Molinàs

Molinàs, Alt Empordà (6 Maig 2023)

Pràcticament és l'únic poble abandonat de Girona. Lleida i Tarragona en tenen molts, Barcelona alguns, però de Girona només conec Molinàs, malgrat que hi ha alguns llogarets abandonats molt interessants. No és estrany que estigui en una zona de l'Alt Empordà especialment poc poblada com són Les Alberes, que va patir molt amb la plaga de la fil.loxera. Malgrat tot, s'està recuperant el cultiu tradicional de la vinya, amb magnifics vins i fins i tot el poble de Molinàs s'ha recuperat una mica. 

Vista de Molinàs des de la pista que puja al castell. Al fons la Serra de La Balmeta.  

Arribar a Molinàs és relativament fàcil, malgrat que la pista aconsella que el nostre vehicle sigui una mica alt. Hem d'agafar l'N-260 en direcció a Portbou. Des de Colera, a la mateixa entrada del poble, surt una pista forestal que segueix el fons de la vall del riu de Molinàs i que ens porta, entre oliveres i vinyes recuperades fins al poble, a on hi ha un pàrquing. La pista continua fins al castell de Molinàs. La zona és un Espai Natural Protegit, de gran interès per la flora i fauna. 

Com arribar a Molinàs. 

Molinàs es troba al peu de Les Alberes a poc més de 100 m d'alçada i molt a prop del mar Mediterrani. A diferència de la majoria de pobles abandonats, no és un poble antic, ja que data del 1773. Pertany a Colera, que està a uns 4 Km i no té ni església ni cementiri. Està situat sobre la confluència de dues rieres, la de Sant Miquel i la de la Coma de l'Infern,  en un vessant ben assolellat. 

El poble es va abandonar a la segona meitat del Segle XX, l'any 1970. Va arribar a tenir uns cent habitants, malgrat que aquesta població era ficticia, ja que era gent que fugia del bombardeig del pont del tren a Portbou a la Guerra Civil. El 1945 tenia 23 habitants en 6 cases. Les causes primcipals de la seva despoblació foren la fil.loxera i que hi havia molts Guàrdies Civils pel control de la frontera, pel fet que moltes joves del poble es van casar amb alguns guàrdies i van marxar quan ja no hi havia tants controls fronterers. 

Malgrat tot, els seus habitants van cuidar moltes de les 13 cases del poble i en el moment actual s'han recuperat almenys dues totalment, malgrat que ningú hi viu de manera permanent. Molinàs tenia també masies i masos al seu voltant. Hi ha una societat, anomenada Olea de Molinàs que tracta de fer una ecoaldea. Us deixo un video que explica la història del poble i el procés de recuperació de Molinàs. 

Com sempre, us aconsello una visita al blog de Faustino Calderón. Ens explica que vivien de la vinya i les oliveres. Tenien ramats de cabres, ovelles i vaques. També produïen mel. No va tenir escola de manera permanent. L'any 1920 uns aiguats van matar a una nena i van produÏr grans destrosses i l'any 1956 una gebrada va matar moltes oliveres. Mai va tenir aigua corrent ni electricitat. Fins i tot un americà, Stuart Wilson, amic de Carmen Amaya, va comprar una casa. 

Agafem la pista i ja es veuen finques amb vinyes i oliveres recuperades. La riera baixa seca, ja que portem molts mesos de sequera, però ja es veu que abans portava aigua. Poc abans d'arribar al poble veiem una gran masia, el Mas del Moliner, quasi totalment restaurada. Val la pena pujar una mica per la pista que porta al castell de Molinàs, per tenir una visió global del poble. 

Mas del Moliner, en procés de reconstrucció. 

Des de la pista que puja al castell, el Mas del Moliner i altre casa, sense sostre. 

D'esquerra a dreta una casa que no he pogut identificar, 

Can Sala, Can Sunyer (enrunada), Can Buixeda i Can Padrosa

Detall de Can Buixeda. 

Abans de visitar el poble vaig en direcció al Mas Faixò per una pista que baixa al riu, per tenir altra perspectiva del poble. Alguns tolls encara tenen una mica d'aigua en aquesta primavera tan seca, en la que portem quasi un any sense pluges. Malgrat tot, la vegetació mediterrània, incloses les figueres de moro, encara aguanten. 

Vista del poble des del pàrquing. 

Les vaques aprofiten la poca vegetació al voltant del riu. 

Mas Faixò, també anomenat Mas Calsina. 

Vista de Molinàs tornant per la pista. 

 A sota d'un roc hi havia una curiosa ofrena religiosa. 

Arribant a les primeres cases del poble. 

Sempre m'han agradat els colors dels liquens. 

En poble en si mateix es visita de seguida. De fet, en realitat només hi ha dos carrers: el carrer de Dalt o Democràcia i el carrer de Baix o d'Aroles, retolats amb unes boniques plaques de ceràmica.  Ja he comentat que dues cases estan reconstruïdes, i un parell més están tapiades i semblen ben conservades. Uns cartells avisen a possibles espoliadors que dintre no hi ha res antic o de valor. 

Vista posterior de Can Sala. 

Falgueres i liquens a les parets de Can Sala. 

Aquesta casa sembla ben restaurada, No l'he pogut identificar. 

Can Sala, a l'inici del carrer de Dalt. 

Es veu que s'ha tret les bardisses del carrer. 

Runes de Can Sunyer, que donava als dos carrers. 

Can Sala té les portes ben protegides amb planxes de ferro, que no desentonen. 

Res a dir. Esperem que això pugui evitar espolis. 

Can Pedrosa, molt ben restaurada. 

Vista del carrer de Dalt o Democràcia des de la part baixa. 

Can Buixeda, ben tapiada i protegida. 

Vista de Can Buixeda. En primer terme sembla que hi ha un dipòsit per l'aigua. 

Runes d'altre de les cases de Molinàs. 

Carrer de Baix o d'Aroles, amb Can Boixeda i Can Sunyer. 

Runes de Can Sunyer per l'altra banda. 

Un excursionista tornava a Colera per la pista, passant per Can Sunyer. 

Tornem pel mateix camí fins Colera. Parem un moment al Mas del Moliner i veiem que la seva reconstrucció està molt avançada. No sé si per ús particular o per allotjament rural. Seria interessant i no gaire car portar aigua i llum. Acabem la jornada menjant a Colera una estupenda paella, per cert, envoltats de francesos, que travessen la frontera pels millors preus del vessant del nostre país. 

Pel darrere aquest antic molí ja està quasi acabat de recuperar. 

Una altra casa amb la teulada caiguda. 

Detall a Colera, bonica i tranquil.la localitat. 

Bonus: Despoblat de Santa Creu de Rodes

Val la pena arrodonir el dia visitant un altre poble abandonat, malgrat que no farem una entrada al blog, ja que fou abandonat a l'època medieval, al Segle XV. Es tracta del despoblat de Santa Creu de Rodes, que es va construir al voltant de l'església de Santa Creu de Rodes al Segle XII.  És molt notable per la seva església preromànica, ara convertida en l'ermita de Santa Helena de Rodes, del Segle X. No conèixo cap església més antiga a Catalunya. De fet, sembla contemporània del romànic asturià, el més antic de la  península. Caminant 5 minuts tenim una vista impressionant del Monestir de Sant Pere Rodes, el més antic de Catalunya. De fet, el despoblat depenia de Sant Pere de Rodes i estava emmurallat, amb dues portes que encara es conserven i que veureu a les imatges.