Molinàs

Molinàs, Alt Empordà (6 Maig 2023)

Pràcticament és l'únic poble abandonat de Girona. Lleida i Tarragona en tenen molts, Barcelona alguns, però de Girona només conec Molinàs, malgrat que hi ha alguns llogarets abandonats molt interessants. No és estrany que estigui en una zona de l'Alt Empordà especialment poc poblada com són Les Alberes, que va patir molt amb la plaga de la fil.loxera. Malgrat tot, s'està recuperant el cultiu tradicional de la vinya, amb magnifics vins i fins i tot el poble de Molinàs s'ha recuperat una mica. 

Vista de Molinàs des de la pista que puja al castell. Al fons la Serra de La Balmeta.  

Arribar a Molinàs és relativament fàcil, malgrat que la pista aconsella que el nostre vehicle sigui una mica alt. Hem d'agafar l'N-260 en direcció a Portbou. Des de Colera, a la mateixa entrada del poble, surt una pista forestal que segueix el fons de la vall del riu de Molinàs i que ens porta, entre oliveres i vinyes recuperades fins al poble, a on hi ha un pàrquing. La pista continua fins al castell de Molinàs. La zona és un Espai Natural Protegit, de gran interès per la flora i fauna. 

Com arribar a Molinàs. 

Molinàs es troba al peu de Les Alberes a poc més de 100 m d'alçada i molt a prop del mar Mediterrani. A diferència de la majoria de pobles abandonats, no és un poble antic, ja que data del 1773. Pertany a Colera, que està a uns 4 Km i no té ni església ni cementiri. Està situat sobre la confluència de dues rieres, la de Sant Miquel i la de la Coma de l'Infern,  en un vessant ben assolellat. 

El poble es va abandonar a la segona meitat del Segle XX, l'any 1970. Va arribar a tenir uns cent habitants, malgrat que aquesta població era ficticia, ja que era gent que fugia del bombardeig del pont del tren a Portbou a la Guerra Civil. El 1945 tenia 23 habitants en 6 cases. Les causes primcipals de la seva despoblació foren la fil.loxera i que hi havia molts Guàrdies Civils pel control de la frontera, pel fet que moltes joves del poble es van casar amb alguns guàrdies i van marxar quan ja no hi havia tants controls fronterers. 

Malgrat tot, els seus habitants van cuidar moltes de les 13 cases del poble i en el moment actual s'han recuperat almenys dues totalment, malgrat que ningú hi viu de manera permanent. Molinàs tenia també masies i masos al seu voltant. Hi ha una societat, anomenada Olea de Molinàs que tracta de fer una ecoaldea. Us deixo un video que explica la història del poble i el procés de recuperació de Molinàs. 

Com sempre, us aconsello una visita al blog de Faustino Calderón. Ens explica que vivien de la vinya i les oliveres. Tenien ramats de cabres, ovelles i vaques. També produïen mel. No va tenir escola de manera permanent. L'any 1920 uns aiguats van matar a una nena i van produÏr grans destrosses i l'any 1956 una gebrada va matar moltes oliveres. Mai va tenir aigua corrent ni electricitat. Fins i tot un americà, Stuart Wilson, amic de Carmen Amaya, va comprar una casa. 

Agafem la pista i ja es veuen finques amb vinyes i oliveres recuperades. La riera baixa seca, ja que portem molts mesos de sequera, però ja es veu que abans portava aigua. Poc abans d'arribar al poble veiem una gran masia, el Mas del Moliner, quasi totalment restaurada. Val la pena pujar una mica per la pista que porta al castell de Molinàs, per tenir una visió global del poble. 

Mas del Moliner, en procés de reconstrucció. 

Des de la pista que puja al castell, el Mas del Moliner i altre casa, sense sostre. 

D'esquerra a dreta una casa que no he pogut identificar, 

Can Sala, Can Sunyer (enrunada), Can Buixeda i Can Padrosa

Detall de Can Buixeda. 

Abans de visitar el poble vaig en direcció al Mas Faixò per una pista que baixa al riu, per tenir altra perspectiva del poble. Alguns tolls encara tenen una mica d'aigua en aquesta primavera tan seca, en la que portem quasi un any sense pluges. Malgrat tot, la vegetació mediterrània, incloses les figueres de moro, encara aguanten. 

Vista del poble des del pàrquing. 

Les vaques aprofiten la poca vegetació al voltant del riu. 

Mas Faixò, també anomenat Mas Calsina. 

Vista de Molinàs tornant per la pista. 

 A sota d'un roc hi havia una curiosa ofrena religiosa. 

Arribant a les primeres cases del poble. 

Sempre m'han agradat els colors dels liquens. 

En poble en si mateix es visita de seguida. De fet, en realitat només hi ha dos carrers: el carrer de Dalt o Democràcia i el carrer de Baix o d'Aroles, retolats amb unes boniques plaques de ceràmica.  Ja he comentat que dues cases estan reconstruïdes, i un parell més están tapiades i semblen ben conservades. Uns cartells avisen a possibles espoliadors que dintre no hi ha res antic o de valor. 

Vista posterior de Can Sala. 

Falgueres i liquens a les parets de Can Sala. 

Aquesta casa sembla ben restaurada, No l'he pogut identificar. 

Can Sala, a l'inici del carrer de Dalt. 

Es veu que s'ha tret les bardisses del carrer. 

Runes de Can Sunyer, que donava als dos carrers. 

Can Sala té les portes ben protegides amb planxes de ferro, que no desentonen. 

Res a dir. Esperem que això pugui evitar espolis. 

Can Pedrosa, molt ben restaurada. 

Vista del carrer de Dalt o Democràcia des de la part baixa. 

Can Buixeda, ben tapiada i protegida. 

Vista de Can Buixeda. En primer terme sembla que hi ha un dipòsit per l'aigua. 

Runes d'altre de les cases de Molinàs. 

Carrer de Baix o d'Aroles, amb Can Boixeda i Can Sunyer. 

Runes de Can Sunyer per l'altra banda. 

Un excursionista tornava a Colera per la pista, passant per Can Sunyer. 

Tornem pel mateix camí fins Colera. Parem un moment al Mas del Moliner i veiem que la seva reconstrucció està molt avançada. No sé si per ús particular o per allotjament rural. Seria interessant i no gaire car portar aigua i llum. Acabem la jornada menjant a Colera una estupenda paella, per cert, envoltats de francesos, que travessen la frontera pels millors preus del vessant del nostre país. 

Pel darrere aquest antic molí ja està quasi acabat de recuperar. 

Una altra casa amb la teulada caiguda. 

Detall a Colera, bonica i tranquil.la localitat. 

Bonus: Despoblat de Santa Creu de Rodes

Val la pena arrodonir el dia visitant un altre poble abandonat, malgrat que no farem una entrada al blog, ja que fou abandonat a l'època medieval, al Segle XV. Es tracta del despoblat de Santa Creu de Rodes, que es va construir al voltant de l'església de Santa Creu de Rodes al Segle XII.  És molt notable per la seva església preromànica, ara convertida en l'ermita de Santa Helena de Rodes, del Segle X. No conèixo cap església més antiga a Catalunya. De fet, sembla contemporània del romànic asturià, el més antic de la  península. Caminant 5 minuts tenim una vista impressionant del Monestir de Sant Pere Rodes, el més antic de Catalunya. De fet, el despoblat depenia de Sant Pere de Rodes i estava emmurallat, amb dues portes que encara es conserven i que veureu a les imatges. 

Conill

Conill, Urgell (19 març 2023)

Es tracta d'un despoblat molt a prop de Tàrrega, situat a dalt d'un turonet, entre camps de secà. Per molt poc arriba a la categoria de poble abandonat, però malgrat tenir poques cases, tenia església, cementiri i masies als voltants. Val la pena fer una visita a la primavera o la tardor, ja que a l'estiu la calor és tòrrida i a l'hivern els marrons i ocres del camp quasi farien el poble indistingible, perquè té aquest color que el mimetitza al seu entorn. 

Conill, vorejat de camps de cereals i ametllers, ara en flor. 

Arribar a Conill és molt fàcil, ja que està molt a prop de Tàrrega. Només hem d'agafar l'autovia A2 i deixar-la abans d'arribar a Tàrrega. Es pot accedir per una pista en bon estat des de La Figuerosa, si agafem la L310 o des de Claravalls si hem agafat la C14. De fet, nosaltres vam anar-hi des de La Figuerosa, passant pels Plans de Conill i van tornar per Claravalls. 

Com arribar a Conill.

Conill es troba a 375 m, a l'altiplá de Sió, a cavall entre La Segarra i l'Urgell. Ara pertany  al municipi de Tàrrega.  Possiblement ja existia al Segle XII. Té un total de cinc cases, dues en un estat acceptable, la resta en runes: Cal Pou, Cal Palou, Cal Cinca, Cal Vilafranca i Cal Frare. Són cases de grans dimensions al voltant d'una plaça i denoten una certa riquesa. En algun moment hi havia electricitat. A prop hi havia pous i al costal del poble hi ha una bassa. 

El més notori és la seva església, dedicada a la Mare de Déu del Roser. Originalment, data del Segle XII, però l'actual es va reformar el Segle XVII-XVIII. Per això l'estil de l'interior és barroc, malgrat que ara està molt deteriorada. Estava decorada amb pintures, i tenia una capella lateral (1787). Pertanyia a la canònica de Solsona. No està restaurada i el seu interior és lamentable.  Fou  destrossada a la Guerra Civil. Tenia un cementiri amb 4 panteons, cosa que dóna idea de la riquesa de les cases del poble.  Només resta una tomba. També tenia una notòria Creu de Terme, que es va vandalitzar. El que queda està a Tàrrega. 

Era un poble agrícola i ramader, com ho demostren diversos corrals al mateix poble i al voltant del municipi. Es va abandonar l'any 1980 i sembla que la causa fou la manca de creixement i desenvolupament del seu nucli, per manca d'espai, ja que les cinc famílies propietàries van fer un acord per no construir més vivendes. Un motiu ben curiós. S'han dut a terme diversos projectes per recuperar-lo, sense èxit. Primer fer un centre per toxicòmans, després per fer turisme rural, en forma de Centre d'Interpretació dels Secans i Centre d'Arts Plàstiques després de ser comprat pel propietari de Fonoll, poble nudista recuperat. 

Us deixo uns enllaços molts interessants sobre la història de Conill. El primer ens parla del desmantellament de la premsa d'oli de Cal Palou, ara a Tàrrega, al Parc de Sant Eloi. Era colossal. El segon parla de l'Emili Vives, propietari del poble nudista de Fonoll i que també va comprar Conill. El tercer és un blog que no coneixia, Habitantes de la Nada, que narra una visita a Conill l'any 2011. Per últim, hi ha un magnífic video que podeu veure a sota. 

Premsa d'oli de Cal Palou, al Parc de Sant Eloi, Tàrrega. 

La millor època per visitar Conill és la primavera. Malgrat que aquest any no ha plogut gaire, els camps de cereal estaven verds i els ametllers florits. Des de La Figuerosa continuem per una pista en bon estat que passa pel Pla de Conill, zona de reserva d'aus, per cert. De cop i volta baixa fins a Conill. La visió és molt bonica, entre ametllers, camps verds, la plana de l'Urgell i al fons el Pirineu. 

Entrem al poble i veiem un indicador de Conill. Les cases estan al voltant d'una plaça, a la que dóna també l'església. Uns corrals, fets de vegades amb adob, a dreta i a esquerra ens indiquen el passat ramader del poble. Per accedir a les cases tenin que passar per sobre de les runes d'una petita edificació, que potser també era un corral. 

Les 5 cases sembla que donen totes a la plaça. Estan en mal estat i és perillòs ficar-se a dintre, perquè les bigues i les teules estan en un precari equilibri. De vegades pots fer una ullada i les portes i finestres esventrades, els vidres trencats i les restes del mobiliari són un senyal del recent abandonament del poble. Una inscripció a una porta posa 1765, quasi 300 anys des de la seva construcció. 

Retorno per la plaça per visitar l'església de la  Mare de Déu del Roser. Té un campanar ben conservat, ja sense campanes i una curiosa decoració en forma de triangle a l'entrada. La porta, oberta i trencada, ja ens dóna idea de l'interior, molt malmès. De l'altar no queda res, té una capella lateral molt bonica i les parets, pintades de blau, estan esquarterades i tacades pel fum. Com és habitual, algú s'ha dedicat a fer pintades, absolutament ridícules. 

Val la pena pujar una mica per una pista que puja en direcció Sud per veure el conjunt del poble. Fa un efeecte de robustesa. Ja no queda res de l'antiga Creu de Terme, que sembla que va ser vandalitzada. Les seves restes es conserven a Tàrrega. L'església, petita i integrada en el conjunt del poble, ja no sembla tan ruïnosa. Una llástima. 

Acabem la visita del poble per la banda que dóna al Nord, molt deteriorada. Les runes s'amunteguen pel darrere de l'església. Per una porta accedim a una mena de corrals, amb un gran mur de pedra al seu voltant, amb unes vistes magnífiques. La part baixa de les cases està ben conservada i aquí no hi ha perill. Al fons veiem altre gran corral. 

Tornem per recuperar el cotxe i veiem les dues cases, enormes, que estaven orientades a ponent. Una d'elles tenia altre corral, aprofitant el relleu de la roca i fins i tot una bonica balconada. Es poden veure les restes de les canonades per recollir l'aigua de la pluja. No l'he pogut identificar, però sembla la casa més rica del poble, amb tres plantes. 

Tornem per la pista que va a Claravalls. Trobem de seguida una gran bassa d'aigua, amb aigua malgrat la sequera d'aquest any, en què portem prácticament 6 mesos sense pluges. Vorejant el poble es veu que quasi totes les cases tenien un gran corral al davant. Passem per un altra edificació, que sembla també pel bestiar, Agafo una pista per veure el poble amb millor llum, amb els ametllers en flor i arribo al cementiri, ara tancat. 

Acabo amb aquesta imatge tan bonica, de camí cap a casa: Segarra en estat pur.