domingo, 23 de febrero de 2025

La Garranxa

La Garranxa, Priorat (6 Desembre 2024)

Es tracta d'un agregat que pertany a Porrera, poble del Priorat, molt conegut pels seus vins i per ser el poble on viu el conegut cantautor Lluís Llach. Crec que la seva mare era filla de Porrera. Amb personatges famosos o sense, Porrera y La Garranxa es mereixen una visita. Passejar per les seves vinyes, gaudir del so del seu rierol, travessar el seu pont, caminar pels seus carrerons i fer una visita a La Garranxa, a la capçalera de la vall, són una activitat absolutament recomanable. 

Vista de La Garranxa. 

Arribar a La Garranxa no té cap dificultat. De fet, amb un cotxe una mica alt es pot arribar sense problemes, però val la pena, quan s'acaba la pista de ciment, fer un passeig de poc més de mitja hora.  Des de Porrera surt una pista que segueix el Barranc de la Garranxa, amb el riu de Cortiella. Per agafar-la cal travessar el riu el per al pont al mig del poble. Només cal seguir sempre el trencall a l'esquerra, però a prop sempre de la llera del barranc.

Com arribar a La Garranxa. 

Ja he comentat que és preferible fer a peu el final del camí a La Garranxa, especialment a la primavera o la tardor, sense calor i amb les vinyes vermelles i marrons, omplint de color el camí. A sota nostre un rierol, d'aigües netes i transparents, el riu de Cortiella.  Seguim les marques del GR 174, que recorre El Priorat. A banda i banda els minúsculs bancals de les vinyes, coberts de llicorella, productors dels vins pot ser més apreciats de Catalunya i la península, sembla que pels minerals d'aquestes pissarres.  

Sembla mentida que uns vins que fa 40 o 50 anys eren un vi de batalla, un "vino peleón" en castellà, m'agrada aquesta expressió, ara siguin la delícia dels gurmets. El mèrit és d'uns visionaris, com el René Barbier, el Josep Lluís Pérez o el Ricardo Palacios (que va vindre de La Rioja), que van veure el potencial d'aquesta comarca, que va passar de perdre a guanyar població. Després ja es van instal.lar més cellers, com el del mateix Lluís Llach (Vall Llach). Fins i tot Joan Manel Serrat té un celler (Mas Perinet). Malauradament, aquest boom va arribar tard a La Garranxa. 

Passem per sota d'una gran masia, el Mas d'en Pubill. 

Pugem suaument per la pista. Al fons la Serra del Molló (915 m). 

A sota el Barranc de la Garranxa. Em va sorprendre l'aigua que portava. 
El riu de Cortiella se'n va una mica abans, a l'est, amb el GR 174.  

Restes del Mas dels Rocals. 

Només hi queden les parets. La porta també aguanta amb tossudesa. 

Ja veiem La Garranxa, entre dos barrancs, el de La Garranxa i el del Mas del Licor. 

Travessem un petit pont i arribem a La Garranxa. 

La Garranxa és un poble petit. Tan petit que no té ni església ni ermita, possiblement per estar tan a prop de Porrera. Ja apareix documentat el 1378 al Manual Notarial de Cornudella. Està ben situat, entre dos barrancs, el de La Garranxa i el del Mas del Licor, amb aigua a prop i una sínia a sota mateix del poble. Està situat a 420 m d'altitud. als peus de la Serra del Molló. No va tenir mai electricitat.  Tenia 7 cases i masies i masos al seu voltant. 

Ja no queda ningú viu nascut al poble, abandonat la dècada dels anys vint del segle passat. A partir d'aquesta data  només s'ocupava a la temporada de la vinya i els seus habitants ja vivien a Porrera. Com sempre, us aconsello la magnífica descripció de la vida del poble que fa Faustino Calderón.  També he trobat una informació molt interessant al blog Muntanyes i Camins, sobre tot relativa al nom de les cases i la vall de Cortiella, que era el camí de Porrera a Alforja. 

Farem un petit resum del que ens explica. La base de la seva economia era la vinya. També es van plantar avellaners als inicis del segle XX. Les avellanes les venien a Reus, que és el centre neuràlgic de la fruita seca a Catalunya.  Algunes cases tenien alguns ramats (ovelles i cabres). No tenia escola i els nens o baixaven a Porrera o es quedaven al poble el curs escolar amb els familiars. El metge pujava si algú estava malalt. 

Per la resta d'activitats, com comprar, anar a ballar o la Festa Major, baixaven a Porrera. Als anys 50 es va fer la pista i ja ni es quedaven la temporada de la vinya, uns tres mesos fins la verema. Sorprenentment, la majoria les cases es conserven força bé. El clima, no gaire extremat, pot ser explicaria en part aquesta bona conservació, però sens dubte els antics habitants o els seus descendents tenen alguna cosa a veure. De fet, una ala de Cal Ros sembla rehabilitada, amb plaques solars al sostre. 

Passat el pont un camí porta pel Barranc de la Garranxa al Mas del Quico de la Rosa. 

Les falgueres cobreixen els vells murs. 

La Garranxa des de l'era. Es veuen els dos carrers: El Carrer Major a l'esquerra i el Carrer 
dels Afores a la dreta. Des de la visita d'en Faustino es veu més net i han plantat xiprers.

Enfilem el Carrer Major, a la posta de sol, amb una llum canviant, màgica. 

Enmig Cal Ros, la casa més gran i pudent de La Garranxa. 

La porta, tancada, amb un pal al costat, sembla indicar que es guarden estris. 

Sembla una mica més atrotinada que en la visita d'en Faustino. 

Detall del bonic pany de la porta. 

Textures de la porta. 

Carrer Major en sentit ascendent. Hi han dues cases a l'esquerre, enrunades. 

A la dreta hi han dos o tres cases. No he esbrinat el seu nom. 

La porta oberta i una cadira infantil ens inviten a passar. 

Està molt deteriorada. Suposo que al soterrani hi havia tines pel vi. 

Primera casa de l'esquerra del Carrer Major, enrunada. 

Segona casa de l'esquerra del Carrer Major, també en runes. 

Contrallums al Carrer Major. 

Es tracta d'un om, que ha resistit la plaga que va afectar aquests arbres, sobretot a Castella. 

Tornem pel Carrer Major en direcció a l'entrada on està l'era. 

En primer terme l'edifici de la sínia que donava aigua als horts i al fons Cal Figuerola. 

Continuem la visita pel Carrer dels Afores. Destaca Cal Ros, amb tres pisos i golfes. 

La llum torna de nou a ser màgica a Cal Ros. 

Aquesta banda de Cal Ros està cuidada i té plaques solars al sostre. 

Els dos pisos superiors i les golfes de Cal Ros. Semblen per assecar, pot ser blat de moro. 

Es veu net i cuidat: vidres sencers, cortines, testos amb plantes...

Vista de Cal Ros. La part arreglada és la de la dreta. A sota els horts. 

La pista puja en direcció al molí i al Mas del Licor, en runes.  

Cal Figuerola, gran masia a uns 200 metres del poble. 

Té un magnífic pi i una atzavara i està bastant neta de bardisses. 

Baixem de nou al nucli del poble. Baixo a veure els horts, però la llum se'n va i aprofito per fotografiar les vinyes i les falgueres a l'entrada del poble. Sempre m'han encantat els colors de les vinyes a la tardor. Arribant al pont em sorprenen els esporangis de les falgueres, tot un portent de persistència evolutiva, d'aquestes primitives plantes que ens acompanyes des del temps dels dinosaures. Sens dubte aquest sistema reproductiu funciona. Si no l'evolució ho hauria descartat fa milions d'anys. 








La visita a La Garranxa ha estat ràpida, però profitosa. M'hauria agradat visitar els masos vall amunt, però es fa de nit i baixo de pressa a reunir-me amb l'Assumpta, que mentrestant ha recopilat la història del poble. Malgrat tot, encara tinc temps de fotografiar  el poble i els camps amb els últims raigs del sol. Si es recuperen els bancals el poble podria tenir un cert futur, però està massa a prop de Porrera. Com segona residència sí que el veig un cert futur. 

Cal Ros. Sembla que sigui l'única casa de La Garranxa. 

Ens acomiadem dels bancals de La Garranxa i de la Serra de Molló. 

Els avellaners estan raquítics. Valdria més plantar vinya. 

Són un cultiu que necessita aigua, al contrari que aquest pi, que creix ufanós. 

Amb aquesta posta de sol cal tornar a La Garranxa. 





martes, 28 de enero de 2025

Senyús

Senyús, Alt Urgell (27 Octubre 2024)

Visitant l'Alt Urgell vam trobar una petita meravella en una vall lateral de la Vall de Cabó, anomenada vall de Senyús.  Abans d'arribar al poble abandonat, que potser ja no ho és, val la pena recorre la vall principal, amb el poble de Cabó, la magnífica església de Sant Serni als afores del poble de Cabó i l'ermita de Sant Bartomeu de Favà, pujant per una estreta pista en direcció a la capçalera de la vall, en un lloc d'aquesta comarca absolutament recomanable per fer una visita. 

Vista de Senyús poc abans d'arribar. 

Arribar a Senyús no és fàcil, ja que hi ha un tram de la pista descarnat i en pujada que és complicat si no tenim un vehicle 4X4. Malgrat tot, es pot anar en cotxe fins al lloc on es creua el riu i després caminant trigarem al voltant d'una hora. Hem de deixar la carretera de Lleida a la Seu d'Urgell a Organyà i agafar la carretera que va a Cabó. Una pista en bon estat remunta en direcció a la vall de Senyús. Deixem el cotxe a l'arribar al riu. La pista continua fins a Senyús, al principi amb una forta pujada. Després puja pel bosc suaument, en mig d'un passeig deliciós. 

Com arribar a Senyús. 

Assumpta es va quedar al l'arribar al barranc d'Inglada, buscant bolets, és clar. Diu que es fia de les fotografies. La pujada més forta de la pista és a l'inici, en què remunta quasi 200 metres. Després la pista puja a poc a poc, per acabar en una petita baixada fins a arribar al safareig, als afores de Senyús. Començava la tardor, l'estació més bonica de l'any, pels colors, el clima i els bolets. Anem amb algunes imatges de la vall de Cabó i de la pujada a Senyús. 

El Vilar de Cabó. 

Al solà hi ha vinyes. Amb el canvi climàtic ja arribaran més. 

Cabó, un poble molt bonic. 

Part alta de la vall de Cabó. Al fons la Serra de Boumort. 

Sant Serni de Cabó. Hi ha moltes ermites a aquestes comarques amb aquest nom. 

Vall de Senyús, amb el Serrat del Capellà i a la dreta la Roca de Senyús (1896 m). 

Textures a la pista que puja a Senyús. 

Al fons la vall de Cabó i en primer terme la vall de Senyús. 

Ja hem fet la pujada. Al fons la Muntanya de Santa Fe. 

Arribem a un lloc amb bancals. Han plantat alguna cosa. 

De cop i volta entre els pins veiem Senyús, a sota de Sobre-Roca (1490 m). 

La pista inicia un suau descens. Comença la tardor. 

Senyús està molt ben situat, a dalt d'un turó allargat. Darrere la collada d'Anell. 

Els aurons tenien uns colors espectaculars. 

Veiem perfectament el poble, amb les cases ben orientades al Sud i l'església a l'esquerra. 

El poble està ben conservat malgrat els anys d'abandonament. En primer terme Cal Joanet. 

Arribem al safareig i la font del poble. 

Està ben conservada i raja una bona quantitat d'aigua. 

Senyús es troba a 1134 m, a dalt d'un turó, amb l'església a un extrem i les cases orientades al sud. Pertany al municipi de Cabó.  Està despoblat, però sembla que hi ha alguna casa amb ocupació estacional o ús agrícola. Té deu cases, set en runes o en mal estat, dues recuperades i una (Cal Joanet) que des de fa poc està ocupada per una parella jove, malgrat que no hi ha cap persona censada. El poble està documentat des de l'any 1162 i el seu nom deriva de poble dels senyors. L'any 1867 tenia 105 habitants. 

Senyús està en una zona de pas i ha estat habitat des de fa molt temps. Hi ha vestigis del neolitic i de l'edat del bronze a la vall de Cabó. Va tenir escola des de l'any 1919 fins a 1961, coincidint amb el despoblament progressiu del poble. La decadència del poble va començar acabada la Guerra Civil, per les males condicions de vida i l'atractiu de la creixent industrialització. L'aïllament (sobretot a l'hivern per la neu), la mala accessibilitat i la pèrdua de les activitats agrícoles i ramaderes van influir també. 

L'any 1940 la família de Cal Boix fou la primera a abandonar el poble. El 1941 els habitants de Ca l'Ermengol foren els següents en abandonar Senyús, Ca La Mestra el 1959, Cal Boixet el 1961, Cal Joanet el 1963, Cal Putxet el 1964, Cal Peret d'en Torn el 1965, Cal Morgó el 1968 i Cal Moliner el 1969, els últims en abandonar Senyús. Des del 2012 sembla que hi viu una parella jove i hi ha dues cases amb ocupació estacional. 

L'església, dedicada a Sant Iscle, està en un estat lamentable. És d'estil romànic i es va construir al Segle XI. Té una sola nau amb volta de canó, un absis semicircular i un campanar d'espadanya de tres arcs, el del mig central i més petit.  El mossèn venia els últims anys des de Cabó, amb moltes dificultats. Hi ha un interessant article sobre l'església i el poble que es pot consultar a la web de pobles abandonats.  Comencem amb la visita al poble, primer per la banda de l'església. 

El lloc és idíl.lic. 

Hort a Cal Joanet, ben cuidat. Avui no hi havia ningú, però sembla que hi viu una parella.  

Panoràmica del poble. 

Hi ha alguna casa enfonsada, però la majoria tenen bon aspecte. 

L'església de Sant Iscle em va recordar molt a la de Sant Bartomeu de Favà, a la Vall de Cabó. Quasi segur que són de la mateixa època, però la de Senyús està en un estat lamentable. Em continua sorprenent la nul.la sensibilitat dels propietaris, es a dir, l'església catòlica, en relació amb la conservació d'un patrimoni que és de tots en realitat. Si els ajuntaments o les diputacions no posen diners poca cosa fan. Seria millor que tot això fos propietat dels ajuntaments o les Diputacions Provincials. Una pena. 

Anem a l'església de Sant Iscle. 

La façana està ben conservada encara, però al voltant està ple de bardisses. 

La porta sembla que donava accés a la rectoria. 

Un lloc meravellós, als peus de la Serra de Boumort. 

A la façana hi ha un ull de bou per il.luminar l'interior. 

Porta de Sant Iscle de Senyús. 

L'escala que pujava al cor estava desplomada. 

Imatge del deteriorat altar. 

Des de l'església un carrer recorre la part alta del poble, amb unes vistes magnífiques. Després es pot baixar per un carreró fins l'entrada del poble i la resta de cases de Senyús. Com es pot veure, només una o dues cases tenen el sostre enfonsat. Tres o quatre estan en bon estat i la resta serien perfectament recuperables. Si es millorés l'accés per la pista Senyús podria ser un poble amb un cert futur. Té aigua i l'electricitat no seria difícil de portar des de Cabó a menys de 5 km.  

L'edifici amb el sostre ja enfonsat era l'escola del poble. 

Agafem un carreró pel vessant nord del turó. Algú ha tret les bardisses. 

No sabia que l'aigua de Cabó era tan coneguda...

Aquesta casa estava a dalt de tot i té un aspecte magnífic. 

Vista des de la part alta del poble. 

Sens dubte el poble està cuidat, sense la ruïna que caldria esperar després de més de 50 anys. 

Baixem i veiem dues construccions en pitjor estat, que semblen corrals. 

En aquest cas el sostre ha caigut del tot. 

Carrers nets, assolellats. Un buf d'esperança. 

Baixant a Cal Joanet veiem una casa amb la teulada nova. 

No m'atreveixo a profanar aquestes cases, buides però no abandonades. 

Fins i tot trobem una figuera. 

Hi ha uns filats elèctrics perquè les vaques no es fiquin al mig del poble. 

D'altra casa perfectament recuperable. 

Cal Joanet, on viu una jove parella. Llàstima que no hi eren. 

Vista frontal del poble, ja tornant. 

Tornarè, perque a prop hi ha d'altre poble totalment abandonat, Montellà. 

Jo també vaig trobar bolets. Es tracta de camagrogs (Cantharellus spp).