Boix

Boix,  La Noguera (1 Maig 2024)

Continuem amb els pobles abandonats de La Noguera, aprofitant una estada a la comarca més extensa de Catalunya i una de les menys conegudes.  En aquest cas parlarem d'un poble abandonat per la construcció d'un embassament, Santa Anna, que va inundar les seves terres, de manera similar a Tragó de Noguera. No es tracta d'un cas habitual a Catalunya, al contrari que a la veïna Osca, amb multitud de pobles negats. Només recordo Boix, Tragó de Noguera i Sau, malgrat que els embassaments sí que van influir en el despoblament, sobretot aigües amunt.  

Embassament de Santa Anna, amb Boix a l'esquerra. 

Com arribar a Boix. 

A Boix s'arriba sense cap dificultat per una pista en bon estat que surt d'Ivars de Noguera. Passem per un paisatge de mitja muntanya, amb camps de cereal i ametllers. Passarem després per un pas estret, amb un nom ben curiós, Tanca-li la Porta. Entre pinedes la pista guanya alçada fins a arribar a l'embassament de Santa Anna. Deixem el cotxe al trencall que baixa al poble. La pista continua en direcció a Tragó de Noguera, que deixem per altra entrada. 

Boix fou municipi independent fins al Segle XIX, en què es va integrar a Tragó de Noguera. Ara pertany a Ivars de Noguera, des de l'any 1964, amb la desaparició de Tragó de Noguera. Està situat a 397 m. El 1719 tenia 15 cases i 70 habitants. El màxim de població fou el 1887, amb 52 cases i 142 habitants. Va anar disminuint, de manera que el 1950 tenia només 51 habitants. L'any 1962 fou abandonat completament, després d' expropiar-se la totalitat del terme municipal. 

Ara només queden les restes de 7 cases i el nucli ha desaparescut totalment. Crida l'atenció que al voltant de l'església pràcticament no hi ha res, quan abans hi havia unes quantes cases. Sembla com si fos arrasat quan es va expropiar. Suposo que la ENHER va enderrocar totes les cases al voltant, però no es va atrevir amb l'església. Per cert, l'embassament fou inaugurat pel rei emèrit i l'ultim acte oficial de Boix fou el casament del seu alcalde, Francesc Polo Pallerol. El 2023 fou ocupat per una festa rave il.legal. Es una llastima perquè el lloc té un potencial turístic enorme, amb el pantà de Santa Anna i racons molt bonics al seu voltant. 

Sant Julià, amb el carrer vell del poble, envoltada de cases. Ara només queda l'església.

Tenia un castell, ara desaparegut a dalt d'un penya-segat, documentat l'any 1158.  El poble tenia 4 fonts i vivia sobretot del cultiu de cereals, vi i llegums, segons relata el diccionari de Madoz. La seva església és romànica, del Segle XIII, i està restaurada. Està consagrada a Sant Julià i té un absis semicircular. Pertanyia al Monestir de Poblet. Anem amb les poques imatges d'aquesta entrada. Comencem amb la baixada a l'església. Veureu que no sembla el poble de la foto anterior. 

Cementiri de Boix, per la pista en direcció a Tragó de Noguera. 

Interior del cementiri. Hi ha poques tombes, totes al terra. 

Baixem per una pista fins al nucli del poble. 

Poc queda ja d'aquesta casa. 

Aquest era el carrer principal del poble, el carrer vell.  Ja no queda cap casa.

 Tenia dos carrers més, el nou i el del raval, darrere l'església. 

Compareu la imatge amb la foto anterior. 

El campanar és ben curiós, asimètric. 

Interior de l'església. Sembla que cadascú ha portat la seva cadira. 

Hi ha una traça de camí que baixa a una llengua de l'embassament. Pensava que potser hi havia cases per sota del penya-segat del castell, però no és el cas. Només arriba a l'embassament. Fora del nucli principal hi ha les restes d'algunes cases, que suposo que no foren enderrocades com les que hi havien al voltant de l'església. El lloc és molt agradable, ple de flors. 

Restes de murs. Pot ser eren corrals pel bestiar. 

Les roselles ens alegren una mica la desolació d'un poble abandonat. 

El pantà estava totalment ple, amb els pollancres negats. 

Penya-segat del castell de Boix. 

Això sí que semblaven cases. 

Ple a vessar per fi, després de dos anys de sequera. 

Els lliris, quasi sempre associats a les construccions. 

Els magraners encara donen fruits. 

Davant de l'església queden una o dues cases, enganxades al penya-segat del castell. Són les úniques que conserven les parets i una estructura que ens recorda que fa seixanta anys encara hi vivia gent a Boix. En pocs anys poc quedarà, perquè els arbres i les bardisses van recuperant el seu territori. No vaig trobar cap camí per pujar a veure les restes del castell. 

Sant Julià des del peu del penya-segat. 

Aqueta casa conserva aquesta paret amb una tossudesa admirable. 

La porta ens invita a entrar-hi. 

A dintre veiem aquesta estructura, curosament enrajolada. Suposo que era una tina pel vi. 

No sé si eren una o dues cases. Últim reducte de Boix. 

Suposo que eren els murs del castell. 

Acabem la visita a Boix continuant per la pista que ens porta a Tragó de Noguera i el Monestir de Santa Maria de Vallverd, també abandonat. És un recorregut preciós, idilic, per la bellesa del lloc, la solitud i la poca gent que hi va. Les runes de Santa Maria de Vallverd impressionen. Es nota que el desaparegut Tragò de Noguera era un poble important. Ja ho veurem més endavant. 

Embassament de Santa Anna. Una passada de lloc. 

D'esquerra a dreta església de Sant Julià, les cases que hem vist abans i els murs del castell. 

Una altre casa als afores de Boix. 

I les runes d'altre, cap a Tragó de Noguera. 

Cua de l'embassament de Santa Anna, amb unes pastures magnífiques. 

A l'esquerra les restes de Santa Maria de Vallverd i al fons i a la dreta les de Tragó de Noguera. 

La Figuera

La Figuera, La Noguera (1 Maig 2024)

Després d'una llarga parada, deguda a l'operació de l'esquena de l'Assumpta, continuem amb els pobles abandonats, en aquest cas de La Noguera, aprofitant una breu estada a la part Oest d'aquesta comarca, la més extensa de Catalunya. De la part Est de la Noguera ja havien visitat els pobles abandonats de Claret, Maravella i Comiols. Molt queda encara per veure a aquesta comarca, poc coneguda, però amb racons molt bonics, com em recorda la Núria Closa, de Ponts. 

Vista aèria de La Figuera. Es veuen les runes del castell i l'església. 

Per arribar a La Figuera agafem la C-26 i abans d'arribar a Alfarràs entrem al poble d'Algerri. Costa de trobar al mig del poble una carretera asfaltada, estreta, que travessa camps de cereal fins a arribar a La Figuera. De seguida veiem el poble, amb les restes del castell i l'església a dalt d'un petit penya-segat. Una gran granja d'animals  queda al costat del poble. Una pista de terra puja fins al castell i l'església. El poble queda als nostres peus. 

Com arribar a La Figuera. 

La Figuera pertany al municipi d'Algerri. Fou municipi independent fins al Segle XIX. Es troba a una altitud de 450 metres, al peu de les serres de Santa Bàrbara i l'Àliga. Té aspecte de vila closa, amb diverses cases al peu del penya-segat i més cases disperses al voltant. Tenia un castell, documentat des del 1153.  L'església, dedicada a Sant Urbà, abans estada dedicada a Sant Antoni i depèn d'Os de Balaguer. Es troba en bon estat. El nucli del poble té set cases enrunades i dues recuperades, malgrat que ara no semblen habitades.Tenia altre església, dedicada a Sant Josep, ara en runes, al nucli del poble. TV3 va fer un documental del poble, molt interessant. 

El poble no tenia serveis i anaven a Algerri a comprar i a l'escola. Alguna casa tenia electricitat, des de l'any 1955, però això no va evitar el seu despoblament. L'economia del poble es basava en els cereals, la vinya, els ametllers i les oliveres. Al documental de TV3 es veu on s'emmagatzemava el vi. Fou abandonat definitivament l'any 1978, per l'aïllament i la manca de serveis. Una casa als afores té aigua, electricitat i internet. Dues cases foren comprades per una parella per fer un hotel-restaurant i estan recuperades, però el projecte encara no s'ha fet. Sense adonar-se, van comprar quasi tot el poble.  

Arribant al poble de La Figuera.  Es veuen les dues cases reconstruïdes a l'esquerra. 

Comencem amb les imatges del Castell de La Figuera. Ja he comentat que es té constància des del 1153, en un document que fa la donació del vescomte d'Ager, Guerau Ponç III de Cabrera a Pere de Claramunt i els seus fills. Sembla que en un inici era una torre de defensa que pertanyia al castell de Castelló de Farfanya. Tenia una torre i una edificació adossada, que sembla que es va construir al Segle XIII ó XIV, les dues enrunades. 

Vista del castell, amb la torre i l'edifici annex,  i l'església. 

La torre era rectangular. Poc queda d'ella. 

Ara la veiem darrere de la construcció annexa. 

A contrallum queda més fotogènica. 

Al seu costar està l'església de Sant Urbà, que és la que es conserva en bon estat. Estava tancada.  Té una balconada, amb unes vistes magnífiques de la plana en direcció a Algerri, ben cultivada amb fruiters, cereals i vinyes. Aquesta frondosa primavera encara resplendia més. Val la pena gaudir una bona estona des d'aquesta magnífica talaia que és el castell de la Figuera. La visió de les cases des de dalt augmenta la sensació de ruïna. 

L'església de Sant Urbà, dominant la plana. 

Té al costat un tancat, que suposo que seria el cementiri, però no vaig veure tombes. 

El campanar entre les runes del castell. 

La teulada està mil.limètricament restaurada. 

Vista cap al Sud-est. Hi ha una gran bassa, ara buida. 

Augmentant  la perspectiva veiem d'altra casa fora del nucli del poble. 

Un altre casa més als afores. 

Detall de la casa, entre els camps, ben cultivats. 

Ara mirem al Sud, amb la plana de La Noguera amb una verdor insultant. 

Cap al Sud-est topem amb el penya-segat. 

Hi ha un altre casa, mig derruïda, en aquesta direcció. 

Per sota de l'església està la part més enrunada. 

Algunes cases semblen difícils de recuperar. 

Aquestes són les cases restaurades per fer un hotel-restaurant, amb les teulades noves. 

Tornant al cotxe. Quin plaer poder caminar...

Vam baixar a l'entrada del poble. El carrer principal condueix a les dues cases reconstruïdes. No vam entrar per no envair la propietat.  Vam fer un volt per l'entrada del poble, al principi del camí que porta a d'altre casa reconstruïda, suposo que pels caps de setmana, ja que hi havia un vehicle a la porta. Hi ha una casa gran, fora del nucli al peu del penya-segat,  suposo que abandonada fa poc, ja que conserva les parets en bon estat. 

Agafant la pista pels afores de La Figuera. 

Es veuen molt bé les cases reconstruïdes, sota el castell i l'església. 

La esplaiada paret que dona al Sud.  

Entrada de la casa. 

M'encanten les parets pintades de "azulete". 

Aquesta vella porta ja no compleix la seva funció. 

Acabo la visita a La Figuera amb unes imatges de roselles, que adornen les voreres dels camins i de vegades els camps, cosa que vol dir que el pagès ha fet alguna cosa malament, com diu el nostre estimat Salvi de Gallecs: moltes roselles als camps és molt maco, però vol dir mala collita, en general. 

Dedico aquesta entrada a la meva tieta Maria, la Tita María, la més gran de les germanes de la meva mare, que ens ha deixat al cap de 99 anys. No sé si li agradaven les roselles. Pot ser no tenia temps, sempre treballant, de dia i nit, de modista. Aquells bols de Cola-Cao calent, els seus "roscos", amb anís i matafaluga i aquella copeta de "cazalla" que ens donava quan feia fred, són records de la meva infantesa que no oblidaré mai, malgrat l'abisme ideològic que hi havia entre nosaltres. Descansa en paz, Tita.