar té un cobert per repicar les campanes, suposo. 

Entrada de Sant Esteve de Sauvanyà. 

Des del camp de dalt de l'església és difícil baixar per visitarla. Vaig refer el camí per entrar-hi per la porta que dóna al cementiri i l'església. Les tombes estan ben cuidades, sota un gran xiprer. Aquests petits cementiris tenen un encant especial. Ens recorden que el poble està abandonat, però els seus descendents encara recorden als seus avantpassats i tornen per deixar unes flors i treure les bardisses. 

Tornem per les feixes.  Al fons El Raubet, vermell, i al mig el Coll de Creus. 

Entrem al cementiri i l'església, amb un acollidor xiprer. 

Les tombes són a terra, com tindria que ser, amb unes senzilles creus, totes iguals. 

L'entrada es mereix una porta en condicions. 

Interior des de l'altar. L'escala puja al pis de dalt i al campanar. 

L'altar, molt deteriorat. Les parets estaven enguixades i pintades. 

Encara es conserva aquesta senzilla pila baptismal. 

La porta està deteriorada, però té unes boniques textures. 

Fins i tot tenia clau. 

Es veu que s'ha arreglat enganxant fustes de manera grollera. 

Tornem al carrer per visitar el poble, després de tancar la porta. Al fons l'Agulla (1429 m). 


El poble es pot recòrrer en poc temps. No serien mes de 3 o 4 cases, amb grans corrals i magatzems a la mateixa casa o en edificis al seu costat. Impressiona la pedra vermella. El color roig envaeix els nostres sentits. Sembla com si estigués pintat. Cal Miquel encara es conserva acceptablement i es veu que de tant en tant venen, pot ser la Teresa Albós. 

Sembla l'era d'una de les cases. 

Suposo que era un magatzem per guardar palla o d'altres collites. 

Rústica i simple finestra. 

Arribem a una de les cases, amb més edificis al seu costat. Crec que es Cal Miquel. 

Més llocs per guardar la palla. 

Per sota d'altra casa totalment enrunada. 

Sembla una ventadora pel cereal. 

Enfront hi ha d'altre era, amb corrals i coberts. 

La vista de Sant Esteve és magnífica, amb els seus contraforts. 

Baixem per un carreró molt prometedor. 

Arribem a un pati, amb una vista fantàstica. 

Em sembla que es Cal Miquel, per sota. 

Una parra encara s'enfila per les parets. 

Quantes generacions hauran menjat aquest raim...

La porta sembla d'un corral. Suposo que tindrien gallines i conills. 

Es veu com les bigues aguantaven les teules. 

Per sota de Cal Miquel hi ha altra casa, amb una balconada caiguda. 

La porta està oberta, al contrari que a Cal Miquel. 

Hi havia una mica de tot, fins i tot un pot de pols de talco Ausonia...

Tornem pel carreró cap a Cal Miquel. 

Llàstima no saber els noms de cada casa.

Pugem al carrer de l'església. Feia calor.

Carreró de baixada des del carrer de l'església. 

Vam aprofitar per menjar a l'ombra, a l'entrada de Sauvanyà, a unes feixes.  Abans d'arribar al riu agafem un trencall de la pista que condueix a Cal Marroi i Cal Peirot, que queda més lluny. La deixo per altra sortida perquè sembla que són vàries cases. Cal Marroi esta en un lloc idil.lic, amb una alzina monumental,  que dóna ombra a la casa. 

Cal Miquel a l'esquerra i a la dreta d'altra casa sense identificar. 

Roure mort camí de Cal Marroi. 

Veiem una casa per sota de Cal Marroi. 

Cal Marroi, una mica apartat del nucli de Sauvanyà. 

Té una alzina monumental, que dóna ombra a l'entrada. 

Detall de les branques. 

Vista de Cal Marroi, amb la seva alzina. Al fons el Montsec de Tost. 

Tenia altre gran edifici al seu costat, suposo que per guardar la collita. 

Detall de les seves parets. 

Porta d'entrada a Cal Marroi. 

Les enfiladisses heures. 


La tornada es torna a fer molt agradable. Parem moltes vegades per veure el paisatge o explorar la vegetació. Estava ple d'aranyoners, arç blanc i d'una varietat de moixera de guilla que té uns fruits més grans i d'un color més pàl.lid. Sembla que són excel.lents per fer melmelades. Acaben la visita a Sauvanyà a l'escola de Torà de Tost, a on anaven els nens del poble després de caminar uns 6 km. 

Camps abans d'arribar a Sauvanyà. 

Feixes de Cal Marroi. De segur que abans eren camps de cereals, ara ocupats per alzines. 

Fruits de l'aranyoner. Amb els es fa el famós patxaran. 

Ara són els fruits de l'arç blanc. 

Aquesta és la moixera de fruits més grans que la de guilla. 

Escola de  Torà de Tost. Aquí venien els nens des de Sauvanyà. Quan
 feia mal temps es quedaven a casa de familiars o coneguts de Torà de Tost. 




Annex: Torà de Tost

Un deixo algunes imatges de Torà de Tost, un poble quasi totalment restaurat, sobretot per a segones residències. Fins i tot hi ha una casa rural. No sembla que ningú visqui permanentment. Té casa la Isabel Caselles, companya entranyable de feina. És tan bona persona que era impossible enfadar-se amb ella. Espero que gaudexi molts anys de la seva jubilació a aquest lloc tan bonic. Queda pendent una paella amb el Manel García.