Els Cogullons

Els Cogullons, Conca de Barberà (1 Abril 2026)

Els Cogullons és un despoblat que pertany al municipi de Montblanc, malgrat que abans pertanyia a Rojals, al bell mig de les Muntanyes de Prades. L'havia visitat fa uns anys, però amb una boira tan espessa que he postergat aquesta entrada fins poguer fer una nova visita. Val la pena. El lloc és d'una bellesa senzilla, sense grans muntanyes ni paisatges infinits. Tot està al seu lloc i cap element desentona. És una de les Ciutats del Món, metàfora que Josep Iglésies va utilitzar per parlar dels humils llogarrets de la seva terra tarragonina. 

Els Cogullons, a dalt d'un turó. Abans hi havia una torre de guaita sarraïna. 

No hi ha carretera per arribar a Els Cogullons, malgrat que es pot arribar per pista amb dificultats. Val la pena fer una petita excursió des de les afores de Rojals i fer una ruta circular, aprofitant per pujar a les proximes Mola dels Quatre Termes i Mola de l'Estat, tornant per pistes fins aRojals. Per arribar a Rojals heu d'agafar la TV-7042 que surt des de Montblanc, ciutat amurallada que es visita imprescindible si visitem la Conca de Barberà 

Com arribar a Els Cogullons. Arribem en cotxe fins a Rojals. 

Els Cogullons està a 1042 metres d'altitud. Va ser el veïnat habitat més alt de la província de Tarragona. El 1860 tenia 7 cases habitades permanentment i una ocasionalment. En 1887 tenia 26 habitants i en 1930 15 habitants en quatre cases habitades permanentment. En 1940 tenia 17 habitants i 11 més en les masies del voltant, com el Mas Xufleu i el Mas de Mateu. Les famílies es deien Cal l'Hereu Serra, Cal Cantó, Cal Janilló o Cal Paulet, Cal Rebentat o Cal Pau Serra, Cal Gat dels Cogullons i Ca Lo Claro. L'any 1940 va passar de Rojals a Montblanc. L'any 1955 constaven dues cases habitades, que es van abandonar en pocs anys. 

La causa del despoblament fou l'elevada altitud, la manca de comunicacions i serveis, i d'altres factors previs com la fil.loxera i la Guerra Civil. No coneixem bé des de quan vivia gent a Els Cogullons, però queden restes d'una torre d'origen àrab, que possiblement depenia del Castell de Siurana. Els camps del voltant estan abandonats i el bosc ha guanyat terreny inexorablement. Malgrat tot, hi ha un edifici recuperat que pertany al Centre Excursionista de Montblanc i que és un refugi de muntanya, tancat, inaugurat l'any 1982. Comencem amb algunes imatges del camí GR-171 que va de Rojals a Els Cogullons. 

Des de les afores de Rojals al fons, en un turó, Els Cogullons. 

El camí baixa fins a una bauma, l'Abric de la Baridana. 

Té unes pintures rupestres d'art llevantí, molt desdibuixades. 

Continuem baixant fins al Barranc de Pirro. 

Pugem fins a la Font del Grèvol. Hi ha una bassa de bombers. 

Bancals abandonats, testimoni d'antics conreus. 

Hi ha una bassa netíssima. Segur que molts animals venen a beure. 

Venim d'allà, del Tossal dels Gadellets (995 m). Al darrere està Rojals. 

De seguida veiem Els Cogullons, amb el refugi a dalt de tot. 

Arribem a un collet i veiem el turó a on està Els Cogullons, amb unes vistes magnífiques de les Muntanyes de Prades. No costa gaire imaginar els hiverns, freds, ventosos. Per això, totes les cases estan orientades al Sud. Pugem per un petit corriol entre bardisses fins a dalt del turó per gaudir de les vistes. És un lloc molt bonic, solitari, apartat de les rutes de senderisme habituals i quasi segur que no ens trobarem amb gaire gent. No és res estrany que fos un dels llocs predilectes de Josep Iglésies. 

Refugi de Els Cogullons, del Centre Excursionista de Montblanc. 

Restes de les cases de Els Cogullons.  

Una cantonada sorgeix de les bardisses. 

Una casa encara conserva restes de la teulada. La majoria són només murs caiguts. 

El refugi està ben tapiat, per evitar vandalismes. 

Panoràmica en direcció Est des del refugi. 

Cap al Nord veiem una gran bauma. 

Les cases estaven ben orientades al Sud. Al fons La Mussara. 

Restes dels murs. A la dreta la Serra del Bosc de Poblet. 

L'heura cobreix quasi tots els murs d'altra casa. Al fons una construcció més moderna. 

Abandonem el refugi i baixem al Colletó d'en Serra. 

Deixem Els Cogullons, un poble sense església ni cementiri, cosa poc habitual. No tenia ni una petita ermita. Suposo que els diumenges anirien a Rojals, el poble més proper. M'ha sorprès la poca informació del poble. No he trobat fotos antigues ni des de quan està habitat. Val la pena apropar-se a la Mola de l'Estat i la Mola dels Quatre Termes pel PCR 20.2, per camí i després pista forestal. Ja veureu que hi ha coses interessants pel camí. 

Colletó d'en Serra.  Recte s'en puja a la carena de la Serra del Bosc de Poblet. 

A l'esquerra es baixa la Mas de Mateu pel PCR 20.2, que seguirem. 

Bauma gran, suposo que refugi de persones i bestiar. 

Runes del Mas de Xuflet, que pertanyia a Els Cogullons. 

Remuntem cap a la carena per una pista desdibuixada. 

Mola de l'Estat (1135 m). Al mig la vall del riu Brugent, amb el 

Mas d'en Toni a sota. A la dreta el poble de Capafonts.

Si mirem al Sud-est la Mola de la Roquerola i a la dreta Farena. 

Cingles multicolors cap a l'Oest. 

Collet de la Cova Fumada i darrere el Barranc de Castellfollit, que porta a Poblet. 

Tornem, ja per pista, passant per la Mola dels Quatre Termes.

Caminant per la pista que baixa suaument fins a Rojals pel Coll de la Mola i els Plans de Rojals. 

Rojals, una de les Ciutats del Món de Josep Iglésies. 

No ens podem acomiadar de Els Cogullons sense les poètiques descripcions de Josep Iglésies. Al seu llibre Les Ciutats del Món, metàfora dels petits pobles de Tarragona que tant estimava, ens descriu un poble que ja no existeix. Us deixo alguns paràgrafs, que més que una descripció del lloc són una poesia sense mètrica: 

"Els Cogullons ens semblen un faune vell, rugós, escardalenc i barjaula, que serva l'encant de viure al cim de la serra, entre ramats i salvatgines. L'oratge suau de bonança o el violent de la tempesta es complauen en allisar-li la cendrosa crinera. Trapella, tot fent l'ullet a les nuditats de les Fontanilles, s'ha plantat, cama ací, cama allà, al bell mig de dues valls adolescents, descompartint-les, igual que una clenxa de donzella"

Josep Iglésies, Les ciutats del Món. Barcelona, 1948. 

Rocabertí de Sant Salvador

Rocabertí de Sant Salvador, Urgell (28 Desembre 2025)

Continuem amb les sorpreses de La Segarra i l'Urgell. Pensàvem que no quedaven pobles abandonats per visitar i rebuscant trobem aquest petit poble que pertany a Agramunt, a dalt d'un turó, amb església i cementiri, cosa que, malgrat la petita mida del poble, li dona una certa categoria. El dia era trist, ennuvolat, amenaçant pluja, que finalment no va caure.

Vista aéria de Rocabertí de Sant Salvador.  

Arribar a Rocabertí de Sant Salvador no té dificultats, per una pista de terra de 5 km en bon estat que surt d'Agramunt mateix en direcció nord. La pista passa entre cultius de cereal i algun bosquet d'alzines de petita mida. De seguida veiem Rocabertí a dalt  d'un turó. Es pot aparcar entre el nucli del poble i l'església i el cementiri. Es pot tornar direcció Oest per una pista que porta a La Donzell per visitar els voltants del poble. 

Com arribar a Rocabertí de Sant Salvador. 

Rocabertí de Sant Salvador està a dalt d'un turó a una altitud de 443 m. Té unes 7 cases entre el nucli i els voltants, un parell d'elles en bon estat. Sembla que viu algú a Cal Planoi, malgrat que no hi ha cap persona censada. Al poble hi arriba aigua i llum. El nucli habitat més proper es La Donzell, a menys de 2 km. De fet, Rocabertí va pertànyer a La Donzell i la seva baronia des del 1857 fins al 1970. Abans era un municipi independent. No he trobat informació des de quan existeix com a poble. 

El nucli del poble té 5 ó 6 cases, apinyades. Les més importants són Cal Bepo (en bon estat), Cal Piulats i Cal Amigó, la més antiga, documentada des del Segle XVIII. Hi ha una masia a prop, Cal Planoi, habitada fins a l'any 1981. A mitjans del Segle XIX tenia 46 habitants. La seva església pertany a la parròquia d'Oliola i està dedicada a Sant Salvador.  És d'estil romànic i datada els segles XVI-XVII. És de planta rectangular, té un absis semicircular i campanar d'espadanya, amb un cementiri al seu costat. El seu estat de conservació és precari. Té al seu voltant dos coberts en runes que semblaven magatzems pel bestiar o per la palla.   

Apareix a l'indispensable Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz de 1849. Es descriu com un poble "de posición alegre por descubirse muchos pueblos, con clima sano y bien ventilado". La base de la seva economia era "trigo, centeno, cebada, aceite y vino, con cria de ganado lanar y caza de perdices". Aquest Pascual Madoz es mereix un monument, o almenys un carrer, perquè va fer una feina extraordinària. 

Com ja he comentat, una bona pista de terra ens porta des d'Agramunt fins a Rocabertí, entre camps de cereal i alguns bosquets d'alzines, molt esquifides. La pista puja progressivament fins que veiem Rocabertí i l'església de Sant Salvador en dos turons bessons. La pista arriba al collet entre els dos turons, a on està la plaça de Rocabertí i l'únic carrer, sense sortida, del poble. Hi ha un edifici modern, que sembla que tingui les instal.lacions elèctriques i diversos coberts moderns d'ús agrícola. 

La pista puja entre camps de cereals i bosquets d'alzines. 

Sembla un abeurador per perdius i guatlles. 

Al final dels murs que ens recorden a La Segarra veiem Rocabertí de Sant Salvador. 

D'esquerra a dreta un cobert, el nucli del poble, l'església de Sant Salvador i Cal Planoi. 

Hi ha una petita bassa a l'entrada del poble. 

Vista al Sud. En primer terme, el camí a La Donzell i Cal Planoi. 

Vista al Nord. Al fons, el Montsec. La pista també porta a La Donzell. 

Comencem a veure el poble per l'església de Sant Salvador. Està envoltada per dos antics coberts de pedra, amb els sostres caiguts. Té un petit cementiri, tancat i ben conservat, amb les tombes dels antics veins de Rocabertí. La nau té algunes esquerdes i si no es fa alguna cosa, no durarà gaire. L'arc de l'entrada és molt bonic, malgrat que no es pot accedir, ja que la tanca del cementiri ho impedeix. Aquí van les imatges. 

Vista del cementiri i l'església, amb una tanca perimetral. 

Absis semicircular posterior. 

L'església està sòlidament assentada en la roca. 

Entre els barrots de l'entrada veiem alguna tomba i la plaça de Rocabertí. 

Detall de l'entrada i el campanar. 

Un dels coberts en runes. 

Sembla que l'era estava aquí. 

L'altre cobert està en pitjor estat. 

Baixem en direcció a la plaça de Rocabertí i l'únic carrer del poble, que acaba en un mur i obliga a recular per visitar el vessant Oest del poble.  Fa pinta també d'estar damunt d'un roc, per l'estructura esglaonada de les cases. De fet, pel vessant Nord ho sembla, com veurem en una estona. Potser d'aquí deriva el nom de Rocabertí. 

Vista de l'església i el cementiri. 

Plaça i carrer de Rocabertí. 

Cal Bepo, la casa més ben conservada. 

Restes d'un passat agrícola. 

Porta de Cal Amigó. 

L'únic carrer de Rocabertí. 

Per visitar la part Oest de Rocabertí hem de donar la volta pel Sud, agafant el camí de La Donzell. Hi ha un cobert, tancat, i només podem veure el poble des de a fora. Les vistes en direcció Nord són magnífiques, malgrat el dia gris que ens acompanya. 

Pista que porta a La Donzell. 

Vista de Cal Planoi, amb fum a la xemeneia. 

Vista de Rocabertí des de l'Oest. 

És potser la vista més bonica del poble. 

La tornada la fem per una pista en direcció Nord i, de seguida Oest, que porta també fins a La Donzell. Val la pena per veure un antic forn i les restes d'un gran tancat amb una edificació i unes arcades magnífiques.  

Hi ha una cabana de pedra seca i l'antic forn. 

Rocabertí des de la cabana. 

El sostre s'aguantava pedra sobre pedra, sense ciment ni cal. 

Ens acomiadem de Rocabertí de Sant Salvador. 

Vista de les cases, amuntegades. 

Tancat pel bestiar als afores, amb una edificació annexa. 

La Donzell al fons. 

Detall del tancat. 

Té unes arcades magnífiques, amb una part que estava coberta. 

Tenia uns bons murs, amb el poble al fons, 

Detall de l'edifici, en una cantonada del cercat. 

Vista posterior. Per la porta es llançava la palla.