Montlleó

Montlleó, La Segarra (26 Desembre 2022)

Em confesso un enamorat,  absolutament boig, d'aquesta humil comarca que es diu La Segarra. Aquesta bogeria és compartida amb l'Assumpta. No té cap monument espectacular, cap paisatge inoblidable, cap poble que estigui a una llista dels més bonics de Catalunya, però té un munt de petites coses que poques comarques tenen i que fan que, en conjunt, sigui un lloc entranyable i que no ens cansem de visitar. 

Podria anomenar alguns d'aquests detalls: 

-Els seus petits castells: no hi ha comarca amb més castells. Quasi cada poble en té un, molts convertits en residència. 

-Els seus pobles encerclats: és conegut Montfalcó, però hi ha més. 

-Els seus camps ondulats, separats per marges de pedra seca admirablement construïts, amb petits boscos de roures i alzines. Una Toscana a Catalunya. 

-La seva flora i fauna. Veure, per exemple,  els sisons cantant en primavera és un espectacle de la natura. Gràcies, Juan Carlos i Núria per portar-me. 

-Les seves petites ermites. Moltes vegades ens omplen més que les grans catedrals, plenes d'ornaments recaragolats. 

Si voleu comprovar-ho, us deixo uns enllaços dedicats a la Segarra, corresponents a la Baixa Segarra, Mitja Segarra y Alta Segarra.  No són més que una petita pinzellada, perquè aquesta comarca en té molt més. Encara més si afegim la part de la Baixa Segarra que pertany en realitat a la Conca de Barberà o les zones limítrofs amb l'Anoia. Es tracta de paisatges i llocs que són difícils de separar de La Segarra pròpiament dita. Però tornem a l'objecte d'aquest blog, els pobles abandonats. 

Montlleó des del turó del castell de Montlleó. Al fons el paisatge característic de La Segarra. 

Montlleó, poble abandonat de La Segarra, està molt a prop de l'autovía A-2.  Ara sembla que una de les cases està habitada. És molt fàcil d'arribar-hi per la A-2. Sortim per agafar la B100 a Sant Guim de Freixenet. Una mica abans d'arribar s'agafa la LV-1006  que va a Sant Guim de La Rabassa i continua cap a La Rabassa. Des de La Rabassa surt una pista en bon estat que porta fins a Montlleó. 

Ruta per anar a Montlleó. 

Montlleó és un poble que pertany ara a la Ribera d'Ondara. Es té constància des del 1101. Al Segle XIX pertanyia a l'antic municipi de Sant Antolí i Vilanova. Està a dalt del turó del castell de Montlleó, a uns 700 m d'altitud. Abans del Segle XI n'era senyor Heribert Hug, Després el castell va passar al Bisbat de Vic, malgrat que sembla que els que hi manaven eren el senyors d'Odena. El 1294 el Bisbat de Vic va traspassar la propietat a Pere de Queralt.    

Té un castell del Segle XVI, del que ja no queda res, i una gran església, Santa Maria de Montlleó, del Segle XI, que des del Segle XVIII és santuari. Es romànica, malgrat que el campanar actual és del Segle XIX. Amb successives reformes  (gòtiques i neoclàssiques) va perdre un dels tres absis. Crida l'atenció la grandària, molt gran per un poble tan petit. 

Faustino Calderón, en el seu blog, ens explica que va arribar a tenir 9 cases: Cal Joanet, Cal Graells, Cal Pont, Cal Riera, Cal Moliner, Cal Melgosa, Cal Panar, Cal Mestret i la Rectoria. Com sempre recomano que visiteu el seu blog, més d'històries i persones que el meu. Es complementen bé.  En resum ens explica que vivien de la terra i del bestiar  i mai va tenir aigua corrent ni electricitat de la xarxa. No tenia escola. La Festa Major era el 8 de Setembre (Nativitat de la Mare de Déu). El 1958 van emigrar els últims habitants (Cal Melgosa) y després va arribar l'electricitat (1992). Des de fa uns anys hi viu una família de Cervera, malgrat que al cens actual només hi ha un habitant a Cal Mestres. 

Arribem per la pista que surt de La Rabassa. Després d'un revolt apareix el poble, a dalt d'un turó. Aparquem el cotxe a l'entrada del poble, pel darrere de l'església. De seguida ens crida l'atenció que una casa, Cal Mestres, sembla habitada. Hi ha una llum encesa, ens veuen ampolles de gas butà i una curiosa decoració a l'entrada. Està bastant atrotinada. 

De sobte, apareix Montfalcó. Ja he comentat que crida l'atenció la gran església. 

Entrada a Cal Mestres, ple de rampoines. Criden l'atenció unes curioses escultures. 

Es nota de seguida que hi viu algú. 

Hi ha uns moais tallats en fusta. 

La reproducció és fidel, ja que estaven coronats per un barret.

 

Moai de l'illa de Pascua. 

A partir de Cal Mestres les cases són totes caigudes. 

De seguida topem amb la part posterior de l'església de Santa Maria de Montlleó. Està ben conservada i malauradamente estava tancada. Té un absis lateral adossat al campanar i uns potents contraforts a la paret que dóna al Sud. No és d'estranyar, perquè la nau central és bastant ample. Té una zona encerclada per un mur de pedra seca, amb el cementiri al seu costat, plé de bardisses. 

Té una gran nau i dues portes, la lateral que es veu i una frontal. Es veuen els dos absis. 

Algú ha fet un banc amb una decoració molt poc romànica. 

Suposo que és la persona que viu a Cal Mestres. 

És una mica kitch. Amb còdols de riu han fet una mena de paisatge.

Porta lateral de l'església. Té una foto de la Mare de Déu de Montlleó. 

El campanar del Segle XIX, octogonal, sembla sòlid. 

La part frontal té altra entrada i un potent contrafort. 

Detall de la porta davantera. 

Hi ha un recinte que porta a un petit cementiri. Estava ple d'herbes. 

Dos contraforts més aguanten la nau central. 

Com ja he comentat, l'església és molt gran i, de fet, és el més notori del poble. També és el més fotogènic. Esperem que aguanti uns quants segles més. Us deixo unes quantes imatges de tan fotogènic lloc. No cal comentar-les. 

Traspassem una porta per accedir  als afores del poble. Les cases al voltant de l'eslèsia estan molt deteriorades. Sembla com si l'esglèsia estigués encerclada per un mur, alt i robust. Malgrat tot, no hi ha gaires bardisses, heures i d'altres colonitzadors dels pobles enrunats. Pot ser per l'aridesa del lloc i l'orientació al sud, o pot ser perquè algú ha eliminat la vegetació. 

Travessem la porta i sortim de nou als afores de Montlleó. 

Sens dubte la visió més maca de Montlleó. 

El paisatge habitual dels pobles enrunats. 

Llàstima, perquè els  murs semblen sòlids. 

Costa d'entendre que suporten aquestes bigues. 

Ens crida l'atenció aquesta volta. Potser era una bodega pel ví. 

Vista del turó amb el vértex geodèsic del Turó del Castell de Montlleó (703 m). 

Els camps arriben fins als afores del poble. 

Vista del poble des de l'Oest. 

Alguna casa encara té les parets dempeus. 

Val la pena pujar al turó, a 703 m d'altitud. Del castell ja no queda res. Ara hi ha un vèrtex geodèsic, que algú ha decorat, d'una mena una mica barroera.  La pujada es forta però breu. La vista del poble i dels voltants és magnífica. Val la pena fer aquest petit esforç, malgrat la runa i desolació del poble als nostres peus. 

Vista en direcció Est, d'on venim. 

Paisatge característic de La Segarra. 

Vèrtex geodèsic, decorat per algú. En teoria és un delicte. 

Bonus: Palamós i els camps de La Segarra

Palamós és un petit veïnat de La Rabassa, amb una ermita romànica en runes. Ara tots dos formen part de Sant Guim de Freixenet. El paisatge amb el verd cereal d`hivern a la posta de sol fou inoblidable. L'ermita de Sant Joan de Palamós és molt petita, quasi de joguina, però té un cert encant. Sembla que abans hi havia una fortificació, al segle XI. La primitiva església és del mateix segle, però l'ermita actual és del Segle XVIII i té el sostre enrunat.