El Putxot

El Putxot, Bages (19 Setembre 2024)

No sempre els pobles abandonats es troben en comarques de muntanya, en llocs inhòspits, sense serveis o allunyats de les ciutats. De vegades, com veurem després, aquestes no són les causes del seu abandonament. És un poble del qual no tenia coneixement fins fa poc. Està situat a la comarca del Bages, molt a prop de la localitat de Santpedor, coneguda per ser la vila natal del jugador i entrenador de futbol Pep Guardiola i del famós timbaler del Bruc. 

El Putxot.

Arribar no és gaire complicat, malgrat que l'últim tram és per pista. Nosaltres vam caminar els últims metres, malgrat que amb un vehicle 4x4 o tipus SUV es pot arribar sense problemes. Des de Sant Fruitós de Bages agafarem la carretera que va a Santpedor. Continuem per una carretera estreta que va a Castellnou de Bages. A l'entrada de la urbanització de La Figuerola surt una pista amb un indicador de El Putxot, en bon estat fins que comença a baixar a El Putxot.

Com arribar a El Putxot. 

El Putxot pertany al municipi de Castellnou del Bages i es troba 495 m d'alçada, entremig de boscos de pins, malgrat que abans no era així, ja que era una terra de vinyes. Va néixer al Segle XVII i, per tant, és un poble recent, pel fet que estava estretament lligat a un conreu concret. Tenia un total 10 cases, alineades en un mateix carrer. Són totes molt similars, perquè tenen una sèrie d'elements que són comuns, degut possiblement a totes es dedicaven a la mateixa activitat económica.    

Aquests elements comuns són coberta a dues aigües amb el carener paral.lel al frontís, parets de pedra sense carejar i argamassa, carreus irregulars als eixos entre façanes, portals de llinda plana de pedra amb carreus als brancals o marc de ceràmiques, pis de dues finestres de llinda de pedra, rajols ceràmics als brancals o bé de llinda de pedra sola, golfes amb finestres, fins i tot amb un gran arc de mig punt i façana de mestral amb planta baixa, pis i golfes, algunes amb entrada i un balcó i les tines per conservar el vi. Els noms de les 10 cases eren: 

Cal Guenyo

Cal Pau Florit

Cal Pere Ros

Cal General

Cal Tinoi Petit

Ca La Coloma

Cal Menja Bacallà

Cal Mateu

Cal Nofre d'en Putxot

Cal Caricas

La riquesa del poble i de la zona es basava en la vinya, que s'estenia en feixes per totes les muntanyes i turons. L'arribada de la fil.loxera el segle XIX, com altres llocs, va suposar la decadència i l'abandonament del poble i el cultiu de la vinya. Les famílies d'El Putxot deixaren les cases i emigraren a altres llocs, de manera que el poble estava deshabitat el 1930. Només Josep Soladriguez, El Guenyo, va viure fins al 1950 en una barraca propera, la Barraca del Guenyo. 

El Putxot va néixer pel deliri pel vi. Una bombolla que va aixecar l'economia al Segle  XIX amb uns ingressos inesperats. Cada tina tenia una capacitat per 10.000 litres de vi. La comarca del Bages sempre ha produït vi, fins i tot des del temps dels romans. El poble mai va tenir aigua, llum ni d'altres serveis. Les vinyes no es van replantar amb varietats resistents a la plaga i els veïns van emigrar, sobretot a treballar a la indústria tèxtil, molt estesa per la comarca. Us deixo un vídeo dedicat a aquesta curiosa població. 

Comencem amb la visita al poble. Vam deixar el cotxe quan la pista començava a estar més deteriorada. Baixem per pinedes, sense restes de bancals ni de vinyes. En direcció Nord veiem algunes masies també en runes, suposo que abandonades a la mateixa època, ja que possiblement també es dedicaven al cultiu de la vinya i l'arribada de la fil.loxera va suposar la ruïna de la comarca. 

Tot això eren vinyes. Ara bosc i masies abandonades. 

La pista baixa en direcció a El Putxot. 

Textures en una any sec fins la tardor. 

Arribem a un encreuament de pistes i ja trobem a l'esquerra l'únic carrer de El Putxot, amb les façanes de mestral. Hi ha un cartell que explica la història del poble. Totes les cases estan en filera. Val la pena resseguir en direcció Est el carrer, per tornar al mateix lloc per la façana contrària, la de xaloc. Totes les teulades estan enfonsades, malgrat que sembla que es van portar les teules quan es va abandonar el poble. Moltes de les parets encara aguanten. 

Girem a l'esquerra i ja veiem les primeres cases de El Putxot. 

Carrer que dona a ponent, amb les cases alineades. 

Hi ha un cartell que explica breument la història i l'estructura del poble. 

Davant de cada casa hi havia dues grans tines per emmagatzemar el vi. 

20.000 litres de vi. Pot ser 30.000 ampolles de vi per casa...

Matolls i arbres envaint les cases. 

Eren cases magnífiques, amb uns finestrals mirant al Sud que omplien de llum les cases. 

Continuem pel carrer per fer la volta al poble. Per aquesta banda es veu pis i golfes. 

Figueres i heures són habituals a aquests pobles abandonats. 

Acabem el recorregut de les façanes orientades a mestral. 

El carrer mirant al darrere. Aquí estaven les 10 cases en filera. 

Girem a la dreta per tornar per la façana de xaloc, més ombrívola i amb més bardisses. Com ja he comentat, algunes cases també tenien altre entrada a la planta baixa. Per tant, per aquesta banda les cases tenen tres nivells i semblen més riques i ornamentades, però potser és que es conserven una mica millor que a la façana de ponent. 

Es veuen perfectament els tres nivells per aquesta banda. 

Ja no queda cap sostre. 

Els carreus no són gaire treballats. 

Però les finestres i portes estaven ben emmarcades per maons. 

Es veu molt bé com els maons de portes i finestres fixaven els carreus. 

Em va sorprendre que les parets encara estiguin dempeus. 

Vista de les cases des de la façana de xaloc. 

Detall d'una finestra de maons. 

Encara queden restes del guix de les parets i els encaixos de les vigues. 

Per dintre portes i finestrals semblen ben acabats. 

Restes de la llar de foc i la xemeneia. 

A poc a poc el bosc guanya terreny. 

Fins i tot les cases tenien finestres a llevant i ponent. 

Acabem el recorregut per aquesta banda de les cases. 

Seguim pel carrer en direcció Est per la pista i arribem a la Barraca del Guenyo, a on va viure fins al 1950 Josep Soladriguez, El Guenyo. Sembla més una barraca de vinya gran que un habitatge i com es pot veure a les fotografies les condicions de vida de segur que eren precàries. Costa de creure que  visqués amb tan poc espai tants anys. 

Barraca del Guenyo. 

Té una planta circular i uns bons murs. 

Interior de la cabana, amb llar de foc i espais per guardar coses. 

El sostre és similar al de les barraques de vinya i les jaces del Pirineu. 

Val la pena arrodonir el dia i visitar l'església romànica de Sant Andreu de Castellnou.  És un magnífic exemple de romànic (Segle XI), al seu costat hi ha un Museu dels Maquis i està enterrat un dels últims maquis, Ramon Vila, Caracremada,  afusellat per la Guàrdia Civil. Curiosament en Caracremada va néixer a un poble ara abandonat, Peguera, absolutament recomanable de visitar, especialment pel paisatge que l'envolta.  

Sant Andreu de Castellnou, amb 3 magnífics absis. Estil llombard. 

Cementiri i Museu del Maquis. 

Vista lateral de Sant Andreu de Castellnou. 

Curiós campanar, amb arcades de diferent mida. 

 

  

Peralba

Peralba, La Noguera (4 Maig 2024)

Peralba es troba a la comarca de La Noguera, al vessant Sud del Montsec de Rúbies, en un lloc isolat, a l'Oest del Coll d'Orenga i en el camí de Figuerola de Meià a Vilanova de Meià. De segur que abans eren camins més transitats, al comunicar la vall de la Noguera Pallaresa amb la conca de Meià. Les vistes al Montsec de Rúbies són espectaculars. Al fons l'altre Montsec, el d'Ares i entre els dos l'escletxa del congost llaurat per la Noguera Pallaresa, el Pas de Terradets.  Segons el parlar del país, també es coneix com a Perauba. 

Vista de Peralba des del castell del mateix nom. 

Arribar a Peralba no té cap complicació. Podem anar-hi des de la carretera comarcal (C-13) que va de Camarasa a la Baronia de Sant Oisme (llogaret que cal visitar) o des de la carretera local  (LP-8132) que va d'Alentorn a Vilanova de Meià. En el primer cas agafarem la pista, en bon estat, que va a Figuerola de Meià. En el segon cas  la carretera que surt de Vilanova de Meià en direcció a Santa Maria de Meià, continuant per una bona pista al Coll d'Orenga i després cap a Peralba. Són pistes aptes per qualsevol vehicle. 

Com anar a Peralba. 

Peralba és un poble abandonat que es troba totalment enderrocat. Només aguanta la teulada de l'església. La resta de cases, una dotzena, estan totes en estat ruïnós, irrecuperable. Al seu terme també hi havia la caseria i antiga quadra de Montnar. Peralba es troba pel camí del Coll d'Orenga, a una altitud de 752 metres. Les cases es troben en un petit turó, en el cim del qual hi havia el castell de Peralba, del que no queda ja res. Els carrers estan envaïts per matolls, esbarzers i arbres i costen de trobar. Només la plaça de l'església manté una certa estructura de poble i ens recorda que hi havia carrers.  

El lloc de Peralba es documenta des de l'any 1040. El castell pertanyia a la família Meià, que el va infeudar a Galceran Erimany, vicari senyorial del Castell d'Àger. El 1186, Ermessenda de Cervera el va donar al Monestir de Santa Maria de Meià. L'any 1311 Dolça de Cervera el va donar al seu fill, Pere d'Ayerbe. Aquest, el 1312 va permutar els seus béns a Catalunya amb el rei  Jaume II, malgrat que el castell va continuar sota el domini del priorat. El Segle XVII el prior Roig i Jalpí documenta el castell com inhabitable, malgrat que conservava les parets. 

El 1378 Peralba comptava amb 4 focs. Posteriorment fou abandonat. No he esbrinat la causa, però els pobles del seu voltant, com Rúbies, també es van abandonar.  A poc a poc es va repoblar, amb gent, sobretot, del Solsonès. L'any 1567 tornen a constar 4 focs, que pugen a 6 l'any 1587, tot vassalls del Priorat. L'any 1640 hi havia 9 focs, 6 vassalls, la qual cosa suposava uns 40 habitants. Va arribar a tenir 60 habitants el 1900, època en qué ja no es comtabilitzaven els habitants per focs. El 1970 tenia 43 habitants. El poble es va abandonar definitivament al voltant dels anys 80. 

Peralba els anys 60. 

Bateig a Peralba, als anys 70. 

Peralba hi ha pertany a diferents municipis al llarg de la seva història. L'església, dedicada a Santa Magdalena, depenia de la de Rúbies, que formava part del Priorat de Meià des del Segle XI fins a 1842. Aquest any Peralba entra a formar part del municipi de Santa Maria de Meià. A la primera Guerra Carlina va fugir molta població d'aquesta zona, però a partir de la segona meitat del Segle XIX la població de la Conca de Meià creix molt, arribant el poble de Peralba al màxim de població l'any 1900. 

A partir d'aquesta data els homes joves comencen a emigrar, sobretot a l'Argentina, i les dones joves a Barcelona, a fer de criades. També va emigrar gent a Figuerola, que encara té descendents de Peralba. A la Guerra Civil Peralba fou bombardejada i la població es va evacuar. L'Estat Major Republicà del front del Segre estava a prop, al Monestir de Santa Maria de Meià.  Abans de la Guerra civil hi havia una escola, a la que també anaven els nens i nenes de Rúbies. Mai va tenir aigua corrent ni electricitat. 

Van fer la visita al poble la primavera del 2024. Veníem de visitar la Baronia de Sant Oïsme, un llogaret absolutament encantador. Primer van visitar el poble de Fontllonga, amb una església i un castell notables. La pista continua fins a Figuerola de Meià, amb una curiosa i ben conservada torre de la Inquisició. La pista va pujant en direcció al Coll d'Orenga, de fet, al poble el vam passar de llarg. Mitja volta i de tornada a l'entrada del poble, que té un bon lloc per aparcar a l'entrada mateixa del poble, a l'ombra de roures i alzines. 

La Baronia de Sant Oïsme. 

Església de Sant Miquel a Fontllonga. 

Runes del castell de Fontllonga. 

Arribant a Figuerola de Meià. Al fons el Montsec de Rúbies. 

Torre de la Inquisició, a Figuerola de Meià. 

Des de Figuerola de Meià continua la pista que puja al Coll d'Orenga. De pujada costa de veure el poble, ja que està cobert per la vegetació. Van passar de llarg. Es pot aparcar en un camp a l'entrada del poble. Un petit corriol porta a la plaça a on està l'església, amb algunes cases enrunades a dreta i esquerra. Endavant veiem el turó a on estava el castell, del que només podem endevinar els murs per sota del penya-segat. Suposo que els seus carreus s'utilitzarien a partir del Segle XVI per construir les cases. 

Vista des de l'Est de Peralba. Al fons el Montsec d'Ares i a la dreta el Pas de Terradets. 

Detall del turó a on estava el castell. 

L'església de Santa Magdalena i un grup de cases al vessant Sud. 

El turó sobre el qual estava el castell. A l'esquerra un mur de carreus, pot ser restes de la fortificació. 

Seguim aquest corriol fins a la plaça de Peralba. 

A la dreta del camí apareixen les primeres cases en runes. 

Sembla una era. Al fons altre casa. Al seu darrere està l'església. 

A l'esquerra del camí apareix altra casa enrunada. 

Una nova casa. Ja portem quatre. 

Un vell roser ens dona una mica d'alegria. 

Al fons el castell de Cabrera. 

Arribem de seguida a la plaça del poble, a on està l'església, dedicada a Santa Magdalena. Al voltant, la resta de cases tampoc han aguantat l'abandonament. L'església era possiblement romànica, amb reformes posteriors en la època barroca.  No tenim dates de la seva construcció, que possiblement es posterior al Segle XIV. Una de les parets està apuntalada amb maons i té una escletxa des de la qual podem accedir a les cases pel darrere seu, pujant entre runes.  

Arribant a la plaça de Peralba. 

Església de Santa Magdalena. 

Interior de l'església. El sostre aguanta bé. 

El mur Est està apuntalat per una paret incompleta de maons.  

Possiblement era la rectoria o una nau lateral. 

Potser aquí hi havia alguna figura. 

Tornem de nou a la llum de la plaça, amb el Montsec d'Ares en la llunyania. 

Des de la plaça, amb dificultat per les runes, podem seguir pels estrets carrerons del poble fins a arribar a la part més elevada, a on estava el castell. Em va semblar que hi havia més d'un carrer. El turó és un bon mirador sobre el poble i els voltants, malgrat que les alzines han crescut molt i costa trobar un bon lloc per gaudir del paisatge. Es pot observar un contrafort, que pot ser era part del castell i por ser una entrada al recinte amurallat. Del castell en sí mateix no queda res. 

Comencem a caminar pels carrers. Sembla que algú hagi tret bardisses. 

Comencem a pujar entre murs plens d'heures. 

Ja no porto la conta de les cases, possiblement al voltant d'una dotzena. 

Arribem a les cases per sota del turó. 

Vista de l'església, coberta d'heures. 

La plaça i l'església des del turó a on estava el castell. 

Mirant a l'Est el coll d'Orenga. 

El Montsec de Rúbies. 

De baixada veiem aquest contrafort, possiblement del castell. 

Pot ser per aquesta arcada s'entrava al castell. 

Ara potser és la part que mes m'agrada dels pobles abandonats: aquells detalls entre les runes, pot ser una mica macabres, però amb una certa bellesa. Les imatges transmeten desolació, caos, fins i tot una certa tristor, però sempre m'ha agradat veure aquests murs que encara resisteixen, les heures envaint les parets, les restes del que abans eren armaris a les parets o les textures del guix, moltes vegades de color blau. No calen comentaris. 

La tornada es pot fer pel mateix camí o pujant per la pista fins al Coll d'Orenga. Les vistes sobre la zona de Vilanova de Meià són magnífiques. Des de Santa Maria de Meià ja hi ha carretera asfaltada que porta a Vilanova de Meià, un poble molt bonic, lloc d'estiueig i paradís dels escaladors de roca, sobretot a la anomenada Roca dels Arcs. Els voltants són espectaculars, sobretot la carretera que puja cap a Isona i la Conca d'Isona. Ahí van algunes imatges. 

Camps de cereal en el Coll d'Orenga, als peus del Montsec de Rúbies. 

La vista a l'Est és molt agradable. A l'esquerra el Montmagastre. 

Ens sobrevola una áliga marçenca (Circaetus gallicus), en castellà águila culebrera.  

Font i zona de pícnic a Santa Maria de Meià. 

En la llunyania el Montsec de Rúbies.