miércoles, 25 de enero de 2023

Montesquieu

Montesquieu, Pallars Jussà (18 Novembre 2022)

Poble abandonat del Pallar Jussà, molt a prop d'altre pot ser més conegut, Aramunt Vell. De fet es poden visitar el mateix dia. Molt a prop, però amb un accés més complicat en cotxe està Herba-savina. No confondre amb la localitat de Montesquieu del Ripollès. La proximitat de nuclis de població grans com La Pobla de Segur i Tremp va contribuir al seu despoblament i, en altres casos, com el de Montesquieu, la inundació de les millors terres pel pantà de Sant Antoni tambè fou un factor important.  

Montesquieu des del coll d'Orcau. 

A Montesquieu s'arriba per pista amb facilitat des d'Aramunt, a prop de la Pobla de Segur. És una pista en bon estat, paral.lela al pantà i que després puja a l'ermita de Sant Serni i a Montesquieu. Es pot continuar fins al coll d'Orcau i baixar (la pista és una mica pitjor, però transitable) al poble d'Orcau, que és la ruta alternativa per pista. També es pot anar-hi en 30 minuts des d'Orcau a peu, amb unes vistes encara millors de Montesquieu. És l'itinerari més bonic i recomanable. 

Rutes principals per arribar a Montesquieu. 

Montesquieu pertany a l'antic terme d'Orcau, ara Isona i Conca Dellà, al Pallars Jussà, malgrat que geogràficament està a la Conca Deçà.  Està situat en una vall entre la Serra de Coll, la Serra de Carreu i Sant Corneli, la Costa del Llarg i el pantà de Sant Antoni. Ocupa un turó, orientat al Sud, a 718 m d'altitud. Tenia tres nuclis de població: Montesquieu, Galliners i Puig de l'Anell. La seva església, consagrada a Sant Urbà està molt deteriorada. Molt a prop, en un turonet, i en millor estat, hi ha l'ermita de Sant Serni, millor conservada. De l'església de Sant Urbà depenien tres més: Sant Vicenç de Galliners (3 cases), Sant Sebastià de Puig de l'Anell (la majoria inundades pel pantà) i Sant Miquel d'Aramunt. 

El poble de Montesquieu està documentat des del Segle XIV, però el seu poblament és anterior. Tenia un castell. El seu nom, segons Joan Coromines deriva de montem (muntanya) i d'un nom de cavaller, Esquiu, malgrat que també podria derivar d'esquiu, en al.lusio a un castell que hauria ofert molta resistència davant d'un possible assetjador. El 1359 tenia 6 focs (30 persones), el 1831 40 persones (amb Galliners i Puig de l'Anell), el 1900 85 habitants i 56 edificis i el 1960 30 persones. El 1966, ja estava despoblat. 

Faustino Calderón dedica una entrada a Montesquieu en el seu blog de pobles abandonats d'Espanya. Com sempre, us aconsello que doneu una ullada, Hi ha unes fotos antigues molt interessants. Montesquiu va arribar a tenir 30 cases i una escola amb 10 nens els anys cinquanta. Vivien del cereal, les oliveres i les vinyes, amb ramats d'ovelles i cabres. La seva Festa Major era el 25 de Maig, amb una processió a l'ermita de Sant Serni. El mossèn venia des de Suterranya i el metge quan calia des de Tremp. 

La decadència del poble va començar amb la construcció del pantà de Sant Antoni per l'empresa coneguda popularment per La Canadiense el 1916. Alguns pobles van prosperar amb bars i fondes, però Montesquieu va perdre les millors terres de regadiu. Malgrat que La Canadiense va portar la llum gratis als pobles, Montesquieu ja estava ferit mortalment i els seus habitants van emigrar a Tremp, la Pobla de Segur o Barcelona. 

Vaig sortir d'Orcau, poble notable per una famosa bodega i perquè té una part abandonada per sota amb una ermita molt maca. Ja em parlaré algún dia. Val la pena deixar el cotxe als afores d'Orcau i pujar caminant per la pista fins al coll d'Orcau, amb unes vistes magnífiques al pantà de Sant Antoni i Montesquieu. Des del coll una drecera sense pérdua baixa directament al poble, estalviant un bon tros de pista. 

Pujant al coll, el castell d'Orcau, al fons Isona, la Conca Dellà i el Port de Comiols a la dreta. 

Detall del castell d'Orcau. 

Montesquiu des del coll d'Orcau. Al costat del pantà de Sant Antoni, 
en un turonet, el llogaret abandonat de Puig de l'Anell. 

S'aprecia la bona orientació al Sud del poble. 

Com ja he comentat, el camí, malgrat que una mica dret, és molt agradable i ens proporciona unes vistes magnífiques de Montesquieu i els seus voltants. Aquesta tardor del 2022 ha sigut molt seca, però almenys al Pallars, els colors eren magnífics. Em parava a cada instant per gaudir d'una nova perspectiva del poble. El cel amenaçava pluja, com de fet va passar al cap d'una estona. Poc abans d'arribar al poble hi ha una casa. Sembla nova del tot, no una reconstrucció. Aqui van unes quantes imatges. 











Arribem, ja per la pista, a l'entrada del poble. Ens crida l'atenció un edifici al qual arribava l'electricitat, amb els aïllants encara a la paret. Està tot ple d'arbres i bardisses. És millor continuar una estona per la pista fins a trobar un corriol que porta directament a l'església, que encara aguanta dempeus. Només aquest edifici i Cal Jan Antoni, la casa més gran del poble, encara mantenen una certa estructura. La resta està tot enfonsat. Em va cridar l'atenció que hi havia eines de paleta i ciment a  Cal Jan Antoni i que semblava que s'estava reconstruint alguna cosa. 

A dalt de tot l'esglèsia de Montesquieu. Per aquesta banda no és pot transitar. 

Església de Sant Urbà, datada el 1314, romànica d'origen. 

Té un petit cementiri, que no es veu abandonat del tot. 

Detall del campanar, cobert per l'heura. 

L'interior està molt deteriorat i algú guardava materials de construcció. 

Cal Jan Antoni, la casa més gran del poble. 

Es veu que havien serrat planxes de fusta a la part baixa de la casa. 

La resta de cases tenen els sostres enfonsats. 

Fa pena pensar-hi que fa poc aquests armaris estaven plens. 

Malgrat tot, hi ha una certa bellesa en aquest carrer. 

Es pot apreciar la qualitat de les cases. Aquest arc és molt bonic. 

Al final del carrer el bosc ha envaït els carrers. 

Per vessant Oest del poble el panorama és similar. 

Val la pena continuar per la pista en direcció al pantà de Sant Antoni per visitar la propera ermita de Sant Serni. És molt bonica i està restaurada. Conserva unes pintures, malgrat que la qualitat artística no em va cridar gaire l'atenció. Segur que tenen valor històric Els paisatges dels voltants són molt agradables i és una manera més alegre d'acabar la visita. El cel amenaçaba pluja i, de fet, em vaig mullar una mica. 

Encara lluïa el sol. En uns minuts va ploure. 

Puig de l'Anell, també abandonat. La major part de les cases van ser anegades pel pantà. 

Arc de Sant Martí en direcció a La Pobla de Segur. 

Els estrats de les roques formen curioses textures. És una comarca molt interessant geològicament. 

 Ermita de Sant Serni, senzilla ermita romànica del Segle XII, possiblement. 

Al fons, cap a Tremp, ja plovia. Vaig haver de afanyar-me.  

La llum era magnífica. 

Fatxada davantera de l'ermita de Sant Serni. 

Està decorada amb unes pintures molt senzilles a l'altar. 

Per acabar unes textures de la vella porta. 









lunes, 2 de enero de 2023

La Mussara

La Mussara, Baix Camp (9 Desembre 2022)

Torno a Tarragona, un dels llocs de Catalunya amb més pobles abandonats. De fet, és un poble que ja havia visitat un parell de vegades, de manera similar a Selma, abans de la fal.lera de visitar aquests pobles. D'alguna manera és com tornar a reviure  aquestes visites anteriors. Per altra banda, és un dels despoblats més bonics i amb més història i històries, motiu pel qual val la pena dedicar-li aquesta entrada, que ja veureu que és extensa.  

La Mussara, amb una imatge feta perl meu germá Gabriel l'any 1993. 

L'any 2012 ja estava la església apuntalada i la bassa amb una tanca. 
Sembla més un parc d'una ciutat. No calia posar-la en absolut.  

Es pot arribar per 4 carreteres diferents, totes molt boniques. No sé dir quina m'agrada més. La primera és sortint de la N-420, agafant la C-242 per les Borges del Camp i Alforja fins al Coll d'Alforja, a on girem a la dreta per la  TV-7012 i després la TV-7092 en direcció a Mont-Ral i Prades. Passem pel campament militar abandonat de Los Castillejos i agafem la T-704 en direcció Mont-Ral. De seguida trobem un trencall a la dreta a La Mussara. La segona és agafar la mateixa T-704 a Vilaplana, que puja directament a la Mussara. La tercera optar per la TV-7041 a Alcover, per després tomar la TV-7045 a Mont-Ral fins a La Mussara. L'última seria seguir la TV-7046 que passa per l'Albiol per més tard  agafar la T-704 que puja des de Vilaplana. Pot ser el mes fàcil és utilitzar Google Maps i no aquests batibull de sigles de carreteres.

Com arribar a La Mussara. 

La Mussara pertany al municipi de Vilaplana, situat uns 600 m per sota. Està a dalt de la cinglera de les Airasses, a  uns 1000 m d'altitud, aproximadament, amb unes vistes fantàstiques sobre la Plana de Tarragona.  Tenim coneixement del poble des de 1173, sembla que el topònim és d'origen àrab i depenia del valí de Siurana. En àrab musâra vol dir lloc per passejar.   A prop hi ha les restes d'un enclavament de l'Edat del Bronze. La seva església està documentada des de 1194, en una butlla de Celestí III. El 1533 la seva parròquia va passar a dependre de Vilaplana. Formava  part del comtat de Prades des de 1324.   

Els seus habitants es coneixien com a granotes, ja que quan plovia s'omplia la bassa que servia d'abeurador pel bestiar, sortint aquests batracis. Un altre expressió era baixar de la Mussara, que era l'equivalent a estar en la figuera, és a dir, ignorar el que tothom sabia. I encara hi ha altra dita en referència a la boira que deia: 

Mare, si marit em dau

No me l'ha dau de La Mussara

Que la boira sempre hi jau

I la terra no m'agrada

Tot això ens dóna idea de com es vivia en aquest lloc, fred, pobre, ple de boires i amb poca aigua, sense d'altres serveis, que estaven a Vilaplana, molt per sota de La Mussara. Tanmateix, hi ha una certa auréola fantasmagòrica, ja que es diu que la gent desapareix. Segurament la boira té molt a veure amb aquestes històries. També es parla d'una porta a altre dimensió, rituals satànics... Si voleu més informació mireu aquest enllaç. 

El poble tenia 8 cases al voltant de l'església i 7 més als Cinglallons, amb vista a la plana, totes en runes. Tenia molts masos i masies als voltants, destacant el Mas del Mestret, el Mas de l'Abelló, el Mas del Pou de Gel i el Mas del Peiró, a on s'ha trobat ceràmica neolítica. L'any 1961 va passar a dependre administrativament de Vilaplana, de la que ja depenia eclesiásticament.  D'altres autors parlen d'una vintena de cases en el nucli del poble. La màxima població fou al Segle XIX, amb fluctuacions a causa de les Guerres Carlines. De fet, el guerriller Crecós sembla que està enterrat a la Mussara. El nombre màxim d'habitants fou de 313 habitants el 1860. El 1900 tenia 291 habitants, 169 el 1920, 94 el 1940 i 12 el 1960. Pocs anys després es va abandonar completament.  

Tenia un refugi de muntanya (Xalet de les Airasses) del Centre Excursionista de Catalunya al cingle de les Airasses, ara en runes, construït l'any 1926.  Hi ha un nou refugi poc abans d'arribar al poble, fet l'any 1989,  amb una esplanada per aparcar-hi. Al cingle de les Airasses una placa en un monòlit ens recorda la figura d'en Josep Iglèsies, que tant estimava aquests petits pobles tarragonins.  

Inauguració del Xalet de les Airasses. 

Estat actual del xalet. Les parets encara aguanten. 

Fotografia feta des de la cinglera. Estava en un lloc magnífic. 

Per la finestra es veia l'església de Sant Salvador. 

Monòlit dedicat a Josep Iglésies, gran excursionista 
i escriptor d'una sensibilitat poc habitual. 

Com sempre, val la pena consultar l'entrada dedicada a La Mussara del blog de Faustino Calderón. Faré un petit resum. Ens explica que vivien del blat i la civada. Tenien ramats d'ovelles i un o dos porcs per cada casa.  Caçaven conills i perdius. També feien carbó vegetal. L'electricitat va arribar el 1919. Tenien poca aigua i lluny del poble, a 20 minuts. La resta dels queviures els compraven a Vilaplana, una bona baixada de més de 600 m de desnivell. Tenia dos tavernes: Cal Cassoles i Cal l'Estudiant. 

Va tenir mossén i escola i el metge pujava des d'Alforja o Vilaplana. La Festa Major era el 6 d'Agost per Sant Salvador però després es va canviar  a Sant Isidre el 15 de Maig, perquè a l'agost hi havia molta feina al camp. Es plantava un pi a la plaça el 15 de Maig, tradició també d'altres municipis com Centelles. El despoblament progressiu es va deure a la manca d'aigua, la pobresa de la terra i, segons Josep Iglésies, a la duresa i solitud del lloc, poc amable amb les seves paraules. La majoria va emigrar a Vilaplana i Reus i al voltant del 1960 van sortir els del Mas de l'Abelló, l'ultims en viure al poble. 

Començarem amb algunes imatges antigues, de principis de Segle XX, que he recuperat per internet. Ens mostren un poble viu, al voltant de la bassa origen de l'apelatiu de granotes dels seus habitants, malgrat la duresa de les seves condicions de vida. El carrer Major tenia una filera de pollancres i les cases s'alineaven a continuació de l'església, amb la rectoria i la Casa de la Vila al seu costat. L'última imatge sembla una mena de processió, amb el mossén al capdavant. 








Començarem la visita a La Mussara amb una descripció del lloc. Ja he comentat que està en un pla a dalt del cingle de les Airasses, que baixa suau fins a una petita depressió a on hi ha una bassa. Al voltant hi ha camps i boscos d'alzines i pins, entre la cinglera que cau a la plana del Camp de Tarragona y el cim de la Mussara, una mica més al Nord. El relleu és més suau cap a Mont-Ral i Prades. Abans estava més cultivat amb cereals, però ara hi ha extenses pinedes. Val la pena pujar al Xalet de les Airasses i contemplar les vistes. 

Des de dalt del poble es veu la bassa i al fons la cinglera, amb el barri 
dels Cinglallons a l'esquerra i el xalet de les Airasses al mig. 

La bassa i el nucli de La Mussara. Al fons els cims de La Mussara (1056 m). 

Imatge de Gabriel Baena de l'any 2017. Hi havia uns bancs fets amb fustes i carreus de les cases. 

En direcció Est, en primer terme, una casa del barri dels Cinglallons, coberta 
per l'heura. Al fons els repetidors i el relleu més suau que porta cap a Mont-Ral. 

Detall de dues de les cingleres. En Josep Iglésies descriu tres cingles: el roig, el blanc i el groguenc. 

Si mirem a l'Oest al fons el Puig de Gallicant (1009 m), que té un altre poble abandonat
amb el mateix nom als seus peus i la muntanya santa de Tarragona, el Montsant (1163 m). 

En direcció Sud-Oest les muntanyes de Tivissa i Vandellòs i al fons el Mont Caro. 

Vilaplana als peus de La Mussara. Baixar i pujar més de 600 m havia de ser molt dur. 

L'església de Sant Salvador era en origen romànica i després gòtica,  malgrat que ja no queda quasi res. El campanar octogonal és de 1859. Tenia una imatge del segle XIV de la Verge del Patrocini que es conserva a Reus. El sostre està enfonsat i s'ha apuntalat el campanar i les parets amb bigues de ferro perquè no s'esfonsin. El campanar té una petita inclinació a la part superior, com una mena de Torre de Pisa tarragonina. Hi ha un petit cementiri al seu costat i tenia una rectoria o abadia al seu costat, que es va utilitzar com a escola. 

Vista de l'església baixant del Xalet de les Airasses. 

Està apuntalada i no és pot entrar per la perillositat del lloc. 

Interior de l'església quan es podia entrar-hi. Foto cortesia de Gabriel Baena, any 2017. 

Quin lloc tan bonic per l'últim repòs. 

La part més elevada del campanar s'inclina una mica cap a l'esquerra.

Foto del campanar el 2012. 

Visió artística del campanar, reflectit en un bassal. 

Continuem la visita al poble pel vessant que dóna al Nord de l'església. Està netejat, malgrat que l'heura és incontenible. Val la pena després resseguir la filera de cases que hi ha al costat de la bassa. Tenen una posta que indica en nom de cada casa. Totes estan en la runa més absoluta: les teulades enfonsades i  quatre parets i només la posta ajuda a identificar-les, amb dificultat: Ca l'Estevenet, Cal Pere Rafael, Cal Febrorenc, Cal Sendret, Ca l'Agustí, Cal Gendret, la Casa de la Vila, la Rectoria... Res a veure amb les antigues imatges que he posat abans. Un lloc totalment irrecuperable, per desgràcia. 

Església de Sant Salvador, amb el cementiri en primer terme. 

Pel darrere de les cases la sensació de ruïna és encara més gran. 

Cal Corraló, que no donava al carrer principal. 

Sobre Cal Corraló sobresurt el campanar. 

Només en queden les parets i, miraculosament, alguna biga. 

La bassa, aquest any seca, amb les cases derruïdes a continuació de l'església. 

Es veu que quasi tota l'estructura està apuntalada. 

Les sempre fotogèniques espadanyes.

La resta d'imatges d'aquesta part del poble són runes, bardisses i heures. Poc queda d'aquella renglera de cases, pulcrament alineades, netes, amb església, rectoria i Casa de la Vila. Aquesta filera de cases em va recordar una mica a Gallicant, poble del qual Josep Iglésies deia que era un estol de set tórtores blanques, en aquest cas sense església, rectoria ni ajuntament. 










Després de visitar la part principal del poble, val la pena apropar-se a l'altre nucli, anomenat els Cinglallons, nom molt adient, ja que està a dalt de les cingles, just per sota del cingle de les Airasses. Les vistes a la Plana de Tarragona haurien de ser molt boniques pels seus habitants. Tanmateix, tenia fins i tot una de les dues tavernes, Ca l'Estudiant. 

Cal Po, a l'entrada del barri dels Cinglallons. 

Ca L'Estudiant, seu d'una de les dues tavernes del poble. 

Costa pensar que aquí hi havia un lloc per prendre un got de vi després de la dura feina del camp. 

A on abans hi havia companyia, rialles i converses només queden parets amb heures. 

Vista de Ca l'Estudiant des de la cinglera de les Airasses. 

S'arriba a una petita placeta amb Can Cassoles a l'esquerra i Ca la Tiana a la dreta. 

Els murs de Ca la Tiana encara aguanten. 

Les seves teulades no. Es el primer que cau quasi sempre. Quan l'aigua
ja no és continguda per les teules, s'infiltra com un tumor i fa caure les parets. 

Tenia una vista magnífica. El sol sortia al fons, espavilant els seus habitants. 

Així es veu des de dalt de la cinglera. 

Enfront està Can Cassoles, també una casa bastant gran. 

Aquestes bigues resisteixen i no volen caure. 
Possiblement. la propera visita estaran a terra. 

És una herba perseverant, que s'infiltra per tots els racons. 

Malgrat tot, he de reconèixer que és molt fotogènica. 

Ja he comentat que el nombre de cases de La Mussara és difícil de precisar. Madoz l'any 1845 parla de 40, amb les masies i masos al voltant.  De fet, tornant al pàrquing, es veuen les runes d'algunes d'elles. D'altres estaven disseminades pels camps que portaven a Prades i a Mont-Ral. Les més conegudes eren el Mas d'en Grau i en Mas d'en Abelló. 

Els pins i bardisses han envaït les feixes a on abans hi havia cases. 

Com aquesta, anomenada Ca la Tiana. 

D'altres no sé si eren cases o corrals. 


Josep Iglésies i Fort
Reus 1902, Barcelona 1986

Abans d'acabar aquesta entrada del blog, voldria recordar la figura d'en Josep Iglésies, geògraf i gran coneixedor i amant de les muntanyes tarragonines. Te diverses guies, malauradament exhaurides, d'aquestes muntanyes i un llibre que és més poesia que una guia, dedicat al que ell anomenava "Les Ciutats del Món", metàfora dels petits pobles i llogarets de la seva terra que tant estimava. Té una placa a la cinglera de les Airasses. Acabaré aquest petit record d'aquest home bo, savi, excursionista i escriptor, com deia Josep M. Sala i Albareda (ja en parlaré alguna vegada d'ell) amb un resum de la seva descripció de La Mussara. Segur que els seus hereus em perdonaran l'atreviment, com ja he fet d'altres vegades. 

Josep Iglésies i Fort

Monòlit dedicat a Josep Iglésies, reusenc il.lustre. 

 
"Sobrepujant els tres grans cingles -el roig, el blanc, el groguenc- amb què la serra es redreça damunt el Camp de Tarragona, hi ha el morrot de les Airasses. Com una sentinella que va a muntar la guàrdia al cim,  el llogaret de La Mussara s'hi enfila i es detura al llom... Les cases són a un tres escàs de pedra, les unes de les altres: la majoria esbatanen les conques cegues de les portes i finestres. Moltes de teulades són esventrades, els cairats pengen negres i consumits d'un cap, i les intimitats de la llar són al descobert..."     

Les Ciutats del Món


Bonus

Una de les meves aficions és la natura i la seva fotografia. En especial dels ocells, degut al meu fill, Oriol. Amb aquest nom no és d'estranyar.  Com que és difícil que faci una entrada específica, em permeto posar-hi unes imatges a La Mussara de l'any 2012, d'un curiós ocell, anomenat trencapinyes (Loxia curvirostra). En castellà el nom és també molt expressiu: piquituerto. El seu aliment són els pinyons i per això té el bec així, per obrir les pinyes. Hi voltaven a la bassa de la Mussara per beure aigua, malgrat que ja veureu que estava mig glaçada. Es tracta d'un mascle i en les dues últimes fotos sembla caminar sobre el gel.