jueves, 20 de octubre de 2022

Biscarri Vell

Biscarri Vell, Pallars Jussà (15 Maig 2022)

Com podreu endevinar fàcilment, es tracta d'un poble abandonat que té a prop un nou poble, anomenat de la mateixa manera. A prop hi ha altre poble abandonat, Comiols, i, de fet, des del proper coll de Comiols podem visitar els dos el mateix dia, malgrat que a Comiols haurem de caminar una estoneta. Tots dos tenen en comú que les seves esglésies estan restaurades, que són molt boniques i que estan en alt, amb unes vistes fantàstiques. 

Sant Andreu de Biscarri sobresurt entre ells arbres i matolls que envaeixen Biscarri Vell. 

Biscarri pertany  actualment al municipi d'Isona. Està situat a dalt del Serrat de Santa Eulàlia, a 939 m d'altitud. Per arribar  agafem des de Ponts (heu de parar a Ponts i donar vida al poble, que tinc bons amics i són molt bona gent) la C-1412b en direcció al coll de Comiols. Val la pena parar  al coll i contemplar la Conca Dellà, maquíssima en primavera. Baixem cap a Isona i passat Benavent trobem el poble nou de Biscarri a uns 4 Km del coll. Des d'aquí pel carrer principal del poble i pista arribem fins Biscarri Vell. Val la pena aparcar abans d'arribar a Sant Andreu de Biscarri. 

Biscarri, a dalt de tot de la Conca Dellà. 

Biscarri pertanyia abans a l'antic terme de Bernavent de Tremp, malgrat que tenia més població que Benavent. Joan Coromines explica que el nom del Biscarri prové de l'iberobasc, com altres poblacions del Pirineu. L'arrel de la paraula en basc significa carena, llom o cresta i el sufix arri vol dir població. Per tant, Biscarri vol dir poble de la carena. 

El poble vell està totalment en runes, en la carena orientada al sud, al costat de l'església de Sant Andreu de Biscarri. Formava una vila closa amb dos portals i dos carrers principals. Al cap d'amunt del turó hi havia un castell, documentat el 949,  del que queden alguns murs. Fora de la vila closa hi havia al voltant d'una desena cases. El 1831 tenia 237 habitants i el 1900 hi havia 49 cases, amb 191 habitants. 

El poble  de Biscarri és molt antic. Fins i tot a Cal Basturs es conserva una inscripció romana. El 1044 sabem que l'església ja estava consagrada. El 1079 el poble fou donat pel comte d'Urgell Ermengol de Gerp als comtes del Pallars Ramon i València i al seu fill Arnau. A la Guerra Civil el poble fou destruït, ja que es trobava just en el limit de les defenses republicanes, patint el bombardeig de les tropes franquistes, malgrat que ja estava quasi totalment despoblat. 

Per Sant Andreu, patró del poble, es celebrava la Festa Major Petita. La Gran es feia el quart diumenge de Setembre. A més, és celebraven dos aplecs i el Carnestoltes. Té una rica tradició màgica. En concret el Diable del Pedró, que va aparéixer al mossén com un xai amb una flamarada de sofre.  En Pep Coll dona una versió una mica diferent, amb un cabrit i un pastor. També es parla de l'existència de bruixes, foragitades amb la construcció d'una capella. El poble era ric en fonts, fruit de l'existència de les encantades o dones d'aigua, que vivien en coves i que, malgrat no eren dolentes. podien llançar terribles malediccions en contra de les persones malvades. 

Des del Castell de Llordà en primer terme la Serra Mitjana i al fons 
el Roc de Benavent. A la dreta el coll de Comiols. 

 A l'esquerra Sant Andreu de Biscarri i al darrere el poble nou de Biscarri. 

Detall del turonet a on està Biscarri Vell. Sant Andreu sembla més una casa. 

Deixem el cotxe abans d'arribar al poble. Una estreta pista ens porta fins a la carena. Comencen a veure a dreta i esquerra les primeres cases fora de la vila closa, totes enrunades. A dalt de tot hi ha una esplanada a on està Sant Andreu de Biscarri, amb un petit cementiri.  Val la pena caminar una mica entre les alzines per veure el castell de Llordà i veure en perspectiva Biscarri i Sant Andreu. 

Poca cosa queda ja de les cases de Biscarri Vell. 

Pugem cap a Sant Andreu. A la dreta murs encara ben conservats. 

Aquesta era una de les cases fora dels murs de Biscarri. 

L'Assumpta mirant el Serrat i el castell de Llordà. 

Hi ha unes boniques taules de pedra, quasi indestructibles. 

Vista del Serrat de Llordà. Al fons la Serra de Carreu. 

Detall de la Serra de Carreu

Castell de Llordà. És privat, però es pot visitar. 

Tornem per visitar Sant Andreu de Biscarri

Sant Andreu de Biscarri és una església romànica documentada des del 1068. Té una sola nau amb volta de canó. Ha sofert diverses reformes, amb afegits posteriors. L'absis té ornamentació llombarda. Té dues capelles laterals i no està ornamentada per dins. El campanar es va transformar en una torre. Té un petit cementiri orientat al sud, molt bonic, que em va recordar al d'Abella de la Conca. Us deixo algunes imatges. Es veuen els afegits i el campanar modificat. 







Es veu que falta el campanar. 

El poble Vell de Biscarri està totalment enrunat. Nomès queden alguns murs i la vegetació omple tot. Només al principi, entrant per la porta de la vila closa que donava a Sant Andreu, podem caminar amb garanties pel carrer principal del poble. Val la pena contemplar les magnífiques vistes sobre la Conca Dellà. No passeu de llarg cap a Tremp: aquesta conca està plena de petites meravelles. Més endavant ja faré una entrada al meu blog

Vista de la Conca Dellà des de Biscarri Vell. 

Aquesta era una de les entrades a la vila closa.

Al fons Toló i el Montsec. 

Veiem molt bé Isona, capital de la Conca Dellà. 

Potser només aquest carrer mereix nom. 

Com ja he comentat, Biscarri Vell està totalment en runes. No queda cap teulada i només els murs i alguns arcs encara aguanten. Penseu que porta quasi 100 anys despoblat i que el front de la Guerra Civil va acabar d'enrunar el poble. No queden carrers ni res a les cases, possiblement perque mobles i estris es van portar a les cases del nou Biscarri. Almenys sabem que el poble no està mort del tot i que un nou Biscarri està a prop. Us deixo algunes imatges d'aquesta desolació. Assumpta ni va pujar. 



























miércoles, 21 de septiembre de 2022

La Barceloneta

La Barceloneta, Conca de Barberà (12 Febrero 2022)

El despoblat de La Barceloneta és un petit nucli de població, que pertany al municipi de Prenafeta. De fet, el poble de Prenafeta actual és nou, ja que el Prenafeta original estava al voltant del castell de Prenafracta, però fou abandonat al segle XVIII, pel fet que el terreny era molt escarpat i poc productiu. També incloïa els llogarets de Miramar, damunt del coll de l'Illa, avui reconvertit en segones residències, Figuerola, Mas de l'Armill i Montornès. 

La Barceloneta des del GR 78, que porta al coll de l'Illa. 

Per arribar en cotxe hem d'anar a Montblanc i agafar la carretera local TV-2421. En 5 km, aproximadament,  arribem a Prenafeta Nou, que està al voltant de la carretera. Al final del poble hi ha una font i surt una pista que segueix el GR 78 fins al coll de l'Illa. En poc menys d'un quilòmetre arribem a La Barceloneta, partida en dos per la pista. Cal Bernat, una de les cases de La Barceloneta,  fou enderrocada en fer la pista forestal. 

Es complicat es trobar la TV-2421 a Montblanc. 

La Barceloneta és un despoblat molt petit, però que té més de 4 cases, límit que en Faustino Calderón posa per considerar com a poble. Tampoc és molt antic, ja que les cases es van construir al segle XVIII, quan es va abandonar el poble vell de Prenafeta. Malgrat tot, té el seu encant i té unes vistes magnífiques sobre Montblanc, capital de la comarca de la Conca de Barberà, sobretot a la posta de sol. Està situat als peus de la Serra Carbonaria, a 570 metres d'altitut. Ara només hi passen excursionistes i tocats de l'ala com nosaltres. 

Históricament, Prenafeta pertanyia a la baronia de Prenafeta, originalment situada en el castell de Penafracta. Al Segle XIX La Barceloneta i Prenafeta es van integrar al municipi de l'Illa i el 1879 al de Montblanc. El 1889 tenia 18 habitants en cinc famílies. La màxima població fou de 20 persones el 1910 i a partir de 1950 les cases es van tancar. Les cases de La Barceloneta eren cinc: Cal Bernat,  Cal Boira, Cal Viola, Cal Sec i Cal Turin. La gent va anar a viure a d'altres poblacions. Els de Cal Turin van marxar a Prenafeta i els de Cal Viola i Cal Bernat a Montblanc. Els últims que van viure foren els de Cal Bernat, que van marxar el 1955. 

Arribem al final del carrer principal, l'únic important de fet, 
de Prenafeta. Hi ha una font, anomenada Font d'en Guárdies.  

Al començament de la pista un bonic cartell ens indica el camí de La Barceloneta. 

Pugem a poc a poc entre camps d'ametllers. 

Poc abans d'arribar al poble hi ha una bassa natural. Al costat han fet una piscina, abandonada. 

De seguida veiem les cases del despoblat de La Barceloneta. La pista del GR 78 parteix en dos el poble.
 Després vaig sapiguer que fou a costa de Cal Bernat, de la que no queda quasi res. Una llástima. 

Seguim el GR. A la dreta es veuen les restes del forn de Cal Bernat, que estava en mig de la pista. 

Primer vaig mirar les tres edificacions  que hi ha al costat de la muntanya. Una d'elles té una porta metál.lica en bon estat i sembla que encara serveix per guardar alguna cosa. Un altre està totalment en runes i la tercera encara aguanta. En mirar el seu interior des d'una finestra em vaig emportar una bona sorpresa, quasi màgica. De seguida veureu el perquè. 

Com sempre, les heures i les bardisses es fan els amos. 

Aquesta finestra fins i tot estava ben protegida. 

Les heures, malgrat tot, són molt boniques. 

Una finestra oberta m'invita a mirar. 

El que veig em deixa bocabadat: sembla que fa quatre dies que van  abandonar la casa i no
quasi setanta anys. Miraculosament, encara queda una vella safata 
i fins i tot el morter. El sofà d'eskai recorda els anys 60. 

Aquesta altra edificació està totalment enfonsada. 

Des del que podría ser l'era veiem 2 de les 3 cases a altre banda de la pista. 

Les parets encara aguanten. Quan caigui la teulada començarà el seu declivi. 

Torno de nou a la pista i camino uns metres pel GR 78 en direcció al coll de l'Illa per tenir una visió de conjunt de La Barceloneta, per tornar després a veure les cases a altra banda de la pista. La sensació que tinc és de malenconía, pensant que segurament hi havia un camí de carro que portava als bancals a on treballaven els veïns de La Barceloneta. 

Baixant cap a la pista entre herbassars i bardisses. 

Vista de La Barceloneta si vinguéssim del coll de l'Illa. A la dreta encara es veuen els bancals. 

Sembla un camí natural, però no ho és. Al mig estava Cal Bernat. 

A l'altre costat de la pista hi ha tres edificacions més, una d'elles en completa runa, altre parcialment derruïda i la primera que encara aguanta el pas implacable del temps. Sempre m'han agradat els interiors tenyits de blau, de "azulete" com es diria en castellà. Sembla una bajanada, però em suggereixen vida, alegria, nens, sopars al costat del foc... No cal comentar les imatges. 










Acabo aquesta entrada de La Barceloneta amb algunes textures de l'interior de la casa parcialment derruïda i la posta de sol des de l'era, mirant a Montblanc. L'última imatge és tornant a Prenafeta: a la part superior es pot veure l'antic castell de Penafracta, que va donar el nom a Prenafeta. S'entén el perquè de l'abandonament de l'antic poble de Prenafeta.