miércoles, 21 de septiembre de 2022

La Barceloneta

La Barceloneta, Conca de Barberà (12 Febrero 2022)

El despoblat de La Barceloneta és un petit nucli de població, que pertany al municipi de Prenafeta. De fet, el poble de Prenafeta actual és nou, ja que el Prenafeta original estava al voltant del castell de Prenafracta, però fou abandonat al segle XVIII, pel fet que el terreny era molt escarpat i poc productiu. També incloïa els llogarets de Miramar, damunt del coll de l'Illa, avui reconvertit en segones residències, Figuerola, Mas de l'Armill i Montornès. 

La Barceloneta des del GR 78, que porta al coll de l'Illa. 

Per arribar en cotxe hem d'anar a Montblanc i agafar la carretera local TV-2421. En 5 km, aproximadament,  arribem a Prenafeta Nou, que està al voltant de la carretera. Al final del poble hi ha una font i surt una pista que segueix el GR 78 fins al coll de l'Illa. En poc menys d'un quilòmetre arribem a La Barceloneta, partida en dos per la pista. Cal Bernat, una de les cases de La Barceloneta,  fou enderrocada en fer la pista forestal. 

Es complicat es trobar la TV-2421 a Montblanc. 

La Barceloneta és un despoblat molt petit, però que té més de 4 cases, límit que en Faustino Calderón posa per considerar com a poble. Tampoc és molt antic, ja que les cases es van construir al segle XVIII, quan es va abandonar el poble vell de Prenafeta. Malgrat tot, té el seu encant i té unes vistes magnífiques sobre Montblanc, capital de la comarca de la Conca de Barberà, sobretot a la posta de sol. Està situat als peus de la Serra Carbonaria, a 570 metres d'altitut. Ara només hi passen excursionistes i tocats de l'ala com nosaltres. 

Históricament, Prenafeta pertanyia a la baronia de Prenafeta, originalment situada en el castell de Penafracta. Al Segle XIX La Barceloneta i Prenafeta es van integrar al municipi de l'Illa i el 1879 al de Montblanc. El 1889 tenia 18 habitants en cinc famílies. La màxima població fou de 20 persones el 1910 i a partir de 1950 les cases es van tancar. Les cases de La Barceloneta eren cinc: Cal Bernat,  Cal Boira, Cal Viola, Cal Sec i Cal Turin. La gent va anar a viure a d'altres poblacions. Els de Cal Turin van marxar a Prenafeta i els de Cal Viola i Cal Bernat a Montblanc. Els últims que van viure foren els de Cal Bernat, que van marxar el 1955. 

Arribem al final del carrer principal, l'únic important de fet, 
de Prenafeta. Hi ha una font, anomenada Font d'en Guárdies.  

Al començament de la pista un bonic cartell ens indica el camí de La Barceloneta. 

Pugem a poc a poc entre camps d'ametllers. 

Poc abans d'arribar al poble hi ha una bassa natural. Al costat han fet una piscina, abandonada. 

De seguida veiem les cases del despoblat de La Barceloneta. La pista del GR 78 parteix en dos el poble.
 Després vaig sapiguer que fou a costa de Cal Bernat, de la que no queda quasi res. Una llástima. 

Seguim el GR. A la dreta es veuen les restes del forn de Cal Bernat, que estava en mig de la pista. 

Primer vaig mirar les tres edificacions  que hi ha al costat de la muntanya. Una d'elles té una porta metál.lica en bon estat i sembla que encara serveix per guardar alguna cosa. Un altre està totalment en runes i la tercera encara aguanta. En mirar el seu interior des d'una finestra em vaig emportar una bona sorpresa, quasi màgica. De seguida veureu el perquè. 

Com sempre, les heures i les bardisses es fan els amos. 

Aquesta finestra fins i tot estava ben protegida. 

Les heures, malgrat tot, són molt boniques. 

Una finestra oberta m'invita a mirar. 

El que veig em deixa bocabadat: sembla que fa quatre dies que van  abandonar la casa i no
quasi setanta anys. Miraculosament, encara queda una vella safata 
i fins i tot el morter. El sofà d'eskai recorda els anys 60. 

Aquesta altra edificació està totalment enfonsada. 

Des del que podría ser l'era veiem 2 de les 3 cases a altre banda de la pista. 

Les parets encara aguanten. Quan caigui la teulada començarà el seu declivi. 

Torno de nou a la pista i camino uns metres pel GR 78 en direcció al coll de l'Illa per tenir una visió de conjunt de La Barceloneta, per tornar després a veure les cases a altra banda de la pista. La sensació que tinc és de malenconía, pensant que segurament hi havia un camí de carro que portava als bancals a on treballaven els veïns de La Barceloneta. 

Baixant cap a la pista entre herbassars i bardisses. 

Vista de La Barceloneta si vinguéssim del coll de l'Illa. A la dreta encara es veuen els bancals. 

Sembla un camí natural, però no ho és. Al mig estava Cal Bernat. 

A l'altre costat de la pista hi ha tres edificacions més, una d'elles en completa runa, altre parcialment derruïda i la primera que encara aguanta el pas implacable del temps. Sempre m'han agradat els interiors tenyits de blau, de "azulete" com es diria en castellà. Sembla una bajanada, però em suggereixen vida, alegria, nens, sopars al costat del foc... No cal comentar les imatges. 










Acabo aquesta entrada de La Barceloneta amb algunes textures de l'interior de la casa parcialment derruïda i la posta de sol des de l'era, mirant a Montblanc. L'última imatge és tornant a Prenafeta: a la part superior es pot veure l'antic castell de Penafracta, que va donar el nom a Prenafeta. S'entén el perquè de l'abandonament de l'antic poble de Prenafeta. 



















martes, 5 de julio de 2022

Montargull

Montargull, Conca de Barberà (25 Marzo 2022)

Pot ser el més sorprenent de Montargull com a poble abandonat és la seva proximitat a una de les localitats més grans de la Conca de Barberà, que de fet seria la capital de l'est de la comarca, és a dir, Santa Coloma de Queralt: 5 Km per carretera i poc més de 2 Km pel camí que ara és una pista separen a les dues poblacions.  La carretera va arribar l'any 1950 i la llum el 1953. Mai va tenir aigua corrent, malgrat que hi havia una font (Font Gran) a uns 500 m del poble.  Possiblement, estar tan a prop fou la causa del seu abandonament els anys seixanta, ja que podien viure amb més comoditats (escola, metge, aigua corrent, tendes per comprar, etc.) a Santa Coloma de Queralt i anar i tornar cada dia a les terres.

Vista de Montargull.  

Montargull pertany al municipi de Llorac. Té església i va tenir fins i tot un castell, fruit del lloc privilegiat, a dalt de la serra del mateix nom, a 845 m d'altitud. Suposo que s'utilitzaria per construir les cases de Montargull. Per arribar  agafem des de Santa Coloma de Queralt la T224 en direcció a Rauric. Just abans d'arribar girem a la dreta direcció Talavera. En un Km surt la carretera a Montargull, ara plena de molinets, que aprofiten el vent de la Serra de Montargull. 

És pot apreciar la proximitat a Santa Coloma de Queralt. 

Mai fou una localitat amb molta població, malgrat que tenia església i castell. Tenia 5 cases y 4 masies al voltant. Al segle X pertanyia a la família Queralt, malgrat que va ser propietat dels templers una temporada, retornant als Queralt, senyors de Santa Coloma de Queralt. L'ermita de Sant Jaume combina dues naus, una romànica del Segle XII i d'altre gótica al costat, que té el campanar. Es manté neta gràcies a un grup de voluntaris. Sembla que hi ha intenció de restaurar-la amb una subvenció de l'ajuntament i de la Generalitat. 

Del castell ja no queda res més que fonaments i alguns murs. Està documentat l'any 1077, quan Guillem Bernat de Queralt i la seva esposa Ermessenda feren donació del castell a un grup de famílies a fi que colonitzessin l'indret. Berenguer de Montargull el va cedir a l'Orde del Temple, però els senyors de Queralt van mantenir privilegis i al final van recuperar el lloc. De fet, els Queralt foren comtes de Santa Coloma des del Segle XVI.  

Per conèixer millor la història de la gent del poble i de les seves cases va la pena consultar l'entrada dedicada a Montargull del blog de Faustino Calderón. Ens explica de què vivia la gent del poble, quan celebraven la Festa Major (últim diumenge de Setembre), que no tenien metge (que pujava a cavall des de Santa Coloma de Queralt) i que només es feia missa 3-4 vegades a l'any (el mossèn venia de Rauric). Per Sant Jaume els descendents ens reuneixen per fer una missa i un berenar. 

Altra font interessant és el llibre "Rutes pels despoblats del Camp de Tarragona", de Gener Aymaní i Domingo (Ed. Cossetània). Ens explica que el 1365 el poble tnia 8 focs, equivalents a uns 40 habitants i que el 1379 hi vivien 10 famílies. A meitat del Segle XIX ja pertanyia a Llorac i tenia uns 60 veïns. Totes les cases tenien corral, celler i cisternes per l'aigua. Dilluns baixaven al mercat a Santa Coloma de Queralt. Citant a Madoz refereix que el clima era fred i ventós, però saludable, que tenia 12 cases i que les terres eren pobres, produint blat, civada i llegums. També hi havien ramats d'ovelles. 

Com ja he comentat, arribem a Montargull per carretera asfaltada, que puja fins a la carena de la Serra de Montargull.  La pista continua per la carena. Hi han diverses pistes, moltes pel manteniment dels aerogeneradors. Al costat de l'ermita de Sant Jaume es pot aparcar amb comoditat. La pista es pot  continuar fins arribar a la carretera sense problemes. 

A diferència d'altres pobles abandonats, una bona carretera arriba a Montargull. 

Aparquem pel darrere de l'ermita, que es veu mig restaurada i amb la teulada refeta. 

Els camps baixen cap a la plana de Santa Coloma de Queralt. A sota, una construcció en runes. 

L'edifici en primer terme era la rectoria. 

Mentre que Assumpta  puja pel carrer principal, jo retrocedeixo per la carretera per visitar Montargull de bat a bat. Un carrer puja a la part més alta del poble, en la que suposo que estaria el castell. Hi ha una construcció utilitzada com a magatzem. No es trova en un estat tan ruinós com la resta del poble. Hi ha maquinària agrícola i vehicles abandonats. La vista és magnífica. 

Carrer principal del poble, que puja a l'ermita de Sant Jaume. 

Com es habitual, cauen les teulades i les heures proliferen.  Les cases són Cal Manel i Cal Jepet. 

A Cal Manel encara es mantenen algunes parets i balcons. 

Pujo per l'altre carrer del poble, que porta al cim del turó i connecta amb el carrer principal. 

Sempre m'atrauen les velles portes. 

A dalt del turó hi ha una mena de magatzem. Al voltant cotxes, fustes i eines abandonades. 

Es nota que encara té ús, amb la teulada en bon estat. 

Suposo que el castell hi seria aquí, ja que és la part més elevada del poble. 
Al fons els aerogeneradors, que contrasten amb la tristor del poble abandonat. 

Veiem una gran casa, Cal Oranies. Ja veiem el campanar gótic de l'ermita. 

El carrer principal, que baixa des de Cal Oranies fins a la carretera. 

Torno a baixar al carrer, per anar a buscar el que baixa a l'ermita de Sant Jaume. Aquí el carrer és més planell i hi havia una gran casa, Cal Rei. El sostres estan enfonsats i només algunes vigues són el testimoni de les teulades, sense les que les cases es deterioren molt de pressa. És increïble la fragilitat dels edificis quan la gent els abandona.  

Malgrat tot, sembla que algú ha netejat una mica de bardisses el camí. 

Al fons es veu Santa Coloma de Queralt, destí dels que vam poblar Montargull. 

Ja veiem al fons el carrer de baixada, entre heures que semblen arbres. 

Sortim a una pared enrunada. Sembla el producte d'una guerra, com si un obús hagués impactat. 

Es trist pensar que aquestes bigues aguantaven les teulades 
a on vivia la gent. Aquesta casa era Cal Rei, la més gran del poble.  


Enfilem, ja de baixada, el carrer principal del poble, que passa per l'ermita de Sant Jaume. Em sorprèn la grandària i altura de les cases, la majoria de tres pisos, totes fetes amb una bona pedra calcària, ben tallada i que dóna un aspecte de solidesa. Pèro quan es deterioren les teulades poc aguanten els murs de pedra, per molt ben fets que estiguin. 

Girem 90 graus i enfilem el camí de baixada a la carretera.  En primer terme Cal Oranies. 

Les cases estaven ben enguixades. Algunes teules encara aguanten, 
en precari equilibri entre les bigues de fusta.  Poc duraran. 

Dintre de les cases els esbarzers s'apropien de tot l'espai. 
Cal Rei fou l'última cas en abandonar-se a finals del seixanta. 

Pujo una mica per damunt de l'església per contemplar el poble. Aquí estava el cementiri. 

Igual que amb els arbres debilitats, l'heura envaiex els murs. 

Aspecte del carrer abans d'arribar a l'església. 

Arribem a la meitat de la baixada a un carreró estret que porta a l'entrada romànica de l'ermita de Sant Esteve. És la part del poble més recuperada i neta de bardisses. Això i la bella simplicitat de l'església ens omple d'una certa alegria. Esperem que alguna vegada el poble es recuperi com la seva ermita. A veure si arriben aquestes subvencions.  

Des de amunt veiem bé la part romànica (esquerra) i la part gòtica (dreta). 
Una combinació ben curiosa, ja que són dues naus independents. 

Un bonic carreró amb lliris ens porta a l'entrada romànica. 

Detall de la nau gòtica de l'ermita de Sant Jaume, apuntalada per contraforts. 

Detall del campanar, sense campana per cert. 

Acabo aquesta entrada amb algunes imatges de textures de Montargull. Ja sabeu que són una de mis debilitats. Llàstima que la llum no era la més adient, però hem d'aprofitar el que tenim. Moltes són de la maquinària abandonada a la part més alta del poble. a on abans possiblement estava el castell de Montargull.