Els Cogullons

Els Cogullons, Conca de Barberà (1 Abril 2026)

Els Cogullons és un despoblat que pertany al municipi de Montblanc, malgrat que abans pertanyia a Rojals, al bell mig de les Muntanyes de Prades. L'havia visitat fa uns anys, però amb una boira tan espessa que he postergat aquesta entrada fins poguer fer una nova visita. Val la pena. El lloc és d'una bellesa senzilla, sense grans muntanyes ni paisatges infinits. Tot està al seu lloc i cap element desentona. És una de les Ciutats del Món, metàfora que Josep Iglésies va utilitzar per parlar dels humils llogarrets de la seva terra tarragonina. 

Els Cogullons, a dalt d'un turó. Abans hi havia una torre de guaita sarraïna. 

No hi ha carretera per arribar a Els Cogullons, malgrat que es pot arribar per pista amb dificultats. Val la pena fer una petita excursió des de les afores de Rojals i fer una ruta circular, aprofitant per pujar a les proximes Mola dels Quatre Termes i Mola de l'Estat, tornant per pistes fins aRojals. Per arribar a Rojals heu d'agafar la TV-7042 que surt des de Montblanc, ciutat amurallada que es visita imprescindible si visitem la Conca de Barberà 

Com arribar a Els Cogullons. Arribem en cotxe fins a Rojals. 

Els Cogullons està a 1042 metres d'altitud. Va ser el veïnat habitat més alt de la província de Tarragona. El 1860 tenia 7 cases habitades permanentment i una ocasionalment. En 1887 tenia 26 habitants i en 1930 15 habitants en quatre cases habitades permanentment. En 1940 tenia 17 habitants i 11 més en les masies del voltant, com el Mas Xufleu i el Mas de Mateu. Les famílies es deien Cal l'Hereu Serra, Cal Cantó, Cal Janilló o Cal Paulet, Cal Rebentat o Cal Pau Serra, Cal Gat dels Cogullons i Ca Lo Claro. L'any 1940 va passar de Rojals a Montblanc. L'any 1955 constaven dues cases habitades, que es van abandonar en pocs anys. 

La causa del despoblament fou l'elevada altitud, la manca de comunicacions i serveis, i d'altres factors previs com la fil.loxera i la Guerra Civil. No coneixem bé des de quan vivia gent a Els Cogullons, però queden restes d'una torre d'origen àrab, que possiblement depenia del Castell de Siurana. Els camps del voltant estan abandonats i el bosc ha guanyat terreny inexorablement. Malgrat tot, hi ha un edifici recuperat que pertany al Centre Excursionista de Montblanc i que és un refugi de muntanya, tancat, inaugurat l'any 1982. Comencem amb algunes imatges del camí GR-171 que va de Rojals a Els Cogullons. 

Des de les afores de Rojals al fons, en un turó, Els Cogullons. 

El camí baixa fins a una bauma, l'Abric de la Baridana. 

Té unes pintures rupestres d'art llevantí, molt desdibuixades. 

Continuem baixant fins al Barranc de Pirro. 

Pugem fins a la Font del Grèvol. Hi ha una bassa de bombers. 

Bancals abandonats, testimoni d'antics conreus. 

Hi ha una bassa netíssima. Segur que molts animals venen a beure. 

Venim d'allà, del Tossal dels Gadellets (995 m). Al darrere està Rojals. 

De seguida veiem Els Cogullons, amb el refugi a dalt de tot. 

Arribem a un collet i veiem el turó a on està Els Cogullons, amb unes vistes magnífiques de les Muntanyes de Prades. No costa gaire imaginar els hiverns, freds, ventosos. Per això, totes les cases estan orientades al Sud. Pugem per un petit corriol entre bardisses fins a dalt del turó per gaudir de les vistes. És un lloc molt bonic, solitari, apartat de les rutes de senderisme habituals i quasi segur que no ens trobarem amb gaire gent. No és res estrany que fos un dels llocs predilectes de Josep Iglésies. 

Refugi de Els Cogullons, del Centre Excursionista de Montblanc. 

Restes de les cases de Els Cogullons.  

Una cantonada sorgeix de les bardisses. 

Una casa encara conserva restes de la teulada. La majoria són només murs caiguts. 

El refugi està ben tapiat, per evitar vandalismes. 

Panoràmica en direcció Est des del refugi. 

Cap al Nord veiem una gran bauma. 

Les cases estaven ben orientades al Sud. Al fons La Mussara. 

Restes dels murs. A la dreta la Serra del Bosc de Poblet. 

L'heura cobreix quasi tots els murs d'altra casa. Al fons una construcció més moderna. 

Abandonem el refugi i baixem al Colletó d'en Serra. 

Deixem Els Cogullons, un poble sense església ni cementiri, cosa poc habitual. No tenia ni una petita ermita. Suposo que els diumenges anirien a Rojals, el poble més proper. M'ha sorprès la poca informació del poble. No he trobat fotos antigues ni des de quan està habitat. Val la pena apropar-se a la Mola de l'Estat i la Mola dels Quatre Termes pel PCR 20.2, per camí i després pista forestal. Ja veureu que hi ha coses interessants pel camí. 

Colletó d'en Serra.  Recte s'en puja a la carena de la Serra del Bosc de Poblet. 

A l'esquerra es baixa la Mas de Mateu pel PCR 20.2, que seguirem. 

Bauma gran, suposo que refugi de persones i bestiar. 

Runes del Mas de Xuflet, que pertanyia a Els Cogullons. 

Remuntem cap a la carena per una pista desdibuixada. 

Mola de l'Estat (1135 m). Al mig la vall del riu Brugent, amb el 

Mas d'en Toni a sota. A la dreta el poble de Capafonts.

Si mirem al Sud-est la Mola de la Roquerola i a la dreta Farena. 

Cingles multicolors cap a l'Oest. 

Collet de la Cova Fumada i darrere el Barranc de Castellfollit, que porta a Poblet. 

Tornem, ja per pista, passant per la Mola dels Quatre Termes.

Caminant per la pista que baixa suaument fins a Rojals pel Coll de la Mola i els Plans de Rojals. 

Rojals, una de les Ciutats del Món de Josep Iglésies. 

No ens podem acomiadar de Els Cogullons sense les poètiques descripcions de Josep Iglésies. Al seu llibre Les Ciutats del Món, metàfora dels petits pobles de Tarragona que tant estimava, ens descriu un poble que ja no existeix. Us deixo alguns paràgrafs, que més que una descripció del lloc són una poesia sense mètrica: 

"Els Cogullons ens semblen un faune vell, rugós, escardalenc i barjaula, que serva l'encant de viure al cim de la serra, entre ramats i salvatgines. L'oratge suau de bonança o el violent de la tempesta es complauen en allisar-li la cendrosa crinera. Trapella, tot fent l'ullet a les nuditats de les Fontanilles, s'ha plantat, cama ací, cama allà, al bell mig de dues valls adolescents, descompartint-les, igual que una clenxa de donzella"

Josep Iglésies, Les ciutats del Món. Barcelona, 1948.